SINCERITAT I HUMANITAT

El principal repte de l’ètica deontològica de Kant, en front les ètiques de la felicitat, és trobar un fonament sòlid als valors, que no acabin diluint-se en el relativisme de les conseqüències de l’acció. Si la sinceritat és un valor, no pot estar subjecte al principi de màxima felicitat, ja que aleshores mentir podria ser considerat bo i, per tant, la falsedat  podria ser considerada un valor. I, si els valors són allò que preferim, sembla contradictori poder compaginar la preferència per la sinceritat amb la de la falsedat.

Però per l’altra part, i malgrat considerar habitualment preferible la sinceritat a la falsedat, en determinades circumstàncies podem valorar com millor el fet de mentir que no pas dir la veritat. I, fins tot, considerar que, per exemple, la veritat és un acte de crueltat i, per tant, a les antípodes del que podem acceptar com a bo o preferible. El contrari de la crueltat és la humanitat, i també acostumem a preferir-la i considerar-la un valor.

Els valors, allò que seria un deure per al deontologisme, a vegades xoquen entre ells i és impossible satisfer les exigències d’un i de l’altre, de la sinceritat i la humanitat, seguint l’exemple. Aleshores, per poder escollir quin dels dos ha de prevaldre, potser és el moment de donar la paraula al utilitarisme per establir una jerarquia, i decidir en funció del principi de màxima felicitat.

... I QUEDA MILL

Les proves a partir dels textos de Mill no acostumen a ser difícils, tampoc ho és el seu sistema filosòfic, combinació d’empirisme, utilitarisme i liberalisme. S’ha de comptar que tampoc no juga un paper molt important en el pensament occidental, al s. XIX hi ha pensadors molt més determinants i influents. Per aquesta raó, molts llibres de text no li concedeixen la profunditat necessària que mereixeria un autor amb textos seleccionats per les PAU.

Un repàs general dels apunts serà més que suficient per no patir problemes, amb el complement necessari de repassar l’oposició amb el deontologisme de Kant, en ètica, i amb el socialisme de Marx, en filosofia política. És molt convenient preparar-se les possibles comparacions, tant de Mill com dels altres autors, de manera general i, després, saber-les adaptar a la pregunta que surti a la prova. 

Per exemple, a la prova de setembre de 2014 es demanava comparar la concepció de Mill sobre “com hem d’actuar”.  Per a l’utilitarisme s’ha d’actuar en funció de si les conseqüències de l’acció tenen la tendència a augmentar la felicitat, la finalitat. A partir d’aquí és fàcil plantejar la comparació en termes d’oposició amb Kant, que diu que s’ha d’actuar en funció del deure i no les conseqüències. 

Ja que parlem de Mill, s’hauria de recordar la gran utilitat que podria tenir que arribessin, mitjançant els comentaris, dubtes i preguntes. El “coach” podria resoldre’ls o contestar-los.

UTILITARISME VS. DEONTOLOGISME

Fa casi un any i amb intenció de motivar la preparació del parcial d’ètica, publicava una entrada sobre la proposta de conciliació entre l’utilitarisme de Mill i el deontologisme kantià per part de J. Sàdaba. En aquella ocasió, vaig comentar com la crítica de Nietzsche agermanava els dos plantejaments en un aspecte, en el seu llenguatge: la justificació de la moral de la compassió, de la moral de l’amor al proïsme.

També hi ha un altre aspecte important, ja que tant Kant com Mill comparteixen una mateixa concepció de l’ésser humà, basada en les idees de llibertat, igualtat i fraternitat: un subjecte amb una dignitat o, el que és el mateix, amb uns drets inherents i inalienables. Per això, l’ètica teleològica de Mill fixa la finalitat en la felicitat social. Per això, l'ètica deontològica exigeix poder considerar com lleis universals les normes morals.

El problema de l’ètica utilitarista, des del punt de vista de Kant, és la flexibilitat de la resposta a la pregunta “que haig de fer?”, ja que sempre serà “depèn de si les conseqüències augmenten o no la felicitat” i això equival a caure en el “tot s’hi val”. Per fugir del relativisme, Kant adopta la rigidesa absoluta de l’imperatiu categòric, però el seu plantejament sovint pot portar a dilemes entre dos deures incompatibles, que només es podran resoldre, paradoxalment, a partir de la consideració de les conseqüències de l’acció.