INTERROGANTS

Acabo de repassar les entrades amb l’etiqueta determinisme. Tres de les quatre parlen de l’opció que planteja la possibilitat de conciliar el determinisme amb la llibertat, la posició de Mill i Hume, que només troba significat a la idea de llibertat externa i rebutja la de llibertat interna o lliure albir. Sobre aquesta proposta conciliadora de caràcter empirista, no crec que valgui la pena afegir res al que ja ha quedat escrit, perquè em sembla prou clar, i només puc recomanar la lectura de les tres entrades.

L’altra entrada, fa referència al conductisme i a uns experiments de condicionament de Watson, amb un vídeo inclòs. Tornar-lo a veure m’ha provocat uns interrogants sobre la proposta conciliadora de Hume i Mill. L‘educació que hem rebut ens ha condicionat el comportament a partir de causes o coaccions? O, en altres paraules, el reforç positiu (premi) o el negatiu (càstig), al qual està sotmesa la nostra conducta, no és una coacció que ens obliga a ser d’una manera o d’una altra? 

També podríem pensar si, en la concepció psicoanalítica, el superjo, aquesta mena de censura i repressió inconscient, coacciona el nostre comportament? Aleshores, potser el determinisme entra en contradicció també amb el concepte de llibertat externa, no?

EL PROBLEMA DE LA LLIBERTAT

A l’hora de treballar la polèmica entre deterministes i indeterministes, el problema de la llibertat, el que costa més d’entendre és el punt de vista que considera que no hi ha cap conflicte entre l’afirmació del determinisme i l’afirmació de la llibertat. Els que oposen llibertat i determinisme parteixen del concepte de llibertat interna, en el sentit que el comportament no està causat, determinat per causes.

Els partidaris de fer compatible determinisme i llibertat, Hume i Mill, consideren que aquest concepte de llibertat interna és un concepte metafísic o, en altres paraules, una idea sense impressió que no té cap mena de significat. No tenim cap impressió d’haver actuat sense cap causa, i en canvi, quan tenim la sensació o impressió de ser lliures és quan no actuem coaccionats. Per tant, la polèmica desapareix quan és considera que l’única llibertat de la qual en podem tenir idea és de la llibertat externa o absència de coacció, i a partit d’aquí no hi ha cap conflicte entre llibertat i determinisme. El problema de la llibertat és un pseudoproblema.

SOM COM ELS RATOLINS DE SKINNER?

El conductisme és una escola psicològica especialment determinista: com el comportament humà és fonamentalment el resultat dels processos d’aprenentatge reforçats amb premis o amb càstigs, la sensació de llibertat que experimentem quan prenem decisions és pura il·lusió. Els humans som, bàsicament, com han volgut que fóssim les institucions i les persones que ens han educat. Deia Skinner: "si està a les nostres mans crear qualsevol situació que sigui agradable a una persona, o eliminar qualsevol situació que li desagradi, podem controlar la seva conducta".

El problema és que aquest plantejament va més enllà de negar la idea metafísica de lliure albir o llibertat interna. Poder controlar del comportament d’una persona representa també negar la noció de llibertat externa que defensen les concepcions antimetafísiques, en el seu intent de conciliar determinisme i llibertat. En altres paraules, el conductisme no és només una explicació del comportament humà de caràcter determinista, és també una tecnologia per controlar la conducta amb processos de coacció externa.

Un exemple molt clar d’aquesta tecnologia conductista és el tractament al que es sotmet el protagonista ultraviolent de la pel·lícula La naranja mecànica, que acaba convertit en una persona incapaç de d’actuar amb violència.

QÜESTIÓ DE NOMS

La polèmica en relació al lliure albir (llibertat interna) va ser un dels eixos de les discussions teòriques originades per la reforma protestant. La discussió es va quedar purament en l’àmbit  metafísic en l’època de Luter, però la revolució científica va introduir una nova dimensió. Per a mentalitats a la vegada científiques i metafísiques, com la de Descartes, calia fer veritables i contradictoris equilibris dualistes per fer compatible una concepció de la naturalesa determinada per lleis amb l’existència de la llibertat interna. 

Durant el s. XX, el desenvolupament de les ciències humanes, especialment de la psicologia conductista  i el descobriment de l’inconscient, i de la neurologia va reduir l’indeterminisme a l’àrea del pensament neoescolàstic catòlic i de la metafísica existencialista. Per altra banda, va reforçar els arguments deterministes, però sobretot, els  d’aquells que, en a línia de Mill, no troben cap conflicte entre determinisme i llibertat. És el cas de la tradició neoempirista i neopositivista (Carnap, Ayer), per als quals el criteri de significat d’una proposició o un concepte és la seva relació amb els fets. Aleshores, l’únic concepte de llibertat amb significat és el de llibertat externa o absència de coacció, i qualsevol controvèrsia sobre el lliure albir només porta a discussions sense cap mena de sentit.

CONCILIACIÓ EMPIRISTA ENTRE DETERMINISME I LLIBERTAT

El text de J. Edwards sobre l’oposició entre el determinisme i l’indeterminisme, planteja com solució conciliadora entre ambdues posicions la concepció de la tradició empirista (Hume i Mill). De forma sintètica, es supera l’antítesi eliminant el concepte de llibertat interna o lliure albir, per metafísic, i substituint-lo pel de llibertat externa, civil o social. El primer, el lliure albir, és la absència de determinació, és a dir, no respondre al principi de causalitat (tot té una causa); el segon, és la llibertat social o absència de coacció, en relació a la convivència.

Per entendre la justificació d’aquesta substitució, s’ha de recordar la crítica a la idea de causalitat que fa Hume. La idea d’una connexió necessària entre la causa i l’efecte no té cap altre significat que la de la conjunció constant observada entre dos fets que porta la ment a inferir l’un a partir de l’altre i creure que en les mateixes circumstàncies unes causes semblants produiran fets semblants. Aquesta creença opera igual en els fets de la natura (el xoc de dues boles de billar)que en els psíquics (que una persona reaccioni de manera semblant davant d’estímuls semblants). La idea de llibertat com absència de determinació, de considerar que el comportament humà no té causa, és absurda, no respon a la nostra experiència. Sense la creença en una regularitat en el comportament humà no podríem confiar en ningú, per això la llibertat no es pot oposar a determinació, sinó a coacció. Precisament, si entenem per llibertat poder autodeterminar-se ( “llibertat és el poder d’actuar o no actuar d’acord amb les determinacions de la voluntat”, segons Hume), no existeix cap contradicció entre el determinisme i la llibertat (i, per extensió, la responsabilitat).

Per tant, per a Hume i Mill el problema de la llibertat, com a lliure albir o absència de determinació, és un pseudoproblema. La idea de llibertat només pot tenir el seu origen en les actes lliures i aquests només els podem entendre com els que són resultat d’una voluntat no coaccionada, però mai com els d’una voluntat no determinada o sense causa.