UTILITATS

Hi han moltes entrades amb l’etiqueta Mill, algunes molt recomanables per a preparar una prova sobre aquest autor. Sobre les comparacions, la d’ètica, Utilitarisme vs. Deontologisme, i la de política, Llibertat o alienació. Entorn els conceptes fonamentals del utilitarisme, La virtut per a Mill i Felicitat, llibertat i solidaritat. Del concepte de llibertat i el liberalisme polític, La democràcia: mitjà o finalitat?

Per altra part, una prova de Mill és l’oportunitat ideal per a poder valorar el sentit crític al poder expressar l’opinió sobre temes que estan molt connectats amb la vida quotidiana o amb l’actualitat, circumstància poc habitual en proves d’autors d’un àmbit més teòric, com Descartes, Locke o Plató. Les oportunitats cal aprofitar-les, però s’ha d’estar en condicions de fer-ho.

INTERROGANTS

Acabo de repassar les entrades amb l’etiqueta determinisme. Tres de les quatre parlen de l’opció que planteja la possibilitat de conciliar el determinisme amb la llibertat, la posició de Mill i Hume, que només troba significat a la idea de llibertat externa i rebutja la de llibertat interna o lliure albir. Sobre aquesta proposta conciliadora de caràcter empirista, no crec que valgui la pena afegir res al que ja ha quedat escrit, perquè em sembla prou clar, i només puc recomanar la lectura de les tres entrades.

L’altra entrada, fa referència al conductisme i a uns experiments de condicionament de Watson, amb un vídeo inclòs. Tornar-lo a veure m’ha provocat uns interrogants sobre la proposta conciliadora de Hume i Mill. L‘educació que hem rebut ens ha condicionat el comportament a partir de causes o coaccions? O, en altres paraules, el reforç positiu (premi) o el negatiu (càstig), al qual està sotmesa la nostra conducta, no és una coacció que ens obliga a ser d’una manera o d’una altra? 

També podríem pensar si, en la concepció psicoanalítica, el superjo, aquesta mena de censura i repressió inconscient, coacciona el nostre comportament? Aleshores, potser el determinisme entra en contradicció també amb el concepte de llibertat externa, no?

... I QUEDA MILL

Les proves a partir dels textos de Mill no acostumen a ser difícils, tampoc ho és el seu sistema filosòfic, combinació d’empirisme, utilitarisme i liberalisme. S’ha de comptar que tampoc no juga un paper molt important en el pensament occidental, al s. XIX hi ha pensadors molt més determinants i influents. Per aquesta raó, molts llibres de text no li concedeixen la profunditat necessària que mereixeria un autor amb textos seleccionats per les PAU.

Un repàs general dels apunts serà més que suficient per no patir problemes, amb el complement necessari de repassar l’oposició amb el deontologisme de Kant, en ètica, i amb el socialisme de Marx, en filosofia política. És molt convenient preparar-se les possibles comparacions, tant de Mill com dels altres autors, de manera general i, després, saber-les adaptar a la pregunta que surti a la prova. 

Per exemple, a la prova de setembre de 2014 es demanava comparar la concepció de Mill sobre “com hem d’actuar”.  Per a l’utilitarisme s’ha d’actuar en funció de si les conseqüències de l’acció tenen la tendència a augmentar la felicitat, la finalitat. A partir d’aquí és fàcil plantejar la comparació en termes d’oposició amb Kant, que diu que s’ha d’actuar en funció del deure i no les conseqüències. 

Ja que parlem de Mill, s’hauria de recordar la gran utilitat que podria tenir que arribessin, mitjançant els comentaris, dubtes i preguntes. El “coach” podria resoldre’ls o contestar-los.

L’UTILITARISME I EL DOLOR

En determinades circumstàncies, pot semblar que el principal obstacle per la felicitat és el dolor físic. Epicur sembla que va patir una malaltia molt dolorosa al final de la seva vida i això no li va impedir gaudir i ser feliç en molts aspectes. En situacions complicades, una bona companyia i l’estimació dels altres és més efectiva que molts analgèsics. 

Des d’un punt de vista més social, Mill plantejaria que l’ideal utilitarista, associant felicitat i virtut, aconsellaria fugir de l’egoisme i tenir en compte, a l’hora d’afrontar el dolor, que si el que en aquells moments fas contribueix a la felicitat dels que t’envolten, aleshores et serveix per gaudir dels plaers més elevats, els que es deriven del nostre caràcter social.

PS. Un consell per la prova de Mill: s’han d’estudiar com a mínim dos autors més. Kant per l’ètica i Marx per la política. Sobre aquest darrer doneu una mirada a http://isidreteixido.blogspot.com.es/2015/04/llibertat-o-alienacio.html

ORIENTACIONS PER COMPARAR LES CONCEPCIONS DE NIETZSCHE

Aquests dies, una de les preocupacions de molts alumnes davant d’una prova trimestral de Nietzsche és amb qui es pot comparar. D’entrada, recordareu que hi ha un quadre general amb els principals filòsofs i els aspectes del seu pensament que són susceptibles d’establir una comparació, val la pena utilitzar-lo de referent.

També és important tenir clar que les comparacions sempre s’articulen a partir dels tres blocs temàtics de la matèria Filosofia i ciutadania: 1. Coneixement-realitat; 2. Ésser humà; 3. Ètica-política. Malgrat que una de les novetats de les PAU per enguany és que en un text que tracti d’un dels blocs, pot estar acompanyat d’una pregunta 4 que faci referència a un altre bloc temàtic, ja hem comentat que en aquesta prova aquesta pregunta farà referència al contingut del text. I com el text és de la Genealogia de la moral (GM), en principi les comparacions han de ser  d’ètica... i  del bloc d’antropologia (ésser humà)!

En relació a l’ètica l’orientació està molt clara, com s’ha de repassar l’utilitarisme de Mill i Nietszche critica, en general, tota doctrina que es pugui considerar una reformulació de la concepció moral del cristianisme (moral dels febles), com passa amb la de Mill, és relativament fàcil establir l’oposició entre aquestes dues a partir de les crítiques que fa Nietzsche a aquesta moral en la GM.

El tema de l’ésser humà apareix clarament en el paràgraf 13 de la GM quan es critica la noció de subjecte, associada a l’existència del lliure albir, que s’estableix amb la moral dels febles: el fort és lliure de ser feble! Aquesta visió de l’ésser humà del cristianisme, com un subjecte lliure i responsable, està clarament formulada a nivell filosòfic en el dualisme cartesià. També hi ha una altra entrada sobre el tema.

LLIBERTAT O ALIENACIÓ

Ja en algunes ocasions hem comentat les influències socialitzants que trobem en el pensament de Mill, que parteixen de les idees socialistes premarxistes que li van arribar per mitjà del positivisme de Comte. Tanmateix, Mill era molt conscient de les dures condicions de treball i de vida a la que estaven sotmesos els treballadors industrials de mitjans del s. XIX. 

Però en últim terme, Mill no deixa de ser un pensador liberal que creu possible humanitzar el sistema econòmic i social capitalista a partir de l’educació i la promoció de la virtut, entesa com un actitud de conciliació permanent entre els interessos particulars i els socials. Però en aquest punt, la llibertat política, la no ingerència de l’estat en els afers de l’individu, és un element que no es pot posar en qüestió.

I és en aquí on es veu clarament la contraposició entre Mill i el socialisme revolucionari. Per a Marx, aquesta llibertat no és res més que l’expressió política (superestructura) de la llibertat econòmica (infraestructura) que fa possible l’explotació de la classe treballadora. És la llibertat d’uns pocs a costa de la alienació, la negació de la llibertat, de la majoria.

Per al socialisme marxista, l’alienació que no és només de caràcter econòmic, sinó que també representa per als treballadors industrials una negació de la seva essència humana, al reduir la seva vida privada a funcions purament animals: menjar, dormir i reproduir-se.  Els treballadors industrials de l’època no podien escollir entre ser ximples satisfets i Sòcrates insatisfets.

LA DEMOCRÀCIA: MITJÀ O FINALITAT?

En el seu assaig Sobre la llibertat, un dels màxims exponents del pensament liberal, J. S. Mill, deixava ben clar que la finalitat de tota associació política és garantir al màxim la llibertat individual, limitada necessàriament per la llibertat dels altres, i aquest és l’eix del concepte de democràcia liberal de caràcter representatiu. L’existència d’uns drets subjectius de cada persona, naturals i inalienables, és la concreció d’això tant abstracte que anomenem llibertat, i la seva protecció o conciliació és l’objectiu del poder polític. Els mitjans per fer-ho són el reconeixement explícit d’aquest drets,  la independència entre els diversos elements del poder polític (legislatiu, executiu i judicial) i la sobirania popular, expressada amb eleccions. 

Bona part del pluralisme polític ve determinat per la concepció que es tingui dels drets humans: la tradició liberal centrada en els drets polítics i el dret de propietat; la tradició socialista (en el sentit més ampli) en els drets socials i el dret al benestar. Per la tradició liberal, la intervenció política en economia ha de ser mínima, per la tradició socialista aquesta intervenció és necessària per a reduir desigualtats. Moltes crítiques actuals als sistemes de “democràcia liberal” tenen a veure a la manca de compromís amb la igualtat, i molts experiments de “democràcia socialista” pateixen per l’absència o el menyspreu dels drets de primera generació que tenen com eix la llibertat. 

Sovint confonem els mitjans per la finalitat. En els darrers anys, molts discursos pretenen fer de la democràcia una finalitat en si mateixa, la qüestió és votar i que la majoria pugui obligar a la minoria. Aquesta confusió està en la base de moltes mistificacions del concepte de democràcia i permet que molts règims autoritaris, pel fet de convocar eleccions i votar, puguin ser considerats democràtics. La veritat és que, per diferenciar-se de la democràcia liberal, la majoria d’aquests règims polítics acostumen a acompanyar el concepte amb complements com popular o orgànica.

L'UTILITARISME DE MILL: FELICITAT, LLIBERTAT I SOLIDARITAT

Felicitat és la paraula que articula el pensament de Mill. Llibertat és una de les seves condicions de possibilitat. L’altra, és la solidaritat o, per què no, la fraternitat.

I què és la felicitat per Mill? El plaer. Tenint en compte que, quan parla de plaer, no es refereix als plaers del ramat, sinó dels que només es poden gaudir amb una acurada educació del gust i de la tendència natural a la simpatia amb els humans. Per això, la felicitat és inseparable de la llibertat, tant en relació a la coacció per part de les lleis, com per la que exerceix la comunitat. Només es pot ser plenament feliç, si cadascú té a la seva disposició els ingredients adequats per a la seva la felicitat. Per això, també, la felicitat és inseparable de la solidaritat i mai pot ser independent de la felicitat aliena, perquè difícilment pot arribar a la seva plenitud sense gaudir de la relació amb altres persones.

PREPARACIÓ PAU III: APRENDRE A FILOSOFAR

Molt sovint, alumnes i professor oblidem que la darrera pregunta de les proves, la d’opinió, es tan important i compta tant com les altres. Sigui a l’hora de preparar-la o d’elaborar-la sempre li concedim menys temps del necessari. Aquesta pregunta, de forma directa o indirecta, ens demana si alguna de les tesis del text resulta convincent per a un lector/a d’ara. Una bona resposta sempre haurà de començar mostrant una aprofundiment en la tesi i la percepció de la seva fecunditat (de la seva profunditat). 

Els principals autors de la història del pensament són els més importants perquè les seves tesis han estat fèrtils: han obert nous plantejaments i qüestions, han fet aportacions que les han redirigit i, sobretot han donat vida i capacitat de reinventar-se a l’activitat filosòfica, és a dir, han servit per fer pensar. Plató i Sòcrates inauguren l’itinerari del pensament filosòfic. Descartes inicia una nova problemàtica generada per la revolució científica moderna,  a la qual Locke li obre nous camins. Mill perfecciona la dimensió social de l’ètica utilitarista. Nietzsche comença a donar el gir lingüístic que recolliran els plantejaments analítics del s. XX.

I aquest és l’objectiu de la darrera pregunta, mostrar que els plantejaments de l’autor i aquella tesi en concret serveixen per fer pensar de forma crítica i autònoma, aquí i ara, que són, com deia, fèrtils. Per exemple, en el cas de Locke i la seva justificació de la revolució liberal, les seves tesis poden servir per articular una reflexió personal sobre la crisi actual de les institucions polítiques i, en aquest sentit, seran raonables o no. En altres paraules, es suposa que l’estudiant de batxillerat, a partir del coneixement i la comprensió de les principals preguntes filosòfiques i de les respostes que alguns pensadors han formulat, ha aprés a filosofar. Reformulant una cita habitual de Kant: la història de la filosofia no serveix per aprendre filosofia sinó per aprendre a filosofar.

PREPARACIÓ PAU II: DOS OCELLS D’UN TRET

Podria semblar que per a comparar la concepció del poder polític de Locke ens podríem centrar amb la de Mill, aprofitant que també és un dels autors amb textos seleccionats per a les proves PAU. Però, cal tenir en compte que l’enunciat de la pregunta demana comparar-la amb una altra concepció i la concepció d’aquests dos autors és pràcticament la mateixa, és a dir, en tots dos casos estaríem parlant de la concepció liberal del poder polític. Evidentment es poden trobar matisos diferents, però la comparació podria quedar reduïda a una identificació.

Per aquesta raó és aconsellable, per exemple, comparar-la amb la concepció marxista del poder polític, en la marc d’una concepció oposada a la del liberalisme polític. Per a Marx, el poder polític és un conjunt d’institucions sorgides dels antagonismes entre classes socials i amb la funció habitual de protegir els interessos de la classe dominant. L’ésser humà es sociable per naturalesa i el poder polític només apareix quan la societat es divideix en classes socials i no és, per tant, un poder constitutiu de tota classe de societat ni el resultat d’un pacte de convivència per protegir els drets de tots, tal i com estableix la tradició del individualisme liberal. En el que coincideixen Marx i Locke és que el poder polític en la societat (capitalista o burgesa, diria la tradició socialista) té la funció de protegir el dret propietat. Però, per a Marx el dret de propietat burgesa té com a condició negar el dret de propietat als treballadors assalariats, a la gran majoria, i, per tant, no es un dret que l’estat defensi per a tothom com pretén la tradició liberal. El treballador posa el seu esforç en el producte, segons Locke és el treball el que atorga el dret de propietat, però en la societat capitalista el producte del treball no pertany al treballador, no passa a ser seu sinó que esdevé aliè.

Si, com manifestava al principi, la concepció del poder polític de Locke i Mill són bàsicament coincidents, aleshores les mateixes orientacions serveixen per establir una comparació entre la concepció de Mill i la de Marx. I així matem dos ocells d’un tret!

UTILITARISME VS. DEONTOLOGISME

Fa casi un any i amb intenció de motivar la preparació del parcial d’ètica, publicava una entrada sobre la proposta de conciliació entre l’utilitarisme de Mill i el deontologisme kantià per part de J. Sàdaba. En aquella ocasió, vaig comentar com la crítica de Nietzsche agermanava els dos plantejaments en un aspecte, en el seu llenguatge: la justificació de la moral de la compassió, de la moral de l’amor al proïsme.

També hi ha un altre aspecte important, ja que tant Kant com Mill comparteixen una mateixa concepció de l’ésser humà, basada en les idees de llibertat, igualtat i fraternitat: un subjecte amb una dignitat o, el que és el mateix, amb uns drets inherents i inalienables. Per això, l’ètica teleològica de Mill fixa la finalitat en la felicitat social. Per això, l'ètica deontològica exigeix poder considerar com lleis universals les normes morals.

El problema de l’ètica utilitarista, des del punt de vista de Kant, és la flexibilitat de la resposta a la pregunta “que haig de fer?”, ja que sempre serà “depèn de si les conseqüències augmenten o no la felicitat” i això equival a caure en el “tot s’hi val”. Per fugir del relativisme, Kant adopta la rigidesa absoluta de l’imperatiu categòric, però el seu plantejament sovint pot portar a dilemes entre dos deures incompatibles, que només es podran resoldre, paradoxalment, a partir de la consideració de les conseqüències de l’acció.

LA VIRTUT PER A MILL

Un dels objectius de l’apologia que fa Mill de la doctrina utilitarista serà mostrar la compatibilitat i, fins i tot, l’alt grau de coherència entre aquesta i el que ell anomena virtut.

El mot virtut està relacionat amb el concepte grec d’areté, l’excel·lència característica del que és millor o, en sentit literal, aristocràtic. En aquest sentit encara utilitzem la paraula virtuós o virtuosa, per exemple referida a un instrumentista, per designar a una persona excel·lent en l’àmbit de la música. En aquesta mateixa direcció, la virtut per a  Mill seria l’ideal d’excel·lència humana.

I quin sentit pot tenir aquesta excel·lència en el marc de l’ètica utilitarista? Per contestar encertadament, només cal partir del principi d’utilitat o de màxima felicitat pel màxim nombre de persones:  la virtut consisteix en fer compatibles el interessos de l’individu amb els de la societat, en aconseguir que la felicitat aliena formi part de la pròpia felicitat. En altres paraules, la màxima felicitat pel major nombre és un criteri que demana, sense renunciar als interessos propis  de cada individu, una identificació amb la felicitat col·lectiva.

CONCILIACIÓ EMPIRISTA ENTRE DETERMINISME I LLIBERTAT

El text de J. Edwards sobre l’oposició entre el determinisme i l’indeterminisme, planteja com solució conciliadora entre ambdues posicions la concepció de la tradició empirista (Hume i Mill). De forma sintètica, es supera l’antítesi eliminant el concepte de llibertat interna o lliure albir, per metafísic, i substituint-lo pel de llibertat externa, civil o social. El primer, el lliure albir, és la absència de determinació, és a dir, no respondre al principi de causalitat (tot té una causa); el segon, és la llibertat social o absència de coacció, en relació a la convivència.

Per entendre la justificació d’aquesta substitució, s’ha de recordar la crítica a la idea de causalitat que fa Hume. La idea d’una connexió necessària entre la causa i l’efecte no té cap altre significat que la de la conjunció constant observada entre dos fets que porta la ment a inferir l’un a partir de l’altre i creure que en les mateixes circumstàncies unes causes semblants produiran fets semblants. Aquesta creença opera igual en els fets de la natura (el xoc de dues boles de billar)que en els psíquics (que una persona reaccioni de manera semblant davant d’estímuls semblants). La idea de llibertat com absència de determinació, de considerar que el comportament humà no té causa, és absurda, no respon a la nostra experiència. Sense la creença en una regularitat en el comportament humà no podríem confiar en ningú, per això la llibertat no es pot oposar a determinació, sinó a coacció. Precisament, si entenem per llibertat poder autodeterminar-se ( “llibertat és el poder d’actuar o no actuar d’acord amb les determinacions de la voluntat”, segons Hume), no existeix cap contradicció entre el determinisme i la llibertat (i, per extensió, la responsabilitat).

Per tant, per a Hume i Mill el problema de la llibertat, com a lliure albir o absència de determinació, és un pseudoproblema. La idea de llibertat només pot tenir el seu origen en les actes lliures i aquests només els podem entendre com els que són resultat d’una voluntat no coaccionada, però mai com els d’una voluntat no determinada o sense causa.

PREPARACIÓ PAU VI

El bloc temàtic d’antropologia aparentment té poc pes específic en el conjunt de la prova, encara que cal pensar, tal i com ens avisava Kant, que totes les preguntes filosòfiques (Què puc conèixer?, Què haig de fer? ...) es redueixen, en darrera instància, a una única: Què és l’ésser humà? En altres paraules, estem parlant del veritable eix transversal dels temes filosòfics, qualsevol concepció ontològica, gnoseològica (o epistemològica), ètica o política implica i està tenyida d’un concepte determinat d’ésser humà.

Això vol dir que s’ha de saber aprofitar els continguts en relació al coneixement, la realitat, la felicitat i el bé individual i col·lectiu, ja que en la majoria dels autors (amb la clara excepció de Plató i Descartes) el tema antropològic queda una mica desdibuixat tant en els textos treballats com en les explicacions de manual. De fet, per posar un exemple, per a Hume la idea d’ésser humà (realitat o essència humana) és una idea sense impressió, és resultat d’una creença de la imaginació resultat de l’acumulació d’experiències associades, com la de substància pensant cartesiana. La pregunta si som cos i ànima, o només un cos, no té cap resposta en l’àmbit del coneixement (un vot en blanc o un NS/NC) per a Hume. Mill va en la mateixa direcció i deixa pel camp de la psicologia experimental l’anàlisi del comportament humà.

Cas apart, com sempre, és Nietzsche que bàsicament està en contra de la visió racionalista de l’ésser humà -animal racional- de la metafísica occidental (Plató i Descartes, i també Aristòtil) i de la submissió del que és natural, del cos, dels sentits, de la vida, a la raó, a l’ànima racional, a la Idea de bé, a Déu. Per a Nietzsche l’ésser humà és voluntat i aquesta pot anar en dues direccions: de poder o de no res. La primera ens porta al camí del superhome, la segona ens enfonsa en el nihilisme. L’ésser humà, tal com ens diu Zaratustra és una camí entre el mico i el superhome, i les concepcions antropològiques tradicionals de Plató a Descartes són un dels obstacles en aquest camí.

Finalment, com el tema antropològic té més probabilitats de sortir en Plató i Descartes, cal repassar bé aquests aspectes de les seves doctrines i mirar-se Aristòtil, tant en relació a les parts de l’ànima com a la concepció hilemorfista del cos i l’ànima (matèria i forma d’una única substància: l’ésser humà).

L’EMOTIVISME I L’UTILITARISME

Existeix certa tendència a identificar emotivisme i utilitarisme que pot fer caure en el parany de no veure les nombroses diferències entre el plantejament de Hume i el de Bentham i Mill. És cert, que la justificació del principi d’utilitat és emotivista i, en aquest punt, que l’origen de la valoració moral és el que ens agrada, el que no ens fa patir, la felicitat, aquesta identificació està plenament fonamentada.

Però costa entendre bé les diferències. En aquesta ocasió és confirma el que dèiem fa pocs dies aquí mateix, el coneixement de la filosofia del s. XX i la perspectiva que ens ofereix permeten veure-les amb més claredat. Hume també té una gran influència en algunes concepcions morals de la filosofia analítica. En especial en l’intuïcionisme de G. E. Moore (1873-1958) i el (neo)emotivisme de L. Wittgenstein.

Moore, a Principia Ethica, fórmula una crítica a totes les ètiques cognoscitivistes, entre les que cal incloure l’utilitarisme, perquè cauen en la fal·làcia naturalista, que consisteix en tractar els judicis de valor com si fossin de fet (reducció del que HAURIA DE SER al que ÉS). Aquesta tesi, sense arribar a utilitzar el concepte de Moore, constitueix l’eix argumental de l’Apèndix de la Investigació sobre els principis de la moral. L’utilitarisme, més el de Bentham que el de Mill, pretén fer de l’ètica una ciència de la felicitat i cau de ple en aquesta argumentació fal·laç.

ÈTICA UTILITARISTA I KANTIANA: INCOMPATIBILITAT?

En el text sobre les teories morals de J. Sádaba (dossier de 1r) es proposa una síntesi entre les dues que per l’autor són més presents com a rerefons de qualsevol discussió de caràcter moral, sigui d’ètica aplicada o de casuística moral. En principi, la possibilitat d’aquesta síntesi sembla poc versemblant. Aquests dos plantejaments, l’utilitarisme (Mill) i el formalisme (Kant) pretenen respondre a la pregunta: què haig de fer? I cada un d’ells es fixa en dos aspectes diferents: l’utilitarisme es fixa en els resultats (les conseqüències) i deixa de costat les intencions (la voluntat), Kant just el contrari.

Però el més paradoxal és que, des d’un punt de vista crític en relació als valors morals d’occident (Nietzsche), hi ha una plena coincidència a l’hora d’identificar la bona acció amb “estimar al proïsme com a un mateix”, totes dues teories morals són compatibles i fins i tot s’emmirallen amb l’ètica cristiana. El que canvia és la fonamentació d’aquest principi, no és perquè Déu ho mana, sinó perquè la raó humana per camins oposats així ho decideix.

PROVA PARCIAL DE J. S. MILL

Inauguro aquest bloc, encara en construcció, amb un comentari sobre la prova de Mill.

Mill és un filòsof liberal atípic, està impregnat de l’esperit solidari del socialisme utòpic per les influències que li arriben de Comte. El liberalisme tradicional (econòmic i polític) té la seva formulació en l’àmbit ètic en l’utilitarisme de Bentham, clarament individualista. Per a Mill, la llibertat “és anar a la percaça del nostre propi bé a la nostra manera, sempre que no tractem de privar als altres del seu o posar obstacles als seus afanys per a obtenir-lo”, una visió estrictament liberal i que convida a un individualisme insolidari. Però, aquest, queda corregit en la seva formulació utilitarista, quan condiciona la felicitat individual a la del col·lectiu i promou una educació en la solidaritat.