Hi ha un element important en la primera dissertació de La genealogia de la moral que
sovint passa desapercebut: la crítica a la idea de subjecte que apareix després
de la metàfora de les aus de rapinya i els anyells, a la qual ja ens vam referir en una entrada de fa casi un any. A part d’explicar com es
produeix la transvaloració, el capgirament dels valors originals de la moral
noble, a partir del ressentiment dels anyells, Nietzsche ens mostra que els
febles han d’emmascarar la seva pròpia naturalesa i mostrar-la com si fos el
resultat d’una lliure elecció. Així, el que d’entrada seria una mancança, es
pot presentar com un mèrit, com quelcom que ha estat lliurement escollit per
cadascú. És a dir, es fa creure als anyells, en una mena d’autoengany, que ho
són perquè han decidit ser-ho i que, per tant, ser feble és valuós perquè
requereix un acte voluntari per part del subjecte o l’ànima, sinó no tindria
cap valor.
Per aquesta raó, una de les categories fonamentals de la
metafísica occidental, el subjecte cartesià, lliure, és el concepte que serveix per reforçar el
nihilisme, que permet al ressentiment crear valors i fer-los passar com
autèntics, no com un acte de negació sinó d’autoafirmació. Un acte de
revenja en contra dels superiors que s’ha d’amagar i presentar com si realment
fos el seu contrari: un acte d’amor. Aquesta és la desagradable conclusió a la
que arriba: la moral dels febles no és la moral de l’amor, és la del odi i per
a que sigui possible aquesta tergiversació s’ha de creure en la possibilitat de ser un subjecte
lliure per decidir. Per això, en la seva introducció a l’edició catalana, el
mestre J. M. Calsamiglia ens deia que La genealogia de la moral era “l’obra més
cruel i agosarada de Nietzsche".
