CABLE: TOT PLATÓ

Com als de primer ja els he tirat un cable, amb les orientacions d’una prova de prova prou complicada, als de segon, per no quedar malament, també se’n mereixen un. Tot Plató en una pàgina per organitzar-se el repàs final.

Fixeu-vos, sobretot, que l’ordre que s’acostuma a utilitzar per explicar Plató, el dels llibres de text, és justament el contrari del que el mateix Plató segueix a La República. Per aquesta raó l’esquema va identificant en quin llibre de la República Plató exposa cada aspecte del seu pensament. És molt important a l’hora de justificar qualsevol afirmació de Plató, com demana la pregunta que més puntua als exàmens.

PREPARANT TRIMESTRALS

Acabo de fabricar les proves trimestrals, tant de primer com de segon. Uns trimestrals una mica “especials”, ja que amb algun grup tot just hauré pogut fer tres sessions des de la meva reincorporació. Preparar una prova requereix tenir en compte les circumstàncies i adaptar-la a elles.

Aquesta adaptació exigeix dues condicions. La primera, és acotar els continguts i evitar textos i/o preguntes inesperades. La segona, tenir molt en compte el que hem estat treballant en les poques hores de classe a càrrec del que serà el corrector d’aquestes proves.

Les proves crec que s’adapten a aquestes dues condicions i, per tant, pels que han seguit amb atenció les explicacions i orientacions d’aquests dies, segur que resultaran bastant fàcils. Si algú ha estat una mica o molt despistat, haurà de compensar-ho amb més dedicació.

El que ha de quedar clar és que en filosofia estudiar és entendre més que memoritzar. Siguin les concepcions del coneixement pels de primer, especialment el racionalisme, l’empirisme i l’apriorisme. Siguin, pels de segon, el que Plató i Aristòtil pensaven sobre la realitat, el coneixement, l’ànima i la política.

PLATÓ: LES IDEES I LA JUSTÍCIA

Quan ens proposem repassar Plató el primer que ens trobem en qualsevol manual és la teoria de les Idees. L’existència d’unes realitats objectives, és a dir, independents de la ment humana i de caràcter no material. Que una Idea sigui una “cosa” no material esdevé difícil d’entendre per qui està acostumat, com ho estem la majoria, a considerar les idees productes del pensament, representacions de la ment, conceptes. 

Per això, com fa en algunes ocasions Plató, seria més adequat parlar de Formes o essències, ja que són els models de les coses, la seva causa formal en llenguatge aristotèlic, i per això, perquè són models i no còpies, són més reals i permanents que les coses. Les formes o essències són la veritable realitat, el coneixement de la qual està reservat a uns pocs privilegiats.

Deixant de banda les influències dels eleàtics sobre problema del canvi, per què Plató vol provar que les Idees són la veritable realitat? Una possible resposta: així pot superar el relativisme que ha fet impossible definir l’home just en el 1r llibre de la República. Si la idea de justícia és subjectiva o relativa, qualsevol acció pot ser justa o injusta, qualsevol règim polític pot ser-ho. I Plató no pot acceptar que el règim democràtic que va condemnar a Sòcrates sigui just. 

Per aquesta raó vol provar que és objectiva, immutable i inaccessible per la majoria, perquè sigui el model per definir el que és just o injust. I així justificar la seva proposta d’un govern aristocràtic, dels millors, dels que tenen la formació per poder sortir de la caverna.

Des de la nostra perspectiva i tenint en compte que la democràcia representativa ja és selectiva, cal observar el següent : les decisions, en moltes qüestions importants, no estan en mans de la voluntat popular o dels seus representants, sinó dels experts, dels que tenen més coneixement en aquell àmbit(ciència i no opinió, diria Plató). No sé si serà just o injust, però és així.

MESTRES I DEIXEBLES

Un dels arguments més clars contra el dualisme platònic el trobem, paradoxalment, en un diàleg de Plató, Parmènides, del període crític o de vellesa. El diàleg s’estableix entre un jove Sòcrates i un vell Parmènides, el qual es dedica a exposar diverses crítiques a la teoria de les Idees. La darrera d’elles planteja que si les Idees no pertanyen al món sensible, aleshores, no hi ha connexió entre idees i coses i, per tant, no poden ser objecte de coneixement. Aquesta és una de les crítiques bàsiques que Aristòtil farà a l’ontologia platònica, l’essència d’una cosa particular no pot estar separada d’aquesta cosa i només la podrem conèixer a partir del coneixement, inicialment particular, d’aquesta cosa. 

Davant d’aquesta autocrítica, els experts acostumen a reaccionar amb perplexitat. Alguns, intentant salvaguardar la coherència del sistema platònic, diuen que Plató intenta evitar males interpretacions d’alguns dels seus deixebles. O potser, i és nomes una hipòtesi, l’alumne avantatjat de l’Acadèmia, el jove Aristòtil, havia també "ensenyat" alguna cosa al seu mestre.

En aquest cas, Plató dóna una veritable lliçó pels futurs docents.

EL CRITERI DE LA MAJORIA ÉS EL MILLOR ?

Per a Plató, sabem que la resposta a aquesta pregunta és indiscutiblement negativa, i per a ell la democràcia, especialment sota la forma atenesa de caràcter assembleari, era un règim polític degenerat només preferible en relació a un règim tirànic. Era el govern de la majoria ignorant, de la massa, per sobre de les elits il·lustrades.

Però, en les democràcies parlamentàries actuals la voluntat popular passa per una diversitat de filtres que fa que, en moltes ocasions, sigui difícil establir una correspondència entre el que vol la majoria i el que acaben aplicant aquells governants que han estat escollits per la majoria. Sovint ens escandalitzem del resultat d’unes eleccions i pensem en com és possible que la majoria segueixi votant a tal o qual partit. I no tenim en compte que les decisions dels electors venen condicionades per multitud de factors, que tenen més a veure amb les campanyes de marketing  i els mecanismes de condicionament de l’opinió pública, que en l’expressió d’una voluntat que sigui el resultat d’una deliberació racional.

Ara que seria possible en molts països avançats consultes immediates a la ciutadania sobre qüestions importants, ens emportaríem moltes “sorpreses” dels resultats d’aquestes consultes i ens trobaríem amb situacions, com el que va succeir recentment a Grècia amb el referèndum que va convocar Tsipras, en que seria del tot impossible portar a la pràctica les decisions de la majoria sense portar la societat a la ruïna.

Les crítiques platòniques a la democràcia segueixen tenint un sentit en l’actualitat i ens haurien de servir per pensar en una regeneració dels mecanismes de participació política. Però, sobretot, ens haurien de guiar per donar molta més rellevància a la formació dels ciutadans i ciutadanes i a la promoció dels valors cívics. I així, continuar poder pensant que el democràtic és el menys dolent dels sistemes polítics possibles, encara que per a Plató sempre quedin per davant els impossibles.

LA CARA I LA CREU DEL PLATONISME

CARA: Hi ha accions i situacions que ens semblen injustes i quan les considerem no podem acceptar que just i injust pugui ser totalment relatiu. La filosofia platònica és la primera resposta sistemàtica al relativisme, al tot s’hi val, representat pels sofistes, fins al punt que ens intenta convèncer de l’existència extramental d’una idea de justícia, que no és només un concepte sinó una realitat no física.

CREU: Però, tampoc ens convenç gaire acceptar que existeixi, encara que sigui només a nivell conceptual,  la justícia en si mateixa, el que és just pel pobre no sembla gaire just pel ric. I, a més, creure que hi un concepte de justícia vertader, implica habitualment la voluntat d’imposar-lo als altres, al sentir-se posseïdor d’una veritat que no tothom reconeix. I Plató compartia aquesta voluntat. 

La  moneda esta girant, què escolliu? Cara o creu?

IMATGES, COSES I IDEES

En aquesta obra de René Magritte (Els dos misteris, 1966), ni la pipa pintada en un quadre sobre el cavallet és una pipa, ni tan sols la pipa que li fa de model és tampoc una pipa, encara que ho semblin. Però, hem de suposar que hi una pipa real darrere les pipes pintades, una pipa real que serveix de model de totes aquestes realitats que no són pipes sinó les seves representacions en imatges.

Per a Plató, aquesta realitat, model de realitats secundàries, és la definició o Idea de pipa, el que fa que un objecte qualsevol pugui ser considerat pipa. ¿O algú ens pot garantir que Magritte, per pintar aquest quadre, va agafar com a model una pipa concreta, real físicament? Tanmateix, el que hauria fabricat aquesta pipa real del món de les coses, abans de fabricar-la, hauria de comptar amb un disseny, és a dir, amb una Idea de pipa. Per tant, sigui com sigui, abans d’existir qualsevol pipa cosa, algú havia de saber què era una pipa, algú havia de conèixer la seva Idea i, en conseqüència, aquesta Idea, com a model de les pipes cosa i, directament o indirecta, de les pipes imatge, hauria de ser més real que les seves còpies. Podrien deixar d’existir totes les pipes imatge i pipes cosa, però la Idea de pipa, el que fa que una realitat pugui ser una pipa, seguiria existint. 

En aquest sentit, la Idea de pipa és més real que qualsevol pipa cosa o pipa imatge, però evidentment és una classe de realitat que no forma part del món de les coses i de les imatges, per això Plató proposa l’existència d’una realitat més enllà i més real del que és visible. Si tinguéssim la possibilitat de treballar alguna obra del període vellesa, veuríem que el mateix Plató era conscient de les dificultats que comportava aquesta concepció de la realitat, però tampoc no podem oblidar que el món de les coses, tal i com el veiem, és un món aparent i subjectiu que respon a una realitat més objectiva. Una realitat, sigui de protons, electrons, quarks o vibracions de cordes, que la ciència actual també ens convida a considerar.

SÒCRATES Y LA FILOSOFIA

A principis dels anys 70, el director italià R. Rossellini va iniciar el rodatge d’una sèrie de pel·lícules per la televisió amb finalitats educatives i culturals. La primera d’elles estava centrada en el personatge de Sòcrates. El principal valor d’aquest film de Rossellini resideix en fer-nos una presentació estrictament fidel a la visió que ens va trametre Plató a la seva obra, fins al punt que la major part del guió està extret de fragments dels diàlegs platònics i especialment de l’Apologia de Sòcrates.

Aquesta seqüència reprodueix el discurs de Sòcrates davant del tribunal, en el qual identifica la seva saviesa amb la consciència de ser un ignorant, en saber que no sap i que desitja saber. Un element clau en l’actitud filosòfica i en la definició del què és filosofia.

EL SENTIT CRÍTIC DEL PENSAMENT UTÒPIC

Si deixem de banda els filòsofs presocràtics que tracten qüestions de filosofia natural, podríem dir que la història de la filosofia comença amb una discussió sobre la justícia. La obra més completa del primer sistema filosòfic és precisament un diàleg platònic, La república, que tracta sobre la justícia. 

L’objectiu de Plató era fer una crítica a la democràcia atenesa que havia condemnat a morir injustament al mestre Sòcrates. Un sistema polític que posava en mans d’una majoria, fàcilment manipulable, les decisions. Per això, la república platònica defensa un sistema classista on només els savis poden governar i prendre resolucions judicials, i les altres dues classes socials han de dedicar-se exclusivament a les funcions productives i de defensa. El que fa Plató és descriure una ciutat ideal, justa i perfecta, com hauria de ser, per mostrar el contrast amb el que era l’Atenes democràtica, real, injusta i imperfecta. Amb aquesta metodologia, marca el camí dels utopistes posteriors que, com  T. More, se serviran de descripcions de societats perfectes per fer una crítica del món real, tal i com ja hem comentat en entrades anteriors. 

El socialisme marxista (o científic) va fer un forta crítica al segon renaixement de la literatura utòpica durant el s. XIX, el socialisme premarxista (o utòpic). A partir d’aleshores, la paraula utopia va adquirir ressonàncies negatives, ja que s’identificava amb el que és quimèric i no toca de peus a terra i que, a efectes pràctics, és completament inútil. 

Per això, durant el s. XX, el gènere utòpic va evolucionar cap a una concepció completament nova, les antiutopies. Obres de ficció, com Un món feliç de A. Huxley o 1984 de G. Orwell, que descrivien unes societats futures molt pitjors que les reals, on l’opressió i la injustícia eren la norma. I no ho feien per justificar el món que realment existia quan les van escriure, sinó per plantejar els perills que comporta una possible evolució futura de les societats actuals. Malgrat el canvi de plantejament, la visió crítica en relació a una realitat social millorable segueix persistint.

PREPARACIÓ PAU II

Després del repàs temàtic de les principals qüestions tant de filosofia teòrica com pràctica, amb la finalitat d’aconseguir una visió global i interrelacionada de l’esdevenir de la filosofia occidental, és convenient rellegir els textos més significatius dels autors seleccionats per les PAU.

No es tracta, evidentment, de tornar-se a llegir tots els textos que hem treballat durant el curs. Però, sí de recordar la seva estructura i el desenvolupament que hi trobem de les principals tesis de cada autor. Per comprendre bé un fragment aïllat, i poder fer una bona prova, s'ha de posar en relació amb el seu context, conèixer d’on ve i cap on va. Per això, cal tenir molt clar l’itinerari que segueix cada un els capítols de les obres seleccionades. 

A més, la segona lectura d’aquets fragments significatius constituirà la millor guia per determinar quins conceptes i aspectes cal repassar de cada autor. Si tenim clar que és el que ens podem trobar, per exemple, en els textos de Plató, serà molt més fàcil saber que s’ha de repassar el paral·lelisme entre les classes socials i les parts de l’ànima, però que no cal perdre temps en el mite del demiürg o en la definició de l’amor.

LA PREVISIÓ DE PLATÓ

El perspectivisme que manifesta Nietzsche en Sobre veritat i mentida en sentit extramoral és l’atac frontal a la creença en un coneixement objectiu, a la fe interessada en una veritat com a correspondència entre el que diem i el que és. En una entrada de fa dos anys ja comentàvem el caràcter primerenc d’aquest text de Nietzsche, el qual encara està sota l'ombra de Schopenhauer i la seva distinció entre el món no autèntic de la representació (coses, fets, idees) i el de la voluntat (forces convergents i divergents). Aquest món de la voluntat només es accessible per intuïció. 

Per això, el text de Nietzsche acaba amb l’oposició entre l’home racional i l’intuïtiu. El primer, el que coneix la realitat (l’ésser) i arriba a la veritat, negant el seu caràcter dinàmic i contradictori, el filòsof i/o el científic. El segon, el que interpreta la realitat (l’esdevenir) acceptant el desordre i  la contradicció, l’artista que no oblida el caràcter doblement metafòric del llenguatge. En aquesta direcció, el Zaratustra, és el millor exemple d’aquest llenguatge artístic, és una gran metàfora del propi Nietzsche, del seu pensament i de la seva vida.

Precisament la primera manifestació sistemàtica d’aquest home racional, va ser el platonisme. Per a Nietzsche tot el pensament occidental  no és altra cosa que una reformulació del de Plató, que imposa la racionalitat socràtica, aliada fonamental de la revolta dels esclaus en la moral. 

Quina casualitat, Plató considerava que en el seu estat ideal, fonamentat en el govern dels savis racionals, els poetes no hi tenien lloc, perquè estaven doblement allunyats del coneixement de la veritable realitat. Per a ell, si la gent normal està al fons de la cova i pren la realitat sensible, l’aparença o una còpia de les Idees, com a vertadera, els poetes amb les seves metàfores fan una còpia d’aquesta còpia, de la realitat sensible en canvi constant, i ens allunyen més del veritable coneixement. Sense cap mena de dubte, l’home racional, Plató, havia d’expulsar de la seva república aquesta mala influència, l’home intuïtiu, l’artista. Perquè la racionalitat és previsora.

RESSONÀNCIES PLATÒNIQUES EN LA PERSPECTIVA CIENTÍFICA

La teoria de les Idees de Plató, el seu dualisme ontològic (referit a la realitat) i gnoseològic (referit al coneixement) parteix de l’oposició entre el que és relatiu (que és i no és) i el que és absolut (que és), entre una realitat aparent i una de vertadera, entre un coneixement inferior (opinió) i un de superior (ciència). Sovint pensem que aquesta concepció queda molt lluny d’una visió moderna i científica de la realitat i el coneixement. Una visió que, en bona part, encara és la que ens ofereix la física newtoniana, per no parlar de plantejaments molt més contemporanis, com la teoria de cordes. Doncs bé, el pare de la revolució científica sembla que no està tant allunyat d’aquestes distincions platòniques.

Tiempo, espacio, lugar y movimiento son palabras conocidísimas por todos. Es de observar, con todo, que el vulgo solo concibe esas cantidades partiendo de la relación que guardan con las cosas sensibles. Y de ello surgen ciertos prejuicios, para cuya remoción será conveniente distinguir allí entre lo absoluto y lo relativo, lo verdadero y lo aparente, lo matemático y lo vulgar.

I.  Newton, Principios matemáticos de la Filosofía natural. Definiciones, Escolio.

EL LABERINT DE PLATÓ

Un dels fragments de Plató que més problemes de comprensió ha provocat és la part final del llibre VII quan es parla de la dialèctica. El mètode dialèctic, que en el llibre V rep el nom de raó intuïtiva, constitueix la més elevada assignatura del llarg currículum que han de cursar els futurs governants de la imaginària república platònica i que permet assolir el màxim nivell de coneixement, la contemplació de les Idees. 

De fet és la mateixa metodologia emprada per Plató per exposar les seves principals doctrines en forma de diàleg. Confrontació de punts de vista, a vegades entre diversos personatges, en altres ocasions, com en el llibre VII, en el discurs casi monologat de Sòcrates. Precisament, en aquesta darrera opció és el mateix protagonista el que sembla que s’estigui contradient, afirmant inicialment el que acabarà negant o proposant objeccions al que tot just s’ha defensat. 

I aquest caràcter dialèctic, de vegades aparentment contradictori, és el que converteix la lectura en una mena de camí laberíntic en el que sovint hem de retornar a passatges ja llegits, o fins i tot llegir-ne altres que no estan reproduïts en l’antologia, o esperar el desenllaç d’una argumentació per acabar d’entendre alguns fragments. I quan algú entra en un laberint ha de comptar que s’hi haurà de passar una estona per sortir-ne.

ITINERARI PLATÒNIC

Reinterpretació del mite de la caverna, per explicar el camí vital i intel·lectual de Plató.

UNA CONCEPCIÓ UTÒPICA DE LA JUSTÍCIA ?

En el plantejament utòpic, tant el de T. More com el de la seva font d’inspiració, Plató, gira al voltant de la tensió entre el és (la realitat política de cada un d’ells) i el que hauria de ser (l’alternativa utòpica). Aquest aspecte del pensament utòpic com l’expressió d’una crítica al sistema polític i social vigent  ja el vam plantejar en part fa un any en una entrada sobre la relació entre utopia i justícia. L’estructura mateixa de l’escrit de T. More, amb dues parts ben diferenciades reforça aquesta visió: la primera part, descriu la situació social a l’Anglaterra de principis del s. XVI; la segona, presenta com alternativa el sistema sociopolític d’una illa imaginària, Utopia, on la desigualtat i la misèria no existeixen.

Però hi ha una altra qüestió important en relació a aquesta tensió, perquè l’alternativa utòpica sempre està lligada a una visió de la política supeditada a l’ètica, que acostuma a anomenar-se idealisme polític en oposició a un realisme polític, que en l’època de T. More, estaria representat pel plantejament de la filosofia política de N. Maquiavel. L’idealista, com el Quixot, vol que la realitat s’adapti als seus desitjos, a les seves idees; el realista, com Sancho Panza, adapta les seves idees a la realitat. La majoria d’utopies pequen d’un excés d’optimisme, son somnis d’una societat presidida per l’harmonia i l’ajuda mútua somiats despert.

El pensament utòpic és precisament la màxima expressió d’aquest idealisme, es critica la realitat existent perquè és injusta a compte d’una realitat imaginària que es correspondria amb un ideal moral de caràcter social: la igualtat. En aquest sentit, els crítics de la concepció de la justícia de Rawls la consideren sovint utòpica, potser no té la visió de la bondat natural de l’ésser humà rousseauniana que serveix per justificar utopies anarquistes, però la seva idea de la posició original i del vel de la ignorància sembla tant irreal com l’illa de More o la societat comunista de Marx sense classes socials ni opressió política.

A més, les crítiques a les concepcions igualitaristes de la justícia consideren que la igualtat és un valor que sovint xoca amb el de la llibertat. Sempre parteixen d’un concepció liberal pura, on el valor de la llibertat està sempre per sobre del de la igualtat; com en el que diu Nozick en la seva controvèrsia amb Rawls: no pot ser just que una persona tingui que renunciar a part del seus drets (sobretot el de propietat), de la seva llibertat, en contra de la seva voluntat. Però, aleshores, aquesta concepció de la justícia neoliberal perd la seva dimensió ètica i es pot convertir en una pura gestió del egoisme, la competència i la llei del més fort. Rawls, que no té res de comunista, amb la seva teoria de la justícia intenta aconseguir el difícil equilibri entre llibertat i igualtat.

PREPARACIÓ PAU III: APRENDRE A FILOSOFAR

Molt sovint, alumnes i professor oblidem que la darrera pregunta de les proves, la d’opinió, es tan important i compta tant com les altres. Sigui a l’hora de preparar-la o d’elaborar-la sempre li concedim menys temps del necessari. Aquesta pregunta, de forma directa o indirecta, ens demana si alguna de les tesis del text resulta convincent per a un lector/a d’ara. Una bona resposta sempre haurà de començar mostrant una aprofundiment en la tesi i la percepció de la seva fecunditat (de la seva profunditat). 

Els principals autors de la història del pensament són els més importants perquè les seves tesis han estat fèrtils: han obert nous plantejaments i qüestions, han fet aportacions que les han redirigit i, sobretot han donat vida i capacitat de reinventar-se a l’activitat filosòfica, és a dir, han servit per fer pensar. Plató i Sòcrates inauguren l’itinerari del pensament filosòfic. Descartes inicia una nova problemàtica generada per la revolució científica moderna,  a la qual Locke li obre nous camins. Mill perfecciona la dimensió social de l’ètica utilitarista. Nietzsche comença a donar el gir lingüístic que recolliran els plantejaments analítics del s. XX.

I aquest és l’objectiu de la darrera pregunta, mostrar que els plantejaments de l’autor i aquella tesi en concret serveixen per fer pensar de forma crítica i autònoma, aquí i ara, que són, com deia, fèrtils. Per exemple, en el cas de Locke i la seva justificació de la revolució liberal, les seves tesis poden servir per articular una reflexió personal sobre la crisi actual de les institucions polítiques i, en aquest sentit, seran raonables o no. En altres paraules, es suposa que l’estudiant de batxillerat, a partir del coneixement i la comprensió de les principals preguntes filosòfiques i de les respostes que alguns pensadors han formulat, ha aprés a filosofar. Reformulant una cita habitual de Kant: la història de la filosofia no serveix per aprendre filosofia sinó per aprendre a filosofar.

CONTE PLATÒNIC

Hi havia una vegada un jovenet P que admirava a un personatge públic S important, però massa crític amb les institucions democràtiques del seu país. Com S era molt molest, va ser denunciat, jutjat i condemnat a mort pels tribunals. P es va sentir decebut per aquella mena d’institucions polítiques i decidí dedicar la seva activitat a definir i defensar unes institucions polítiques, on injustícies com la condemna de S no hi tinguessin cabuda.

Com molts joves de família acomodada d’aleshores i d’ara, va anar a complementar la seva formació lluny del seu país, a Sicília, on va aprendre moltes coses dels pitagòrics i de l’escola eleàtica (com un Oxford i un Cambridge d’ara). De les seves concepcions i doctrines, el ja no tant jove P, va adquirir diverses eines que, genialment combinades amb l’intel·lectualisme moral heretat de S, li van servir per articular un sistema complet i coherent per definir una organització política justa.

Un sistema que intentaria respondre a tots els per què que se li poguessin plantejar. Aquestes eines eren:

-  El convenciment que la realitat sensible no és la vertadera realitat, existeix una veritable realitat només accessible per l’intel·lecte, eterna, immutable.

-  Que és possible conèixer aquesta veritable realitat, però de forma independent dels sentits i, per tant, estrictament racional.

- Que l’ésser humà no és només un cos o realitat aparent, sinó que també, i principalment, és ànima i forma part d’aquesta veritable realitat.

El resultat de l’activitat de P ja l’hauríeu de conèixer, ens ha arribat amb forma d’un llibre titulat La República que recull el primer sistema filosòfic (ontologia-epistemologia, antropologia-psicologia i ètica-política) complet d’occident. La seva intenció: intentar-nos convèncer que existeix un criteri objectiu per determinar la justícia d’unes institucions i, de pas, mostrar el caràcter injust de les que van condemnar a S.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, que ara aquest conte ja s’ha acabat!

UTOPIA I JUSTÍCIA

Diuen els entesos, que l’humanista renaixentista T. More es va inspirar en La república platònica per escriure la seva Utopia. En tots dos casos hi trobem la descripció d’una societat ideal, de com hauria de ser aquesta per ser justa. En tots dos casos hi trobem també, però de forma implícita en Plató i explícita en More, una crítica a la seva societat. El govern dels millors, del filòsof rei que ha arribat a conèixer les Idees de Bé i de Justícia, és una critica a la democràcia atenesa que havia condemnat a mort a Sòcrates. La societat comunista de l’illa Utopia és una alternativa a les desigualtats socials i la pobresa, agreujades, a l’Anglaterra de principis del s. XVI, per la concentració de la propietat de la terra que va abocar a molts pagesos a la mendicitat i la delinqüència. Situació ben coneguda per a T. More, que exercia de canceller d’Enric VIII.

El plantejament utòpic de More, i també el de Plató, constitueix el desplegament de la seva concepció de la justícia. Per al canceller d’Anglaterra, la justícia és incompatible amb la propietat privada i, per tant, la solució passa per no permetre-la i organitzar una forma de convivència comunal, on la llibertat individual només hi té lloc en els moments d’oci, quan cadascú és pot dedicar lliurement al conreu del seu esperit. És, en conclusió, una societat igualitària, però molt disciplinària, on tothom ha de col·laborar activament en el benestar comú i no queda cap mena d’espai per a l’egoisme, però tampoc per a l’iniciativa individual. 

Així, amb More trobem la primera formulació moderna de la tensió entre igualtat i llibertat, entre societat i individu, entre socialisme i liberalisme, que es segueix reproduint com a rerefons de qualsevol debat sobre el concepte de justícia, per exemple, en la confrontació entre els punts de vista de J. Rawls i R. Nozick.

PREPARACIÓ PAU VI

El bloc temàtic d’antropologia aparentment té poc pes específic en el conjunt de la prova, encara que cal pensar, tal i com ens avisava Kant, que totes les preguntes filosòfiques (Què puc conèixer?, Què haig de fer? ...) es redueixen, en darrera instància, a una única: Què és l’ésser humà? En altres paraules, estem parlant del veritable eix transversal dels temes filosòfics, qualsevol concepció ontològica, gnoseològica (o epistemològica), ètica o política implica i està tenyida d’un concepte determinat d’ésser humà.

Això vol dir que s’ha de saber aprofitar els continguts en relació al coneixement, la realitat, la felicitat i el bé individual i col·lectiu, ja que en la majoria dels autors (amb la clara excepció de Plató i Descartes) el tema antropològic queda una mica desdibuixat tant en els textos treballats com en les explicacions de manual. De fet, per posar un exemple, per a Hume la idea d’ésser humà (realitat o essència humana) és una idea sense impressió, és resultat d’una creença de la imaginació resultat de l’acumulació d’experiències associades, com la de substància pensant cartesiana. La pregunta si som cos i ànima, o només un cos, no té cap resposta en l’àmbit del coneixement (un vot en blanc o un NS/NC) per a Hume. Mill va en la mateixa direcció i deixa pel camp de la psicologia experimental l’anàlisi del comportament humà.

Cas apart, com sempre, és Nietzsche que bàsicament està en contra de la visió racionalista de l’ésser humà -animal racional- de la metafísica occidental (Plató i Descartes, i també Aristòtil) i de la submissió del que és natural, del cos, dels sentits, de la vida, a la raó, a l’ànima racional, a la Idea de bé, a Déu. Per a Nietzsche l’ésser humà és voluntat i aquesta pot anar en dues direccions: de poder o de no res. La primera ens porta al camí del superhome, la segona ens enfonsa en el nihilisme. L’ésser humà, tal com ens diu Zaratustra és una camí entre el mico i el superhome, i les concepcions antropològiques tradicionals de Plató a Descartes són un dels obstacles en aquest camí.

Finalment, com el tema antropològic té més probabilitats de sortir en Plató i Descartes, cal repassar bé aquests aspectes de les seves doctrines i mirar-se Aristòtil, tant en relació a les parts de l’ànima com a la concepció hilemorfista del cos i l’ànima (matèria i forma d’una única substància: l’ésser humà).

PREPARACIÓ PAU V

Per tancar aquest repàs del bloc coneixement-realitat queda el tema de la veritat.

Considerem aquestes dues proposicions: (a) la suma dels angles del triangle suma 180º; (b) la temperatura màxima de Barcelona el dia 08-06-12 ha estat de 27º. Totes dues podríem considerar que són veritat, però són dues classes de veritat molt diferents. La proposició (a) és vertadera per definició, la seva negació és contradictòria, ja que si els angles d’un polígon no sumen 180º no és un triangle. La proposició (b) és vertadera perquè expressa un fet comprovable experimentalment, però la seva negació no és contradictòria.

Aquesta distinció, que nosaltres fèiem entre veritats formals i empíriques, va ser introduïda per Leibniz amb la diferenciació entre veritats de raó i veritats de fet. Les primeres tenen validesa universal, són independents dels fets i de l’experiència i, per tant, són necessàries. Les segones, en principi, són particulars, depenen dels fets i de l’experiència i, per tant, són contingents (contingent=el que no és necessari, que pot ser o no ser). Hume l’assumeix quan distingeix entre relacions d’idees i qüestions de fet, però la diferenciació i la competència entre aquestes dues classes de veritats -pensem que la ciència experimental newtoniana està expressada de forma axiomàtica- està present, de forma implícita, en tota discussió filosòfica entre un racionalista i un empirista, sobretot en la filosofia moderna. De fet, ser racionalista vol dir que l’únic model de veritat és (a) i ser empirista que el model és (b).

Descartes quan parla de les classes d’idees, ens diu que les adventícies (adquirides per experiència) són molt enganyoses, i, per tant, per ell vertader vol dir el que és evident, indubtable de forma immediata o per un procediment de deducció (anàlisi+síntesi), independentment de l’experiència. Per això la font de coneixement i de veritat són les idees innates. En canvi, Hume considera que les veritats relatives a les relacions d’idees (formals) no representen cap coneixement nou, són per definició, i no ens diuen res de la realitat sinó que estableixen relacions entre conceptes. Les úniques idees “noves” (que representen coneixement) de les que podem predicar la veritat deriven de les impressions i són, per tant, particulars. En tots dos casos es considera que l’experiència no és garantia per a un coneixement universal i amb certesa absoluta, però Descartes la menysprea com font de veritat, mentre Hume redueix les generalitzacions empíriques a una creença i, per tant, considera que només podem assolir veritats particulars, a part de les tautologies buides de les ciències formals.

En el cas de Plató, trobem clares semblances amb Descartes, ja que comparteixen plenament l’innatisme i la típica desconfiança dels racionalistes en l’experiència sensible i consideren que la veritat només és accessible mitjançant la raó. La diferència entre el plantejament modern de Descartes i el de Plató està –i aquesta és una qüestió clau per entendre la radical novetat del cartesianisme- que per a Plató la veritat està determinada per l’objecte, és a dir, per les Idees (accedir a la veritat és accedir a aquestes realitats vertaderes) i, en canvi,  per a Descartes pel subjecte, la clau d’una idea vertadera no està en la realitat que representa, sinó en el mateix subjecte que li aplica la regla de l’evidència (accedir a la veritat és eliminar els errors i només acceptar allò que se’m presenta amb claredat i distinció).

I queda Nietzsche, pel qual la veritat és, bàsicament, un engany, una mentida. En aquest punt, i no únicament en filosofia pràctica, Nietzsche està sol i contra tots (amb l’excepció de l’honorable reivindicació d’Heràclit). I aquí la lectura del text “Sobre verdad y mentira en sentido extramoral” és fonamental, ja que la majoria de manuals acostumen a minimitzar o a evitar la crítica nietzscheana a la metafísica i gnoseologia occidental (així, en general i tota dintre del mateix cabàs). Però pot entrar a la prova PAU! (Si aneu perduts/perdudes en aquesta qüestió els vocabularis interactius de la web Torre de Babel us poden ser d’ajuda).

Per a Nietzsche hi ha dos conceptes claus del pensament d’arrel grecocristiana que són la clau de volta de la negació de la vida i del que ell anomena “la revolta dels esclaus”. Aquests dos conceptes són el d’ésser (al nivell de l’objecte, metafísica) i el de veritat (al nivell del subjecte, teoria del coneixement), dos artefactes ideològics per negar la vida, la pluralitat, el joc inestable de forces i voluntats, la individualitat, la voluntat de poder, i sotmetre-la a la raó, a la unitat, a l’estabilitat del món vertader, a l’instint de ramat, a la voluntat de no-res. Per a Nietzsche la realitat, la vida, l’esdevenir, en tant que és multiplicitat i inestabilitat, és irreductible a l’ésser o a la veritat i el fet de fer-ho, negar la realitat, és la manifestació més clara del nihilisme en el seu sentit plenament reactiu.