En el plantejament utòpic, tant el de T. More com el de la
seva font d’inspiració, Plató, gira al voltant de la tensió entre el és (la
realitat política de cada un d’ells) i el que hauria de ser (l’alternativa
utòpica). Aquest aspecte del pensament utòpic com l’expressió d’una crítica al
sistema polític i social vigent ja el
vam plantejar en part fa un any en una entrada sobre la relació entre utopia i justícia.
L’estructura mateixa de l’escrit de T. More, amb dues parts ben diferenciades
reforça aquesta visió: la primera part, descriu la situació social a l’Anglaterra
de principis del s. XVI; la segona, presenta com alternativa el sistema
sociopolític d’una illa imaginària, Utopia, on la desigualtat i la misèria no
existeixen.
Però hi ha una altra qüestió important en relació a aquesta
tensió, perquè l’alternativa utòpica sempre està lligada a una visió de la
política supeditada a l’ètica, que acostuma a anomenar-se idealisme polític en
oposició a un realisme polític, que en l’època de T. More, estaria representat
pel plantejament de la filosofia política de N. Maquiavel. L’idealista, com el
Quixot, vol que la realitat s’adapti als seus desitjos, a les seves idees; el
realista, com Sancho Panza, adapta les seves idees a la realitat. La majoria d’utopies
pequen d’un excés d’optimisme, son somnis d’una societat presidida per l’harmonia
i l’ajuda mútua somiats despert.
El pensament utòpic és precisament la màxima expressió d’aquest
idealisme, es critica la realitat existent perquè és injusta a compte d’una
realitat imaginària que es correspondria amb un ideal moral de caràcter social:
la igualtat. En aquest sentit, els crítics de la concepció de la justícia de Rawls
la consideren sovint utòpica, potser no té la visió de la bondat natural de l’ésser
humà rousseauniana que serveix per justificar utopies anarquistes, però la seva
idea de la posició original i del vel de la ignorància sembla tant irreal com l’illa
de More o la societat comunista de Marx sense classes socials ni opressió política.
A més, les crítiques a les concepcions igualitaristes de la justícia consideren que la igualtat és un valor que sovint xoca amb el de la
llibertat. Sempre
parteixen d’un concepció liberal pura, on el valor de la llibertat està sempre
per sobre del de la igualtat; com en el que diu Nozick en la seva controvèrsia
amb Rawls: no pot ser just que una persona tingui que renunciar a part del seus
drets (sobretot el de propietat), de la seva llibertat, en contra de la seva
voluntat. Però, aleshores, aquesta concepció de la justícia neoliberal perd la seva
dimensió ètica i es pot convertir en una pura gestió del egoisme,
la competència i la llei del més fort. Rawls, que no té res de comunista, amb la seva teoria de la justícia intenta aconseguir el difícil equilibri entre llibertat i igualtat.
