UN PENSAMENT FÈRTIL

En La genealogia de la moral, Nietzsche concreta en la revolució francesa un moment decisiu en el domini de Judea, símbol de la moral dels febles, com un triomf casi definitiu sobre la moral dels forts, simbolitzada per Roma. El domini del ramat, de la majoria, sobre els que no poden ni volen passar desapercebuts, la minoria. Però, la figura de Napoleó marca un contrapunt en aquest esdeveniment, al considerar-lo una nova encarnació dels valors aristocràtics, una síntesi entre ésser inhumà i superhome. 

Una vegada més trobem el doble perfil del pensament de Nietzsche, allò que el fa a la vegada atractiu i repulsiu. Per un costat, l’afirmació de la vida a partir de la idea del etern retorn enfront de la renuncia i l’autonegació. Per l’altre, la crueltat i la inhumanitat que ens pot trametre un personatge com Napoleó o, metafòricament, les aus de rapinya quan es cruspeixen un anyell tendret.

Probablement, aquest és el fet que fa que les paraules de Nietzsche siguin un terreny molt fèrtil per aprendre a pensar de forma autònoma i crítica.

NIETZSCHE: UN FILÒSOF MUSICAL

En general, Nietzsche és un pensador atractiu pels estudiants de batxillerat, però els seus textos poden resultar difícils sobretot si es treballen des d’una perspectiva, diguem-ne, cartesiana. La majoria de lectures de filosofia s’han de treballar metòdicament i és recomanable fer-ho així, és a dir, per entendre-les s’ha d’arribar a l’evidència i el camí són l’anàlisi i la síntesi. Els textos de Nietzsche s’han d’afrontar des d’un punt de vista diferent, de forma intuïtiva i no racional (en una entrada anterior ja parlàvem d’aquesta oposició que estableix al final de Sobre veritat i mentira en sentit extramoral). 

Llegir Nietzsche és deixar-se arrossegar per les seves paraules i entendre que no són més que metàfores, susceptibles de múltiples interpretacions, sovint contradictòries. Igual que una mateixa peça musical ens pot transmetre unes sensacions i imatges divergents  i l’audició és una experiència única i individual, la lectura dels seus textos també ho ha de ser. En aquest sentit, podíem dir que Nietzsche és un filòsof musical. 

Des dels seus principis, la música sempre va ser un element important per la filosofia de Nietzsche, que inicialment veia en l'opera de Wagner una recuperació de l'esperit dionisíac, de l'afirmació de la vida, que la filosofia grega, Plató, va arraconar. També els seus textos han estat font d’inspiració de peces musicals. F. J. Strauss va composar el poema simfònic Also sprach Zaratustra inspirant-se en l'obra més original i determinant de Nietzsche i en les seves idees sobre el superhome. Més tard, S. Kubrick va utilitzar aquesta peça musical a l'inici del seu film 2001, A space odyssey, quan es produeix el pas del simi al humà, una referència directa al primer discurs de Zaratustra.

ORIENTACIONS PER COMPARAR LES CONCEPCIONS DE NIETZSCHE

Aquests dies, una de les preocupacions de molts alumnes davant d’una prova trimestral de Nietzsche és amb qui es pot comparar. D’entrada, recordareu que hi ha un quadre general amb els principals filòsofs i els aspectes del seu pensament que són susceptibles d’establir una comparació, val la pena utilitzar-lo de referent.

També és important tenir clar que les comparacions sempre s’articulen a partir dels tres blocs temàtics de la matèria Filosofia i ciutadania: 1. Coneixement-realitat; 2. Ésser humà; 3. Ètica-política. Malgrat que una de les novetats de les PAU per enguany és que en un text que tracti d’un dels blocs, pot estar acompanyat d’una pregunta 4 que faci referència a un altre bloc temàtic, ja hem comentat que en aquesta prova aquesta pregunta farà referència al contingut del text. I com el text és de la Genealogia de la moral (GM), en principi les comparacions han de ser  d’ètica... i  del bloc d’antropologia (ésser humà)!

En relació a l’ètica l’orientació està molt clara, com s’ha de repassar l’utilitarisme de Mill i Nietszche critica, en general, tota doctrina que es pugui considerar una reformulació de la concepció moral del cristianisme (moral dels febles), com passa amb la de Mill, és relativament fàcil establir l’oposició entre aquestes dues a partir de les crítiques que fa Nietzsche a aquesta moral en la GM.

El tema de l’ésser humà apareix clarament en el paràgraf 13 de la GM quan es critica la noció de subjecte, associada a l’existència del lliure albir, que s’estableix amb la moral dels febles: el fort és lliure de ser feble! Aquesta visió de l’ésser humà del cristianisme, com un subjecte lliure i responsable, està clarament formulada a nivell filosòfic en el dualisme cartesià. També hi ha una altra entrada sobre el tema.

MÉS ENLLÀ DEL QUE ÉS BO I DOLENT

Nietzsche acostuma a ser un dels filòsofs més coneguts per les persones profanes en l’àmbit filosòfic. També passa per ser un dels autors que genera més atenció entre els estudiants de Batxillerat, tant de primer com de segon. Mentre el pensament d’un Plató, un Descartes o un Kant acostuma a deixar indiferent a la majoria dels mortals, el de Nietzsche provoca sempre una reacció immediata, sigui d’admiració o de reprovació, però casi mai d’indiferència.

Com ja havíem comentat en alguna ocasió, el mateix Nietzsche ens diu que fins que no tinguem la capacitat de experimentar de forma simultània aquesta admiració i aquesta reprovació, és que realment no hem entès el que ens vol dir. 

Per això, quan el tema surt en converses informals de terrassa de bar i algú manifesta fervor pel seu pensament,  per metàfores com l’etern retorn i el superhome, intento fer-li entendre la seva cara més desagradable i inacceptable, el seu antiigualitarisme  i el seu caràcter antisocial. I just al contrari, quan algú altre manifesta el seu rebuig per aquestes mateixes raons, provo de defensar el vigor i la fecunditat del seu pensament a l’hora de construir-se un mateix i dissenyar la pròpia vida. 

LA PREVISIÓ DE PLATÓ

El perspectivisme que manifesta Nietzsche en Sobre veritat i mentida en sentit extramoral és l’atac frontal a la creença en un coneixement objectiu, a la fe interessada en una veritat com a correspondència entre el que diem i el que és. En una entrada de fa dos anys ja comentàvem el caràcter primerenc d’aquest text de Nietzsche, el qual encara està sota l'ombra de Schopenhauer i la seva distinció entre el món no autèntic de la representació (coses, fets, idees) i el de la voluntat (forces convergents i divergents). Aquest món de la voluntat només es accessible per intuïció. 

Per això, el text de Nietzsche acaba amb l’oposició entre l’home racional i l’intuïtiu. El primer, el que coneix la realitat (l’ésser) i arriba a la veritat, negant el seu caràcter dinàmic i contradictori, el filòsof i/o el científic. El segon, el que interpreta la realitat (l’esdevenir) acceptant el desordre i  la contradicció, l’artista que no oblida el caràcter doblement metafòric del llenguatge. En aquesta direcció, el Zaratustra, és el millor exemple d’aquest llenguatge artístic, és una gran metàfora del propi Nietzsche, del seu pensament i de la seva vida.

Precisament la primera manifestació sistemàtica d’aquest home racional, va ser el platonisme. Per a Nietzsche tot el pensament occidental  no és altra cosa que una reformulació del de Plató, que imposa la racionalitat socràtica, aliada fonamental de la revolta dels esclaus en la moral. 

Quina casualitat, Plató considerava que en el seu estat ideal, fonamentat en el govern dels savis racionals, els poetes no hi tenien lloc, perquè estaven doblement allunyats del coneixement de la veritable realitat. Per a ell, si la gent normal està al fons de la cova i pren la realitat sensible, l’aparença o una còpia de les Idees, com a vertadera, els poetes amb les seves metàfores fan una còpia d’aquesta còpia, de la realitat sensible en canvi constant, i ens allunyen més del veritable coneixement. Sense cap mena de dubte, l’home racional, Plató, havia d’expulsar de la seva república aquesta mala influència, l’home intuïtiu, l’artista. Perquè la racionalitat és previsora.

CRÍTICA NIETSZCHEANA A LA IDEA DE SUBJECTE II

Hi ha un element important en la primera dissertació de La genealogia de la moral que sovint passa desapercebut: la crítica a la idea de subjecte que apareix després de la metàfora de les aus de rapinya i els anyells, a la qual ja ens vam referir en una entrada de fa casi un any. A part d’explicar com es produeix la transvaloració, el capgirament dels valors originals de la moral noble, a partir del ressentiment dels anyells, Nietzsche ens mostra que els febles han d’emmascarar la seva pròpia naturalesa i mostrar-la com si fos el resultat d’una lliure elecció. Així, el que d’entrada seria una mancança, es pot presentar com un mèrit, com quelcom que ha estat lliurement escollit per cadascú. És a dir, es fa creure als anyells, en una mena d’autoengany, que ho són perquè han decidit ser-ho i que, per tant, ser feble és valuós perquè requereix un acte voluntari per part del subjecte o l’ànima, sinó no tindria cap valor.

Per aquesta raó, una de les categories fonamentals de la metafísica occidental, el subjecte cartesià, lliure, és el concepte que serveix per reforçar el nihilisme, que permet al ressentiment crear valors i fer-los passar com autèntics, no com un acte de negació sinó d’autoafirmació. Un acte de revenja en contra dels superiors que s’ha d’amagar i presentar com si realment fos el seu contrari: un acte d’amor. Aquesta és la desagradable conclusió a la que arriba: la moral dels febles no és la moral de l’amor, és la del odi i per a que sigui possible aquesta tergiversació s’ha de creure en la possibilitat de ser un subjecte lliure per decidir. Per això, en la seva introducció a l’edició catalana, el mestre J. M. Calsamiglia ens deia que La genealogia de la moral era “l’obra més cruel i agosarada de Nietzsche".

PREPARACIÓ PAU III: APRENDRE A FILOSOFAR

Molt sovint, alumnes i professor oblidem que la darrera pregunta de les proves, la d’opinió, es tan important i compta tant com les altres. Sigui a l’hora de preparar-la o d’elaborar-la sempre li concedim menys temps del necessari. Aquesta pregunta, de forma directa o indirecta, ens demana si alguna de les tesis del text resulta convincent per a un lector/a d’ara. Una bona resposta sempre haurà de començar mostrant una aprofundiment en la tesi i la percepció de la seva fecunditat (de la seva profunditat). 

Els principals autors de la història del pensament són els més importants perquè les seves tesis han estat fèrtils: han obert nous plantejaments i qüestions, han fet aportacions que les han redirigit i, sobretot han donat vida i capacitat de reinventar-se a l’activitat filosòfica, és a dir, han servit per fer pensar. Plató i Sòcrates inauguren l’itinerari del pensament filosòfic. Descartes inicia una nova problemàtica generada per la revolució científica moderna,  a la qual Locke li obre nous camins. Mill perfecciona la dimensió social de l’ètica utilitarista. Nietzsche comença a donar el gir lingüístic que recolliran els plantejaments analítics del s. XX.

I aquest és l’objectiu de la darrera pregunta, mostrar que els plantejaments de l’autor i aquella tesi en concret serveixen per fer pensar de forma crítica i autònoma, aquí i ara, que són, com deia, fèrtils. Per exemple, en el cas de Locke i la seva justificació de la revolució liberal, les seves tesis poden servir per articular una reflexió personal sobre la crisi actual de les institucions polítiques i, en aquest sentit, seran raonables o no. En altres paraules, es suposa que l’estudiant de batxillerat, a partir del coneixement i la comprensió de les principals preguntes filosòfiques i de les respostes que alguns pensadors han formulat, ha aprés a filosofar. Reformulant una cita habitual de Kant: la història de la filosofia no serveix per aprendre filosofia sinó per aprendre a filosofar.

CRÍTICA NIETZSCHEANA A LA NOCIÓ DE SUBJECTE

Hi ha un aspecte de la crítica nietzscheana de la metafísica tradicional que és important per entendre algunes tesis fonamentals de la seva crítica a la moral dels febles: la crítica a la noció de subjecte, o, el que és el mateix en termes cartesians, de substància pensant. L’oposició entre el subjecte i l’objecte que caracteritza la filosofia moderna i, de manera especial, la definició d’un subjecte capaç de decidir el seu comportament lliurement, també es posada en qüestió com un dels fonaments d’aquesta moral del ressentiment que segons Nietzsche ha triomfat a occident.

El dualisme antropològic cartesià amb la seva metàfora del pilot (ànima) que governa a una altra realitat física (el cos), o el dualisme kantià entre naturalesa (necessitat) i consciència moral (llibertat), són expressions de la negació de la vida en la mateixa mesura que el dualisme platònic. La metafísica occidental pensa, utilitzant els termes metafòrics del paràgraf 13 de GM, I, que les aus de rapinya poden viure en desacord amb la seva pròpia naturalesa, no manifestar-se com a força, gràcies a un subjecte que pot decidir i governar el propi comportament i obligar-se a ser el contrari del que és, és a dir, un agent "lliure" que és capaç d'autonegar-se. Un mecanisme, una abstracció més que forma part de la construcció de la moral del ressentiment i que és inherent a les seves arrels judeocristianes.

UTILITARISME VS. DEONTOLOGISME

Fa casi un any i amb intenció de motivar la preparació del parcial d’ètica, publicava una entrada sobre la proposta de conciliació entre l’utilitarisme de Mill i el deontologisme kantià per part de J. Sàdaba. En aquella ocasió, vaig comentar com la crítica de Nietzsche agermanava els dos plantejaments en un aspecte, en el seu llenguatge: la justificació de la moral de la compassió, de la moral de l’amor al proïsme.

També hi ha un altre aspecte important, ja que tant Kant com Mill comparteixen una mateixa concepció de l’ésser humà, basada en les idees de llibertat, igualtat i fraternitat: un subjecte amb una dignitat o, el que és el mateix, amb uns drets inherents i inalienables. Per això, l’ètica teleològica de Mill fixa la finalitat en la felicitat social. Per això, l'ètica deontològica exigeix poder considerar com lleis universals les normes morals.

El problema de l’ètica utilitarista, des del punt de vista de Kant, és la flexibilitat de la resposta a la pregunta “que haig de fer?”, ja que sempre serà “depèn de si les conseqüències augmenten o no la felicitat” i això equival a caure en el “tot s’hi val”. Per fugir del relativisme, Kant adopta la rigidesa absoluta de l’imperatiu categòric, però el seu plantejament sovint pot portar a dilemes entre dos deures incompatibles, que només es podran resoldre, paradoxalment, a partir de la consideració de les conseqüències de l’acció.

PREPARACIÓ PAU VI

El bloc temàtic d’antropologia aparentment té poc pes específic en el conjunt de la prova, encara que cal pensar, tal i com ens avisava Kant, que totes les preguntes filosòfiques (Què puc conèixer?, Què haig de fer? ...) es redueixen, en darrera instància, a una única: Què és l’ésser humà? En altres paraules, estem parlant del veritable eix transversal dels temes filosòfics, qualsevol concepció ontològica, gnoseològica (o epistemològica), ètica o política implica i està tenyida d’un concepte determinat d’ésser humà.

Això vol dir que s’ha de saber aprofitar els continguts en relació al coneixement, la realitat, la felicitat i el bé individual i col·lectiu, ja que en la majoria dels autors (amb la clara excepció de Plató i Descartes) el tema antropològic queda una mica desdibuixat tant en els textos treballats com en les explicacions de manual. De fet, per posar un exemple, per a Hume la idea d’ésser humà (realitat o essència humana) és una idea sense impressió, és resultat d’una creença de la imaginació resultat de l’acumulació d’experiències associades, com la de substància pensant cartesiana. La pregunta si som cos i ànima, o només un cos, no té cap resposta en l’àmbit del coneixement (un vot en blanc o un NS/NC) per a Hume. Mill va en la mateixa direcció i deixa pel camp de la psicologia experimental l’anàlisi del comportament humà.

Cas apart, com sempre, és Nietzsche que bàsicament està en contra de la visió racionalista de l’ésser humà -animal racional- de la metafísica occidental (Plató i Descartes, i també Aristòtil) i de la submissió del que és natural, del cos, dels sentits, de la vida, a la raó, a l’ànima racional, a la Idea de bé, a Déu. Per a Nietzsche l’ésser humà és voluntat i aquesta pot anar en dues direccions: de poder o de no res. La primera ens porta al camí del superhome, la segona ens enfonsa en el nihilisme. L’ésser humà, tal com ens diu Zaratustra és una camí entre el mico i el superhome, i les concepcions antropològiques tradicionals de Plató a Descartes són un dels obstacles en aquest camí.

Finalment, com el tema antropològic té més probabilitats de sortir en Plató i Descartes, cal repassar bé aquests aspectes de les seves doctrines i mirar-se Aristòtil, tant en relació a les parts de l’ànima com a la concepció hilemorfista del cos i l’ànima (matèria i forma d’una única substància: l’ésser humà).

PREPARACIÓ PAU V

Per tancar aquest repàs del bloc coneixement-realitat queda el tema de la veritat.

Considerem aquestes dues proposicions: (a) la suma dels angles del triangle suma 180º; (b) la temperatura màxima de Barcelona el dia 08-06-12 ha estat de 27º. Totes dues podríem considerar que són veritat, però són dues classes de veritat molt diferents. La proposició (a) és vertadera per definició, la seva negació és contradictòria, ja que si els angles d’un polígon no sumen 180º no és un triangle. La proposició (b) és vertadera perquè expressa un fet comprovable experimentalment, però la seva negació no és contradictòria.

Aquesta distinció, que nosaltres fèiem entre veritats formals i empíriques, va ser introduïda per Leibniz amb la diferenciació entre veritats de raó i veritats de fet. Les primeres tenen validesa universal, són independents dels fets i de l’experiència i, per tant, són necessàries. Les segones, en principi, són particulars, depenen dels fets i de l’experiència i, per tant, són contingents (contingent=el que no és necessari, que pot ser o no ser). Hume l’assumeix quan distingeix entre relacions d’idees i qüestions de fet, però la diferenciació i la competència entre aquestes dues classes de veritats -pensem que la ciència experimental newtoniana està expressada de forma axiomàtica- està present, de forma implícita, en tota discussió filosòfica entre un racionalista i un empirista, sobretot en la filosofia moderna. De fet, ser racionalista vol dir que l’únic model de veritat és (a) i ser empirista que el model és (b).

Descartes quan parla de les classes d’idees, ens diu que les adventícies (adquirides per experiència) són molt enganyoses, i, per tant, per ell vertader vol dir el que és evident, indubtable de forma immediata o per un procediment de deducció (anàlisi+síntesi), independentment de l’experiència. Per això la font de coneixement i de veritat són les idees innates. En canvi, Hume considera que les veritats relatives a les relacions d’idees (formals) no representen cap coneixement nou, són per definició, i no ens diuen res de la realitat sinó que estableixen relacions entre conceptes. Les úniques idees “noves” (que representen coneixement) de les que podem predicar la veritat deriven de les impressions i són, per tant, particulars. En tots dos casos es considera que l’experiència no és garantia per a un coneixement universal i amb certesa absoluta, però Descartes la menysprea com font de veritat, mentre Hume redueix les generalitzacions empíriques a una creença i, per tant, considera que només podem assolir veritats particulars, a part de les tautologies buides de les ciències formals.

En el cas de Plató, trobem clares semblances amb Descartes, ja que comparteixen plenament l’innatisme i la típica desconfiança dels racionalistes en l’experiència sensible i consideren que la veritat només és accessible mitjançant la raó. La diferència entre el plantejament modern de Descartes i el de Plató està –i aquesta és una qüestió clau per entendre la radical novetat del cartesianisme- que per a Plató la veritat està determinada per l’objecte, és a dir, per les Idees (accedir a la veritat és accedir a aquestes realitats vertaderes) i, en canvi,  per a Descartes pel subjecte, la clau d’una idea vertadera no està en la realitat que representa, sinó en el mateix subjecte que li aplica la regla de l’evidència (accedir a la veritat és eliminar els errors i només acceptar allò que se’m presenta amb claredat i distinció).

I queda Nietzsche, pel qual la veritat és, bàsicament, un engany, una mentida. En aquest punt, i no únicament en filosofia pràctica, Nietzsche està sol i contra tots (amb l’excepció de l’honorable reivindicació d’Heràclit). I aquí la lectura del text “Sobre verdad y mentira en sentido extramoral” és fonamental, ja que la majoria de manuals acostumen a minimitzar o a evitar la crítica nietzscheana a la metafísica i gnoseologia occidental (així, en general i tota dintre del mateix cabàs). Però pot entrar a la prova PAU! (Si aneu perduts/perdudes en aquesta qüestió els vocabularis interactius de la web Torre de Babel us poden ser d’ajuda).

Per a Nietzsche hi ha dos conceptes claus del pensament d’arrel grecocristiana que són la clau de volta de la negació de la vida i del que ell anomena “la revolta dels esclaus”. Aquests dos conceptes són el d’ésser (al nivell de l’objecte, metafísica) i el de veritat (al nivell del subjecte, teoria del coneixement), dos artefactes ideològics per negar la vida, la pluralitat, el joc inestable de forces i voluntats, la individualitat, la voluntat de poder, i sotmetre-la a la raó, a la unitat, a l’estabilitat del món vertader, a l’instint de ramat, a la voluntat de no-res. Per a Nietzsche la realitat, la vida, l’esdevenir, en tant que és multiplicitat i inestabilitat, és irreductible a l’ésser o a la veritat i el fet de fer-ho, negar la realitat, és la manifestació més clara del nihilisme en el seu sentit plenament reactiu.

L'HOME RACIONAL I L'HOME INTUÏTIU

Al final de Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, Nietzsche planteja una oposició entre l’home racional i l’home intuïtiu: “Mientras que el hombre guiado por conceptos y abstracciones solamente conjura la desgracia mediante ellas, sin extraer de las abstracciones mismas algún tipo de felicidad; mientras que aspira a liberarse de los dolores lo más posible, el hombre intuitivo, aposentado en medio de una cultura, consigue ya, gracias a sus intuiciones, además de conjurar los males, un flujo constante de claridad, animación y liberación.”

S’ha de considerar que aquest és un text primerenc (escrit al 1872), molt anterior a la definitiva elaboració del seu pensament que podríem situar entre la publicació de La gaya ciència i Així parlà Zaratustra (1881-2). Això vol dir que, en alguns aspectes, tampoc permet establir una relació immediata amb els grans temes de la seva filosofia (superhome, etern retorn...). Malgrat això, ens podem permetre la llicència d’establir un cert paral·lelisme entre l’home racional i la figura del camell, símbol del nihilisme, i entre l’home intuïtiu i la figura del lleó, símbol de la crítica al nihilisme (també de Zaratustra i del mateix Nietzsche) i pas previ a l’aparició del nen –el superhome.  En aquests termes es pot interpretar aquest fragment on planteja l’oposició entre un i l’altre.

En tot cas, caldrà ser fidels al mateix Nietzsche, per poder-lo entendre: deixar de banda l’actitud racional i deixar-se arrossegar de forma intuïtiva.