DOGMATISME O FILOSOFIA

Una de les funcions de la filosofia és posar en qüestió algunes de les creences que tenim sense haver-les replantejat mai. Veritables dogmes que normalment no qüestionem, però si els examinem críticament, ens adonem que poden ser creences poc racionals i amb fonaments gens sòlids.

Un primer exemple, és la creença en l’existència d’un món més enllà de les nostres percepcions, sigui de coses com afirma el realisme, o sigui d’idees de la ment de Déu tal i com afirma l’idealisme de Berkeley. L’escepticisme reacciona dient que no podem saber res del que és la causa de les nostres percepcions, ja que el nostre coneixement no pot anar més enllà d’elles. 

Encara que, assumint en part l’opció escèptica, hi ha una altra possibilitat: no podem saber que és la realitat, com diu l’escepticisme, però és millor, més pràctic, seguir creient que existeix una realitat, sigui de taules o de camps de força electromagnètica, amb la que interactuem. Aquesta és la posició del realisme antimetafísic que, en part, podem trobar en M. Gardner o H. Putnam.

Una altra creença qüestionada és la idea que els descobriments i les teories formulades pel coneixement científic empíric ofereixen una certesa absoluta, certesa que només trobem amb les ciències demostratives o formals. En altres paraules, creure que la veritat sobre el món és el que diu la ciència empírica i no reconèixer el seu caràcter provisional. Un coneixement que es basa en una creença que té com únic fonament el costum (Hume) o que, enlloc de formular i provar veritats, només pot refutar explicacions que queden superades (Popper).

LES CARES DEL REALISME

La gran majoria de pensadors de la filosofia occidental és realista, és a dir, defensen que existeix una realitat objectiva independent del subjecte. Però, la qüestió que es planteja immediatament, què és aquesta realitat, esdevé clarament una qüestió metafísica, ja que ens estem preguntant quina és la causa de les nostres percepcions, una causa que està, paradoxalment,  més enllà de les nostres percepcions. A partir d’aquí les respostes són múltiples, com en qualsevol discussió de caràcter metafísic.

Algunes de les darreres formulacions del realisme han volgut fugir d’aquest carreró sense sortida en el que acostumen a desembocar les disputes de caràcter metafísic. El seu plantejament és un realisme pràctic o pragmàtic inspirat en les crítiques escèptiques a l’especulació ontològica. En aquesta direcció, trobem el realisme que ens planteja M. Gardner (El món: Per què no sóc sol·lipsista?)  o el realisme intern o pragmàtic de H. Putnam que ja havíem tractat anteriorment.

Per cert, el títol d’aquesta entrada està directament inspirat en el d’un llibre de Putnam, The many faces of realism.

QUÈ ÉS LA REALITAT?

Presentació sobre el tema de les concepcions de la realitat que serà l’objecte d’una de les dues opcions del proper parcial. És important també en el temari d’Història de la filosofia i, especialment, per preparar una possible prova de Locke i/o Descartes on surti la distinció entre les qualitats primàries i secundàries dels objectes.

UN EMPIRISME PRESONER DEL CARTESIANISME

La publicació de l’Assaig sobre l’enteniment humà va provocar una rèplica titulada Nous assaigs sobre l’enteniment humà. El seu autor, Leibniz, tenia l’objectiu de defensar el racionalisme cartesià i la doctrina de les idees innates com a fonament del coneixement cert. En una de les seves tesis, Leibniz sosté que idees com la de substància o la d’ànima no poden provenir dels sentits i posa al descobert, d’aquesta manera, les limitacions de l’empirisme de Locke.

Aquesta rèplica obrirà el camí a Hume per a formular un empirisme molt més conseqüent del formulat a l’Assaig de Locke, un empirisme que necessàriament ha de portar a l’escepticisme metafísic. Ja que, si les idees de substància i ànima no poden provenir de l’experiència (amb més precisió i amb el llenguatge de Hume, de les impressions), és que no són idees, és a dir, són paraules sense cap mena de significació. 

El problema de Locke és que vol provar, amb el recurs únicament de l’experiència, que es pot arribar a conèixer l’existència de les tres substàncies amb la mateixa de certesa que en el sistema cartesià i així aconseguir l’objectiu de provar que totes les idees que hi ha a la ment provenen de l’experiència. Ell mateix reconeixerà que aquestes realitats més enllà de les nostres percepcions, començant per la referida a la idea de substància, que no passa de ser un a idea fosca i confusa (un no sé que), són incognoscibles: dels cossos podem conèixer les seves qualitats i poders i la seva existència, però no la seva veritable naturalesa. Però, malgrat aquest reconeixement i al fet d’haver obert el camí per l’establiment d’uns límits al coneixement, Locke és presoner en molts aspectes del cartesianisme.

UN REALISME ANTIMETAFÍSIC

El filòsof americà Hilary Putnam (Chicago, 1926) és un exemple de com la filosofia manté el seu caràcter crític i és fa difícil trobar un pensador rigorós que mantingui inamovibles les seves concepcions durant tota la vida. En el seu cas, a finals dels anys 80, va passar de sostenir un realisme metafísic, tal com ell mateix el qualifica, a plantejar una nova concepció: el realisme intern o pragmàtic.

El realisme metafísic és, per començar, el realisme ingenu del sentit comú que considera que (a) el món real és el món de la nostra experiència quotidiana i que (b) aquest món és part del món real que existeix independentment de qualsevol subjecte. Però, també té aquest caràcter metafísic el realisme científic, que per a sostenir (b) ha de negar (a), ja que la veritable realitat  és la que ens descriu la física, és a dir, camps de força i partícules i no les taules i cadires del sentit comú. El problema, aleshores, és que aquesta realitat científica és un món real ple de projeccions humanes, conceptuals, que s’assembla més a les idees de la ment de Déu de Berkeley, que no pas al món del sentit comú.

El realisme intern de Putnam proposa recuperar el realisme del sentit comú, enfront del realisme metafísic amb embalatge de científic. El problema no és (a) sinó (b) i considerar que es pugui parlar d’una realitat independent de la nostra experiència. No és tracta, per tant, de posar en qüestió l’existència del món real de cadires i taules o de partícules i camps, sinó de no quedar-se en una il·lusió metafísica i considerar que un o l’altre es corresponen amb un món real independent del subjecte. En aquest darrer punt, Putnam coincideix en part amb l’escepticisme: a nivell teòric no puc saber què és la vertadera realitat; però, a nivell pràctic, s’ha de creure que existeixen coses (en la vida quotidiana) o partícules i camps (en la pràctica científica).

DESCARTES EN UN ANUNCI PUBLICITARI

En la seva introducció a l’edició de les Meditacions metafísiques, Vidal Peña explica que, poc abans de 1977, va veure en una revista francesa un anunci d’una marca de cotxes on apareixia Descartes. El missatge textual que acompanyava la imatge del pensador racionalista, convidant a comprar l’automòbil anunciat, donava a entendre que aquell model era capaç de superar el dubte metòdic més radical en relació a les seves prestacions i qualitat.

La finalitat de la publicitat és determinar el comportament dels receptors dels anuncis, en aquest cas, convèncer als potencials compradors del producte que qualsevol escepticisme que aquest pugui generar serà enderrocat amb una certesa tant evident com la d’una veritat matemàtica, a l’estil cartesià. 

En la seva resposta a les objeccions de T. Hobbes, Descartes aclareix que les raons que justifiquen el dubte universal les ha plantejat amb tres objectius: preparar la ment dels lectors, poder refutar-les i, finalment, mostrar la fermesa i la certesa de les veritats fonamentals del seu sistema metafísic.

Per tant, l’escepticisme cartesià, donant per suposada la seva superació, és una ficció per a presentar posteriorment un conjunt veritats de caràcter dogmàtic que puguin resistir qualsevol escepticisme “de veritat”. Però, com passa amb la publicitat, esperits crítics com Locke, Hume i Kant, no es deixaran enlluernar per la brillant presentació del sistema metafísic de Descartes. I, paradoxalment, aquest fet, el haver propiciat nous camins a la filosofia moderna, li atorga un lloc cabdal en l’evolució del pensament.

PER QUÈ S’ACUSA A L’ESCEPTICISME DE CONTRADICTORI?

En el text de la prova de prova, F. Savater qualifica l’escepticisme de contradictori.

I què és una contradicció?

És una proposició falsa per definició, perquè és la negació d’una tautologia, en aquest cas del principi de no contradicció: ¬ (p & ¬ p). Si aquest principi el neguem, ens queda ¬ ¬ (p & ¬ p) i, simplificant la doble negació, p & ¬ p .

En el text p és “és veritat que no coneixem la veritat” i l’escèptic pirrònic la sosté conjuntament amb la seva negació, ¬ p (“no és veritat que no coneixem la veritat”), ja que coneix la veritat de no conèixer cap veritat. 

Aquest argument també seria vàlid aplicar-lo al relativisme i el subjectivisme, ja que s’afirma que no hi ha cap veritat universalment vàlida, però d’aquesta afirmació se’n fa una veritat amb validesa universal i, per tant, sí que hi ha una veritat no relativa.

Alguns autors, com J. M. Terricabras (Atreveix-te a pensar, 1998, 2a ed.), consideren fluixa aquesta argumentació contra l’escepticisme, ja que l’escèptic només intenta mostrar la impossibilitat d’una certesa absoluta i, per tant, tampoc està segur de la seva afirmació, ni ho pretén. 

PREPARACIÓ PAU IV

Un problema habitual és la diversitat i confusió que planteja la caracterització i l’etiquetatge de les doctrines ontològiques que tracten de l'objecte, de la realitat. Quan resulta que, segons com, Plató és realista però també dualista i idealista (en el sentit que la veritable realitat són les Idees), o que Descartes és el pare de l’idealisme modern (però aquí el mot fa referència a la relació subjecte-objecte que anomenem coneixement)  i, a la vegada, representa el realisme crític i és també dualista. Hume ja ens va avisar que l’absència de referent experimental dels conceptes metafísics (i recordeu que l’ontologia és una part tradicional de la metafísica) era motiu de confusió i discussions interminables.

En bona part les confusions emergeixen en barrejar dos plantejaments diferents d’una mateixa pregunta. La pregunta ¿què és la realitat? amaga dues qüestions diferents: (a) ¿quina interdependència hi ha entre la realitat i el subjecte -a nivell ontològic-? i  (b) ¿quantes i quines classes de realitat existeixen?

En relació a la primera (a) es pot parlar d’una relació d’independència, en el sentit que l’objecte existeix independentment del subjecte i aleshores ens referim a les doctrines realistes (Plató, Aristòtil, Descartes, Locke) o de dependència, es a dir, només existeix en les ments com defensa l’idealisme (Berkeley, més precís seria dir immaterialisme, però no és el més habitual). En mig quedaria el fenomenisme kantià (a nivell gnoseològic, idealisme transcendental) que considera que aquesta dependència és només formal. També, per precisar, el realisme crític (qualitats primàries i secundàries -troç de cera!) cartesià és la porta oberta a l'immaterialisme, ja que el que diu Berkeley és que totes les qualitats són secundàries, és a dir, subjectives.

Cal tenir en compte que el mot idealisme és molt equívoc. En aquest cas i en relació a la substància extensa (el món), Descartes és realista crític, malgrat ser idealista en el sentit gnoseològic. La diapositiva 9 de la presentació té la intenció de deixar clara la distinció entre un idealisme ontològic com el de Plató i un de gnoseològic, referit al coneixement i bàsicament modern, com el de Descartes, Kant i Hegel (diapositiva 10). Menció a part mereix Berkeley, ja que, amb una concepció estrictament empirista, a partir d’un idealisme gnoseològic arriba a un d’ontològic.

La segona qüestió (b) permet diferenciar dualistes (dues menes de realitats, Plató i Descartes) i monistes (una sola classe de realitat), que tanmateix es desdoblarien entre materialistes (Epicur, Marx, Nietzsche) i espiritualistes (Berkeley). Aquí he deixat fora a Aristòtil perquè el seu monisme (única realitat la substància) és dualista (hilemorfisme, desdoblament entre matèria i forma).

La posició de Hume en general, i també la de Kant en la segona pregunta (en manifestar la impossibilitat de conèixer “la cosa en si”), quedarien situades en l’àmbit de l’escepticisme o agnosticisme en aquestes qüestions bàsiques d’ontologia. Tendència que continuarà amb Mill, el positivisme del s. XIX i tota la tradició filosòfica generada sota l’influència del Tractat Lògic Filosòfic de Wittgenstein.

Queda esmentar, finalment, una darrera opció identificada habitualment com panteisme (Spinoza) i que redueix la realitat a la totalitat, afirmant l’existència d’una única substància. Sempre us serà molt útil el coneixement d’aquest plantejament, i el seu tractament del concepte de substància en la comparació amb Descartes.

(continuarà)

PREPARACIÓ PAU I

Per començar, comentar una mica la presentació de repàs del bloc temàtic realitat-coneixement.

L'objectiu d’aquesta presentació, és donar una visió de conjunt dels grans problemes que s'ha plantejat la filosofia teòrica i la posició dels principals autors (els de PAU i altres) sobre cada qüestió. A la vegada que cal repassar les doctrines, tesis i conceptes d'aquests autors, es posen en relació per facilitar la seva comparació, i també una millor comprensió. Molt recomanable un repàs als apunts de 1r i les gnoseologies de Descartes, Hume, Plató i, també Aristòtil i Kant (i Locke, i Pascal...).

La qüestió de la possibilitat i els límits del coneixement, diapositives 2 i 3, estableix una clara línia de demarcació entre els dogmatismes, clarament relacionats amb el racionalisme de Plató, passant per Parmènides, a Descartes i Leibniz, i els plantejaments antidogmàtics, des del relativisme dels sofistes a l'escepticisme antic, des del criticisme de Kant a l'escepticisme metafísic de Hume (en tots els casos l'experiència és important, encara que Kant no és empirista). En alguns racionalistes però, com Pascal, hi ha una certa reflexió sobre els límits del coneixement racional. 

Cal relacionar la qüestió, per tant, amb l'oposició entre racionalisme i empirisme, sobretot de la filosofia moderna, és a dir, amb Descartes (racionalista i dogmàtic) i Hume (empirista i escèptic) i també amb la posterior síntesi kantiana. De fet el plantejament de la problemàtica és clarament kantià: fixeu-vos en el guió del tema de teoria del coneixement de 1r, tots els problemes queden tancats (que no vol dir solucionats, sinó més aviat reformulats) per Kant.

Dos conceptes clau per concretar el tema dels límits del coneixement, en el triangle Descartes-Hume-Kant, són el de substància i de causalitat. En relació a la possible justificació (pregunta 3) de la tesi dogmàtica en Descartes o de la tesi escèptica en Hume, sempre cal organitzar-la al voltant del seu punt de vista sobre l'origen del coneixement, racionalisme i empirisme respectivament.

(continuarà)