SINCERITAT I HUMANITAT

El principal repte de l’ètica deontològica de Kant, en front les ètiques de la felicitat, és trobar un fonament sòlid als valors, que no acabin diluint-se en el relativisme de les conseqüències de l’acció. Si la sinceritat és un valor, no pot estar subjecte al principi de màxima felicitat, ja que aleshores mentir podria ser considerat bo i, per tant, la falsedat  podria ser considerada un valor. I, si els valors són allò que preferim, sembla contradictori poder compaginar la preferència per la sinceritat amb la de la falsedat.

Però per l’altra part, i malgrat considerar habitualment preferible la sinceritat a la falsedat, en determinades circumstàncies podem valorar com millor el fet de mentir que no pas dir la veritat. I, fins tot, considerar que, per exemple, la veritat és un acte de crueltat i, per tant, a les antípodes del que podem acceptar com a bo o preferible. El contrari de la crueltat és la humanitat, i també acostumem a preferir-la i considerar-la un valor.

Els valors, allò que seria un deure per al deontologisme, a vegades xoquen entre ells i és impossible satisfer les exigències d’un i de l’altre, de la sinceritat i la humanitat, seguint l’exemple. Aleshores, per poder escollir quin dels dos ha de prevaldre, potser és el moment de donar la paraula al utilitarisme per establir una jerarquia, i decidir en funció del principi de màxima felicitat.

UTILITATS

Hi han moltes entrades amb l’etiqueta Mill, algunes molt recomanables per a preparar una prova sobre aquest autor. Sobre les comparacions, la d’ètica, Utilitarisme vs. Deontologisme, i la de política, Llibertat o alienació. Entorn els conceptes fonamentals del utilitarisme, La virtut per a Mill i Felicitat, llibertat i solidaritat. Del concepte de llibertat i el liberalisme polític, La democràcia: mitjà o finalitat?

Per altra part, una prova de Mill és l’oportunitat ideal per a poder valorar el sentit crític al poder expressar l’opinió sobre temes que estan molt connectats amb la vida quotidiana o amb l’actualitat, circumstància poc habitual en proves d’autors d’un àmbit més teòric, com Descartes, Locke o Plató. Les oportunitats cal aprofitar-les, però s’ha d’estar en condicions de fer-ho.

... I QUEDA MILL

Les proves a partir dels textos de Mill no acostumen a ser difícils, tampoc ho és el seu sistema filosòfic, combinació d’empirisme, utilitarisme i liberalisme. S’ha de comptar que tampoc no juga un paper molt important en el pensament occidental, al s. XIX hi ha pensadors molt més determinants i influents. Per aquesta raó, molts llibres de text no li concedeixen la profunditat necessària que mereixeria un autor amb textos seleccionats per les PAU.

Un repàs general dels apunts serà més que suficient per no patir problemes, amb el complement necessari de repassar l’oposició amb el deontologisme de Kant, en ètica, i amb el socialisme de Marx, en filosofia política. És molt convenient preparar-se les possibles comparacions, tant de Mill com dels altres autors, de manera general i, després, saber-les adaptar a la pregunta que surti a la prova. 

Per exemple, a la prova de setembre de 2014 es demanava comparar la concepció de Mill sobre “com hem d’actuar”.  Per a l’utilitarisme s’ha d’actuar en funció de si les conseqüències de l’acció tenen la tendència a augmentar la felicitat, la finalitat. A partir d’aquí és fàcil plantejar la comparació en termes d’oposició amb Kant, que diu que s’ha d’actuar en funció del deure i no les conseqüències. 

Ja que parlem de Mill, s’hauria de recordar la gran utilitat que podria tenir que arribessin, mitjançant els comentaris, dubtes i preguntes. El “coach” podria resoldre’ls o contestar-los.

L’UTILITARISME I EL DOLOR

En determinades circumstàncies, pot semblar que el principal obstacle per la felicitat és el dolor físic. Epicur sembla que va patir una malaltia molt dolorosa al final de la seva vida i això no li va impedir gaudir i ser feliç en molts aspectes. En situacions complicades, una bona companyia i l’estimació dels altres és més efectiva que molts analgèsics. 

Des d’un punt de vista més social, Mill plantejaria que l’ideal utilitarista, associant felicitat i virtut, aconsellaria fugir de l’egoisme i tenir en compte, a l’hora d’afrontar el dolor, que si el que en aquells moments fas contribueix a la felicitat dels que t’envolten, aleshores et serveix per gaudir dels plaers més elevats, els que es deriven del nostre caràcter social.

PS. Un consell per la prova de Mill: s’han d’estudiar com a mínim dos autors més. Kant per l’ètica i Marx per la política. Sobre aquest darrer doneu una mirada a http://isidreteixido.blogspot.com.es/2015/04/llibertat-o-alienacio.html

LA UTILITAT DE L'INÚTIL

L’utilitarisme és una doctrina moral que neix lligada al liberalisme econòmic, especialment en la seva primera formulació per part de J. Bentham (1748-1832). Segons Bentham, la primera llei de l’ètica és el principi de interès. Segons aquest principi, l’ésser humà es regeix sempre pels seus propis interessos, els qual es manifesten en la recerca de la felicitat, entesa com el plaer i l’evitació del dolor. Habitualment, es considera que l’utilitarisme és un hedonisme social, en el sentit que el criteri per determinar la bondat d’una acció és de la màxima felicitat pel major nombre. Per això, sovint se’l caracteritza com una mena d’egoisme col·lectiu. El cas dels estudiants tancats a la cova que presenta el text de J. Sàdaba del dossier n’és un bon exemple.

Avui, diada de S. Jordi, és sempre un bon moment per passejar, mirar llibres i comprar-ne algun. No he pogut resistir la temptació d’adquirir un exemplar del Manifest del professor italià N. Ordine que porta per títol La utilitat de l’inútil. Encara no he tingut temps de llegir-lo, però, sí que n’he tingut per cercar informació sobre el llibre i l’autor.

De fet, les roses que avui hem regalat o rebut poden ser una bona mostra d’aquesta utilitat de l’inútil.

L'UTILITARISME DE MILL: FELICITAT, LLIBERTAT I SOLIDARITAT

Felicitat és la paraula que articula el pensament de Mill. Llibertat és una de les seves condicions de possibilitat. L’altra, és la solidaritat o, per què no, la fraternitat.

I què és la felicitat per Mill? El plaer. Tenint en compte que, quan parla de plaer, no es refereix als plaers del ramat, sinó dels que només es poden gaudir amb una acurada educació del gust i de la tendència natural a la simpatia amb els humans. Per això, la felicitat és inseparable de la llibertat, tant en relació a la coacció per part de les lleis, com per la que exerceix la comunitat. Només es pot ser plenament feliç, si cadascú té a la seva disposició els ingredients adequats per a la seva la felicitat. Per això, també, la felicitat és inseparable de la solidaritat i mai pot ser independent de la felicitat aliena, perquè difícilment pot arribar a la seva plenitud sense gaudir de la relació amb altres persones.

UTILITARISME VS. DEONTOLOGISME

Fa casi un any i amb intenció de motivar la preparació del parcial d’ètica, publicava una entrada sobre la proposta de conciliació entre l’utilitarisme de Mill i el deontologisme kantià per part de J. Sàdaba. En aquella ocasió, vaig comentar com la crítica de Nietzsche agermanava els dos plantejaments en un aspecte, en el seu llenguatge: la justificació de la moral de la compassió, de la moral de l’amor al proïsme.

També hi ha un altre aspecte important, ja que tant Kant com Mill comparteixen una mateixa concepció de l’ésser humà, basada en les idees de llibertat, igualtat i fraternitat: un subjecte amb una dignitat o, el que és el mateix, amb uns drets inherents i inalienables. Per això, l’ètica teleològica de Mill fixa la finalitat en la felicitat social. Per això, l'ètica deontològica exigeix poder considerar com lleis universals les normes morals.

El problema de l’ètica utilitarista, des del punt de vista de Kant, és la flexibilitat de la resposta a la pregunta “que haig de fer?”, ja que sempre serà “depèn de si les conseqüències augmenten o no la felicitat” i això equival a caure en el “tot s’hi val”. Per fugir del relativisme, Kant adopta la rigidesa absoluta de l’imperatiu categòric, però el seu plantejament sovint pot portar a dilemes entre dos deures incompatibles, que només es podran resoldre, paradoxalment, a partir de la consideració de les conseqüències de l’acció.

LA VIRTUT PER A MILL

Un dels objectius de l’apologia que fa Mill de la doctrina utilitarista serà mostrar la compatibilitat i, fins i tot, l’alt grau de coherència entre aquesta i el que ell anomena virtut.

El mot virtut està relacionat amb el concepte grec d’areté, l’excel·lència característica del que és millor o, en sentit literal, aristocràtic. En aquest sentit encara utilitzem la paraula virtuós o virtuosa, per exemple referida a un instrumentista, per designar a una persona excel·lent en l’àmbit de la música. En aquesta mateixa direcció, la virtut per a  Mill seria l’ideal d’excel·lència humana.

I quin sentit pot tenir aquesta excel·lència en el marc de l’ètica utilitarista? Per contestar encertadament, només cal partir del principi d’utilitat o de màxima felicitat pel màxim nombre de persones:  la virtut consisteix en fer compatibles el interessos de l’individu amb els de la societat, en aconseguir que la felicitat aliena formi part de la pròpia felicitat. En altres paraules, la màxima felicitat pel major nombre és un criteri que demana, sense renunciar als interessos propis  de cada individu, una identificació amb la felicitat col·lectiva.

ÈTICA I POLÍTICA

Les dues dimensions de la filosofia pràctica, aquella que orienta l’acció, són conseqüència de la doble condició de l’ésser humà. Per un costat, som individus conscients del seu comportament i amb la possibilitat d’organitzar la nostra vida segons les nostres preferències, és a dir som lliures. Però, també som animals socials i estem condicionats per les persones amb les que convivim.

L’autoritarisme polític parteix de la creença que aquest organitzar-se la vida segons les pròpies preferències porta inevitablement al caos i a la llei del més fort. És, per tant, necessari un poder polític fort que limiti al màxim aquesta llibertat, fins arribar a l’extrem, com en el cas de Plató, que l’ètica queda diluïda en la política i ja no queda lloc per a l’autonomia moral. El marxisme, especialment en la seva formulació leninista, va en la mateixa direcció, encara que sigui per camins molt diferents.

Contràriament, qui defensa una visió política antiautoritària té com a rerefons una concepció més optimista de l’ésser humà, en la qual l’absència del poder polític és sinònim d’una harmonia natural que la civilització i el progrés han abolit. Aleshores, l’autoregulació del propi comportament, veritable nucli de la moral, esdevé fonamental. I la política, com intervenció externa en la llibertat individual, es redueix al mínim (liberalismes radicals) o simplement queda suprimida (anarquisme).

Un exemple d’aquesta reducció al mínim és el que ens diu Mill en el seu text Sobre la llibertat (text 14 del dossier de 1r), on estableix com únic límit de la llibertat individual la llibertat dels altres. I aquest plantejament d’una mínima ingerència per part del poder polític en l’àmbit  de la vida de cada individu és el que dona força al criteri moral utilitarista i situa l’ètica com l’eix de la filosofia pràctica.

L’EMOTIVISME I L’UTILITARISME

Existeix certa tendència a identificar emotivisme i utilitarisme que pot fer caure en el parany de no veure les nombroses diferències entre el plantejament de Hume i el de Bentham i Mill. És cert, que la justificació del principi d’utilitat és emotivista i, en aquest punt, que l’origen de la valoració moral és el que ens agrada, el que no ens fa patir, la felicitat, aquesta identificació està plenament fonamentada.

Però costa entendre bé les diferències. En aquesta ocasió és confirma el que dèiem fa pocs dies aquí mateix, el coneixement de la filosofia del s. XX i la perspectiva que ens ofereix permeten veure-les amb més claredat. Hume també té una gran influència en algunes concepcions morals de la filosofia analítica. En especial en l’intuïcionisme de G. E. Moore (1873-1958) i el (neo)emotivisme de L. Wittgenstein.

Moore, a Principia Ethica, fórmula una crítica a totes les ètiques cognoscitivistes, entre les que cal incloure l’utilitarisme, perquè cauen en la fal·làcia naturalista, que consisteix en tractar els judicis de valor com si fossin de fet (reducció del que HAURIA DE SER al que ÉS). Aquesta tesi, sense arribar a utilitzar el concepte de Moore, constitueix l’eix argumental de l’Apèndix de la Investigació sobre els principis de la moral. L’utilitarisme, més el de Bentham que el de Mill, pretén fer de l’ètica una ciència de la felicitat i cau de ple en aquesta argumentació fal·laç.

ÈTICA UTILITARISTA I KANTIANA: INCOMPATIBILITAT?

En el text sobre les teories morals de J. Sádaba (dossier de 1r) es proposa una síntesi entre les dues que per l’autor són més presents com a rerefons de qualsevol discussió de caràcter moral, sigui d’ètica aplicada o de casuística moral. En principi, la possibilitat d’aquesta síntesi sembla poc versemblant. Aquests dos plantejaments, l’utilitarisme (Mill) i el formalisme (Kant) pretenen respondre a la pregunta: què haig de fer? I cada un d’ells es fixa en dos aspectes diferents: l’utilitarisme es fixa en els resultats (les conseqüències) i deixa de costat les intencions (la voluntat), Kant just el contrari.

Però el més paradoxal és que, des d’un punt de vista crític en relació als valors morals d’occident (Nietzsche), hi ha una plena coincidència a l’hora d’identificar la bona acció amb “estimar al proïsme com a un mateix”, totes dues teories morals són compatibles i fins i tot s’emmirallen amb l’ètica cristiana. El que canvia és la fonamentació d’aquest principi, no és perquè Déu ho mana, sinó perquè la raó humana per camins oposats així ho decideix.

PROVA PARCIAL DE J. S. MILL

Inauguro aquest bloc, encara en construcció, amb un comentari sobre la prova de Mill.

Mill és un filòsof liberal atípic, està impregnat de l’esperit solidari del socialisme utòpic per les influències que li arriben de Comte. El liberalisme tradicional (econòmic i polític) té la seva formulació en l’àmbit ètic en l’utilitarisme de Bentham, clarament individualista. Per a Mill, la llibertat “és anar a la percaça del nostre propi bé a la nostra manera, sempre que no tractem de privar als altres del seu o posar obstacles als seus afanys per a obtenir-lo”, una visió estrictament liberal i que convida a un individualisme insolidari. Però, aquest, queda corregit en la seva formulació utilitarista, quan condiciona la felicitat individual a la del col·lectiu i promou una educació en la solidaritat.