Per a Plató, sabem que la resposta a aquesta pregunta és
indiscutiblement negativa, i per a ell la democràcia, especialment sota la
forma atenesa de caràcter assembleari, era un règim polític degenerat només
preferible en relació a un règim tirànic. Era el govern de la majoria ignorant,
de la massa, per sobre de les elits il·lustrades.
Però, en les democràcies parlamentàries actuals la voluntat
popular passa per una diversitat de filtres que fa que, en moltes ocasions,
sigui difícil establir una correspondència entre el que vol la majoria i el que
acaben aplicant aquells governants que han estat escollits per la majoria.
Sovint ens escandalitzem del resultat d’unes eleccions i pensem en com és
possible que la majoria segueixi votant a tal o qual partit. I no tenim en
compte que les decisions dels electors venen condicionades per multitud de
factors, que tenen més a veure amb les campanyes de marketing i els mecanismes de condicionament de l’opinió
pública, que en l’expressió d’una voluntat que sigui el resultat d’una
deliberació racional.
Ara que seria possible en molts països avançats consultes
immediates a la ciutadania sobre qüestions importants, ens emportaríem moltes “sorpreses”
dels resultats d’aquestes consultes i ens trobaríem amb situacions, com el que
va succeir recentment a Grècia amb el referèndum que va convocar Tsipras, en
que seria del tot impossible portar a la pràctica les decisions de la majoria
sense portar la societat a la ruïna.
Les crítiques platòniques a la democràcia segueixen tenint
un sentit en l’actualitat i ens haurien de servir per pensar en una regeneració
dels mecanismes de participació política. Però, sobretot, ens haurien de guiar
per donar molta més rellevància a la formació dels ciutadans i ciutadanes i a
la promoció dels valors cívics. I així, continuar poder pensant que el
democràtic és el menys dolent dels sistemes polítics possibles, encara que per
a Plató sempre quedin per davant els impossibles.
