LA DIFICULTAT O LA FACILITAT DEPENEN DE LA PREPARACIÓ

En les proves de filosofia hi ha dues preguntes que, en bona part, marquen la diferència i la distància entre la suficiència i l’excel·lència: la primera, que demana mostrar que s’ha entès el text; i la tercera, que exigeix relacionar alguna tesi amb el pensament del autor.

Totes dues qüestions exigeixen un cert domini tant dels textos com del sistema filosòfic del autor objecte d’examen. En el cas de Locke, aquest aspecte és especialment rellevant, ja que en ocasions, tant la comprensió del propi text, com la relació i justificació amb el seu pensament, depenen directament de la lectura dels textos i de no quedar-se en l’explicació superficial del llibre de text. 

Només cal mirar la correcció de la prova de juny de 2014, que entre altres coses exigia referir-se a bona part dels paràgrafs anteriors al text seleccionat. O fixar-se en  l’escassa, per no dir nul·la, informació sobre les qualitats dels cossos en la majoria de manuals. Però aquestes dues circumstàncies també eren presents, per exemple, en les proves de la MM, II de Descartes.

Malgrat aquestes dificultats, no hi ha cap mena de dubte que en la majoria dels casos i amb una bona preparació prèvia, els textos de Locke poden acabar sent més entenedors que no pas els d’alguns altres autors. Sobretot si mesurem l‘extensió del que s’haurà de llegir (o en el millor dels casos, rellegir) de cada un d’ells, per anar amb la màxima preparació possible per afrontar la prova.

DESCARTES I L'EDUCACIÓ REBUDA

En les Meditacions Metafísiques (MM) es veu clarament la petjada que va deixar en Descartes la seva formació inicial en una escola dels jesuïtes. En l’estructura de les MM es reprodueix l’ordre establert en els exercicis espirituals per Ignasi de Loiola: comencen amb un exercici d’introspecció i d’autoconeixement del subjecte, del jo. 

Per poder sortir de la subjectivitat del jo i de les seves conseqüències egocèntriques en la seva relació amb els altres i el món, caldrà una mediació. Aquesta no és altra que el coneixement de Déu, principalment del seu exemple humanitzat que és el de Jesús. Només aleshores, es pot interactuar amb la realitat externa al subjecte, el proïsme i la natura, amb amor i defugint l’egoisme.

En el trajecte cartesià la mediació de Déu és condició necessària per poder accedir al coneixement del món extern, perquè és la garantia per poder superar la hipòtesi del geni maligne i superar el solipsisme del jo. Sense poder provar l'existència d'un Déu perfecte i no maligne, Descartes no podria anar més enllà del cogito i refutar el principal argument que havia convertit el dubte metòdic en un dubte universal.

TOT DESCARTES: 1 IMATGE

El caràcter metòdic i organitzat del seu sistema filosòfic i l’àmplia correspondència entre els textos seleccionats i el que s’acostuma a explicar en els manuals, són dos factors que fan que Descartes pugui semblar fàcil d’estudiar. El que pot resultar més complicat és algun text, per exemple, el de la prova de l’existència de les coses materials (MM, VI).

En algunes ocasions, hem comparat el sistema cartesià amb una escala: per pujar al següent esgraó cal haver pujat l’anterior. Aquesta escala, a part de recordar-vos el trajecte que inclouen els textos seleccionats, posa l’atenció en dos aspectes importants que sovint no queden prou clars en les explicacions dels llibres de text. 

ÉS MÉS FÀCIL CONÈIXER LA MENT QUE EL COS?

En una entrada de fa dos anys, a partir del comentari d’una obra del neuròleg A. Damasio, comentàvem que els coneixements científics actuals sobre la ment humana fan insostenible considerar-la independent del cos, L’error de Descartes. La qüestió que queda oberta és si aquesta afirmació serveix per justificar la reducció de la ment al sistema nerviós central, no és el mateix considerar que la ment no és independent del cos que considerar que no va més enllà del que és biològic.

Els fenòmens biològics estan sostinguts per fenòmens fisicoquímics, però van més enllà d’ells. Tanmateix, els fenòmens psíquics estan sostinguts en els biològics (i aquests en els fisicoquímics), però no es poden reduir ni a uns ni als altres. Entre les relacions de camps electromagnètics i la transmissió d’estímuls neuronals hi un salt important de dimensió: el que va de la matèria inorgànica a la vida. Entre els estímuls neuronals i l’activitat de la ment també hi ha un salt important.

Si comparem el nostre coneixement actual del cos i les seves malalties amb el de la ment i les seves malalties, el que sí ens hauria de quedar clar és que, al contrari del que diu Descartes (al final de la 2a MM), és més difícil que la ment es conegui ella mateixa que no pas que conegui el cos.

LINGÜÍSTICA CARTESIANA

Una de les qüestions més importants de les disputes entre racionalistes i empiristes de l’època moderna és l’existència de coneixements innats, independents de l’experiència. En contra del que deien els racionalistes, des del punt de vista empirista, no hi cap contingut a la ment independentment de l’experiència..

Una aportació a aquesta polèmica, des d’una perspectiva molt diferent i en la segona meitat del s. XX, la va fer Noam Chomsky (1928, Filadèlfia), important lingüista i intel·lectual nord-americà. Chomsky afirmava que existia un coneixement innat de unes regles universals de la gramàtica. La seva justificació estava centrada en el concepte de competència lingüística: els infants són competents al parlar i tenen la capacitat de fer construccions i dir frases que no han sentit mai. No és casual que el títol d’una obra de Chomsky sigui Lingüística cartesiana.

PREPARACIÓ PAU: FINAL!

Ja no toca estudiar, sinó preparar-se mentalment. Com a molt un petit repàs. Torno a reproduir el quadre general, per a que quedin clares les principals concepcions de cada autor. I que consti, segueixo trobant a faltar una prova de la 5a meditació de Descartes (argument ontològic)..., però no vol dir que surti.

I recordeu: fer un bon examen és adaptar-se a ell, al text i les preguntes, i no voler-lo adaptar al que hem estudiat... Molta sort!

ORIENTACIONS PER COMPARAR LES CONCEPCIONS DE NIETZSCHE

Aquests dies, una de les preocupacions de molts alumnes davant d’una prova trimestral de Nietzsche és amb qui es pot comparar. D’entrada, recordareu que hi ha un quadre general amb els principals filòsofs i els aspectes del seu pensament que són susceptibles d’establir una comparació, val la pena utilitzar-lo de referent.

També és important tenir clar que les comparacions sempre s’articulen a partir dels tres blocs temàtics de la matèria Filosofia i ciutadania: 1. Coneixement-realitat; 2. Ésser humà; 3. Ètica-política. Malgrat que una de les novetats de les PAU per enguany és que en un text que tracti d’un dels blocs, pot estar acompanyat d’una pregunta 4 que faci referència a un altre bloc temàtic, ja hem comentat que en aquesta prova aquesta pregunta farà referència al contingut del text. I com el text és de la Genealogia de la moral (GM), en principi les comparacions han de ser  d’ètica... i  del bloc d’antropologia (ésser humà)!

En relació a l’ètica l’orientació està molt clara, com s’ha de repassar l’utilitarisme de Mill i Nietszche critica, en general, tota doctrina que es pugui considerar una reformulació de la concepció moral del cristianisme (moral dels febles), com passa amb la de Mill, és relativament fàcil establir l’oposició entre aquestes dues a partir de les crítiques que fa Nietzsche a aquesta moral en la GM.

El tema de l’ésser humà apareix clarament en el paràgraf 13 de la GM quan es critica la noció de subjecte, associada a l’existència del lliure albir, que s’estableix amb la moral dels febles: el fort és lliure de ser feble! Aquesta visió de l’ésser humà del cristianisme, com un subjecte lliure i responsable, està clarament formulada a nivell filosòfic en el dualisme cartesià. També hi ha una altra entrada sobre el tema.

LOCKE I LES QUALITATS DELS COSSOS

En la concepció de les diverses classes de qualitats dels cossos, Locke mostra una clara influència de la concepció newtoniana de la llum: la teoria corpuscular de la llum. Ell mateix reconeixerà, en el capítol VIII del llibre II de l’Assaig sobre l’enteniment humà (22), que està fent una incursió en el terreny de la Física, que en aquells temps s’anomenava Filosofia natural.

Locke, per justificar la distinció entre qualitats primàries i secundàries i el caràcter subjectiu de les secundàries, explica en termes propis de la teoria de Newton el mecanisme per el qual es produeixen les idees de tota mena de qualitats. Ens parla d’unes partícules o cossos molt petits, que no podem captar amb els sentits, que van des del objecte als ulls i aquests comuniquen al cervell un impuls que provoca les idees que tenim sobre aquelles qualitats dels objectes.

Però a part de les ressonàncies newtonianes, en la justificació del caràcter objectiu de les qualitats primàries hi trobem, una vegada més, la clara influència de Descartes en els planejaments de Locke. Les qualitats primàries són objectives perquè són inseparables d’un cos i aquest les conserva més enllà dels canvis que es puguin produir en les seves qualitats secundàries. Tot plegat, recorda molt als arguments de Descartes quan parla del tema a propòsit del tros de cera.

PACIÈNCIA

Acostumats als relats més o menys lineals, amb un principi o plantejament, un nus i un desenllaç, la lectura de les MM (Meditacions metafísiques) acostuma a esdevenir bastant més complicada. Més que a un camí rectilini, el trajecte cartesià a les MM a vegades sembla la carretera que puja a un port de muntanya, amb pujades, baixades i canvis de direcció.

I continuant amb la metàfora, en un camí recte és molt difícil, per no dir impossible, perdre’s. En canvi, en un d’extremadament sinuós, és fàcil tenir la sensació durant el trajecte que estem perduts. Però aquesta sensació, com ens els trajectes de debò, s’acaba esvaint quan s’arriba a la destinació. El mateix passa amb les MM, per exemple a la VI, quan Descartes, abans de provar l’existència de les coses materials, es dedica a convèncer al lector de que, en contra del que creia ell mateix i defensava l’escolàstica aristotèlica, el coneixement proporcionat pels sentits i la imaginació no ens permet arribar a conèixer de forma indubtable el món extern i el propi cos. Per això, la lectura de Descartes, per ser profitosa, demana molta paciència.

PREPARACIÓ PAU (i V)

En la recta final no convé capficar-se en estudiar detalls, ni fixar-se més en el que no sabem que en el que sabem. El més important és afrontar la prova amb confiança i tranquil·litat, ja que el resultat no depèn del que s’estudiï el darrer dia, sinó d’un procés que es va iniciar fa molts mesos i que només s’ha d’acabar de confirmar. Màxim un repàs molt general. Per facilitar-lo, un quadre general de temes i concepcions dels principals autors, us pot resultar molt útil.

A part, hi ha una qüestió que no em quedaria gens tranquil si no la comento: des de que van canviar, en la selecció de textos, les Meditacions III i IV per la V i la VI, encara no ha sortit mai un text de la V, encara no ha sortit mai l’argument ontològic que Descartes utilitza per provar de nou l’existència de Déu, i així refutar l’hipòtesi del geni maligne. Com habitualment la filosofia medieval passa ràpidament pel temari, i davant la possibilitat de una pregunta de comparació imprevista i complicada, com quan van demanar comparar l’escepticisme cartesià amb un altre escepticisme, no estarà de més recordar algun aspecte en relació a les demostracions de l’existència de Déu.

En la filosofia medieval trobem dues classes de proves: les a priori, de la tradició platònica i racionalista representada per S. Anselm, que Descartes recupera en la V Meditació; les a posteriori, de la tradició aristotèlica i tomista com la que parteix de l’existència del moviment per provar l’existència d’un Primer Motor Immòbil. Aquest era un punt que ha quedat fora del quadre general i no m’agradaria que es trobés a faltar. És una forma d’intentar que la sort us sigui favorable.

PREPARACIÓ PAU III

Durant el curs ja heu disposat d’alguns materials per poder repassar l’itinerari de les lectures seleccionades per a la prova. En el cas de Descartes, una guia de lectura completa de les Meditacions metafísiques (MM) amb indicacions del contingut de cada paràgraf. Cal tenir en compte que en aquesta obra Descartes desenvolupa el sistema metafísic exposat de forma més comprimida en el Discurs del mètode i, per tant, no podem oblidar que les MM obvien dos aspectes fonamentals de l’itinerari cartesià: la crítica a l’aristotelisme tomista que dominava l’educació rebuda i la formulació del mètode. Dos aspectes sense els quals no és possible entendre correctament ni justificar les tesis bàsiques de les MM (el dubte, el cogito, la ment, Déu, els cossos i el dualisme).

Però, parlant de les etapes que marquen el camí de les MM, ja hem comentat en alguna ocasió que els llibres de text i altres materials acostumen exposar la filosofia de Descartes seguint l’itinerari del Discurs del mètode.  Aleshores, pot no quedar gens clar el per què en les MM (II), després del cogito i la primera veritat, apareix el fragment dedicat a explicar el coneixement de les qualitats dels cossos, el del tros de cera.

En aquesta part, Descartes, després de conèixer amb evidència que és una cosa (substància) que pensa, encara no sap si existeix el seu cos ni cap altra cosa al món, i això se li fa estrany.  Ja que abans tenia l’opinió que era més difícil conèixer la ment que el cos, perquè l’aristotelisme dominant establia que el coneixement començava amb els sentits. I li costa abandonar aquesta opinió. Aleshores, intentarà explicar-se per què és més fàcil conèixer la ment que el cos i ho farà examinant  si el coneixement dels cossos és resultat d’una inspecció de la ment o dels sentits. Aprofitant la distinció entre qualitats objectives i subjectives establerta per Galileu, Descartes considera que les objectives (l’extensió) les coneix amb la ment i les subjectives (el color) pels sentits i les úniques que es corresponen amb la realitat de l’objecte són les primeres. Per tant, si el coneixement dels cossos és resultat de l’activitat de la ment, pot entendre per què és més fàcil que la ment tingui coneixement d’ella mateixa que no pas del cos.

QUÈ ÉS LA REALITAT?

Presentació sobre el tema de les concepcions de la realitat que serà l’objecte d’una de les dues opcions del proper parcial. És important també en el temari d’Història de la filosofia i, especialment, per preparar una possible prova de Locke i/o Descartes on surti la distinció entre les qualitats primàries i secundàries dels objectes.

NEUROLOGIA I DUALISME

Antonio Damasio és un reconegut neuròleg d’origen portuguès, investigador i docent a la Universitat de Califòrnia del Sud. El seu principal camp d’interès és investigar les bases neurològiques de la ment humana. Ha publicat diversos llibres de caràcter divulgatiu, entre ells un que porta per títol L’error de Descartes. 

¿I quin és aquest error del pare de la filosofia moderna?: la separació entre la ment i el cos, el dualisme. Creure que les operacions de la ment són independents del funcionament de l’organisme biològic és una creença que els actuals coneixements de neurologia ens permeten descartar. L’activitat mental és el resultat d’una interacció entre el medi ambient i els circuïts reguladors bioquímics i neuronals del cervell i de la resta del cos. En llenguatge cartesià: la substància pensant i la substància extensa són una mateixa realitat.

En aquest cas, la ciència actual sembla que ha refutat el dualisme de Descartes, encara que ningú li pot restar el mèrit d’haver intuït la localització física del centre de l’activitat mental en el cervell. Tampoc podem oblidar, que els resultats de l’activitat científica, les seves teories, són provisionals i segueixen estan sotmesos a una possible refutació. No sigui que caiguem en el parany, en el qual també va caure el mateix Descartes, de creure que hi ha coneixements sobre la realitat que gaudeixen d’una validesa universal definitiva, de la mateixa validesa que atorguem a les veritats de les ciències formals.

.

PREPARACIÓ PAU III: APRENDRE A FILOSOFAR

Molt sovint, alumnes i professor oblidem que la darrera pregunta de les proves, la d’opinió, es tan important i compta tant com les altres. Sigui a l’hora de preparar-la o d’elaborar-la sempre li concedim menys temps del necessari. Aquesta pregunta, de forma directa o indirecta, ens demana si alguna de les tesis del text resulta convincent per a un lector/a d’ara. Una bona resposta sempre haurà de començar mostrant una aprofundiment en la tesi i la percepció de la seva fecunditat (de la seva profunditat). 

Els principals autors de la història del pensament són els més importants perquè les seves tesis han estat fèrtils: han obert nous plantejaments i qüestions, han fet aportacions que les han redirigit i, sobretot han donat vida i capacitat de reinventar-se a l’activitat filosòfica, és a dir, han servit per fer pensar. Plató i Sòcrates inauguren l’itinerari del pensament filosòfic. Descartes inicia una nova problemàtica generada per la revolució científica moderna,  a la qual Locke li obre nous camins. Mill perfecciona la dimensió social de l’ètica utilitarista. Nietzsche comença a donar el gir lingüístic que recolliran els plantejaments analítics del s. XX.

I aquest és l’objectiu de la darrera pregunta, mostrar que els plantejaments de l’autor i aquella tesi en concret serveixen per fer pensar de forma crítica i autònoma, aquí i ara, que són, com deia, fèrtils. Per exemple, en el cas de Locke i la seva justificació de la revolució liberal, les seves tesis poden servir per articular una reflexió personal sobre la crisi actual de les institucions polítiques i, en aquest sentit, seran raonables o no. En altres paraules, es suposa que l’estudiant de batxillerat, a partir del coneixement i la comprensió de les principals preguntes filosòfiques i de les respostes que alguns pensadors han formulat, ha aprés a filosofar. Reformulant una cita habitual de Kant: la història de la filosofia no serveix per aprendre filosofia sinó per aprendre a filosofar.

DESCARTES EN UN ANUNCI PUBLICITARI

En la seva introducció a l’edició de les Meditacions metafísiques, Vidal Peña explica que, poc abans de 1977, va veure en una revista francesa un anunci d’una marca de cotxes on apareixia Descartes. El missatge textual que acompanyava la imatge del pensador racionalista, convidant a comprar l’automòbil anunciat, donava a entendre que aquell model era capaç de superar el dubte metòdic més radical en relació a les seves prestacions i qualitat.

La finalitat de la publicitat és determinar el comportament dels receptors dels anuncis, en aquest cas, convèncer als potencials compradors del producte que qualsevol escepticisme que aquest pugui generar serà enderrocat amb una certesa tant evident com la d’una veritat matemàtica, a l’estil cartesià. 

En la seva resposta a les objeccions de T. Hobbes, Descartes aclareix que les raons que justifiquen el dubte universal les ha plantejat amb tres objectius: preparar la ment dels lectors, poder refutar-les i, finalment, mostrar la fermesa i la certesa de les veritats fonamentals del seu sistema metafísic.

Per tant, l’escepticisme cartesià, donant per suposada la seva superació, és una ficció per a presentar posteriorment un conjunt veritats de caràcter dogmàtic que puguin resistir qualsevol escepticisme “de veritat”. Però, com passa amb la publicitat, esperits crítics com Locke, Hume i Kant, no es deixaran enlluernar per la brillant presentació del sistema metafísic de Descartes. I, paradoxalment, aquest fet, el haver propiciat nous camins a la filosofia moderna, li atorga un lloc cabdal en l’evolució del pensament.

PREPARACIÓ PAU VI

El bloc temàtic d’antropologia aparentment té poc pes específic en el conjunt de la prova, encara que cal pensar, tal i com ens avisava Kant, que totes les preguntes filosòfiques (Què puc conèixer?, Què haig de fer? ...) es redueixen, en darrera instància, a una única: Què és l’ésser humà? En altres paraules, estem parlant del veritable eix transversal dels temes filosòfics, qualsevol concepció ontològica, gnoseològica (o epistemològica), ètica o política implica i està tenyida d’un concepte determinat d’ésser humà.

Això vol dir que s’ha de saber aprofitar els continguts en relació al coneixement, la realitat, la felicitat i el bé individual i col·lectiu, ja que en la majoria dels autors (amb la clara excepció de Plató i Descartes) el tema antropològic queda una mica desdibuixat tant en els textos treballats com en les explicacions de manual. De fet, per posar un exemple, per a Hume la idea d’ésser humà (realitat o essència humana) és una idea sense impressió, és resultat d’una creença de la imaginació resultat de l’acumulació d’experiències associades, com la de substància pensant cartesiana. La pregunta si som cos i ànima, o només un cos, no té cap resposta en l’àmbit del coneixement (un vot en blanc o un NS/NC) per a Hume. Mill va en la mateixa direcció i deixa pel camp de la psicologia experimental l’anàlisi del comportament humà.

Cas apart, com sempre, és Nietzsche que bàsicament està en contra de la visió racionalista de l’ésser humà -animal racional- de la metafísica occidental (Plató i Descartes, i també Aristòtil) i de la submissió del que és natural, del cos, dels sentits, de la vida, a la raó, a l’ànima racional, a la Idea de bé, a Déu. Per a Nietzsche l’ésser humà és voluntat i aquesta pot anar en dues direccions: de poder o de no res. La primera ens porta al camí del superhome, la segona ens enfonsa en el nihilisme. L’ésser humà, tal com ens diu Zaratustra és una camí entre el mico i el superhome, i les concepcions antropològiques tradicionals de Plató a Descartes són un dels obstacles en aquest camí.

Finalment, com el tema antropològic té més probabilitats de sortir en Plató i Descartes, cal repassar bé aquests aspectes de les seves doctrines i mirar-se Aristòtil, tant en relació a les parts de l’ànima com a la concepció hilemorfista del cos i l’ànima (matèria i forma d’una única substància: l’ésser humà).

PREPARACIÓ PAU V

Per tancar aquest repàs del bloc coneixement-realitat queda el tema de la veritat.

Considerem aquestes dues proposicions: (a) la suma dels angles del triangle suma 180º; (b) la temperatura màxima de Barcelona el dia 08-06-12 ha estat de 27º. Totes dues podríem considerar que són veritat, però són dues classes de veritat molt diferents. La proposició (a) és vertadera per definició, la seva negació és contradictòria, ja que si els angles d’un polígon no sumen 180º no és un triangle. La proposició (b) és vertadera perquè expressa un fet comprovable experimentalment, però la seva negació no és contradictòria.

Aquesta distinció, que nosaltres fèiem entre veritats formals i empíriques, va ser introduïda per Leibniz amb la diferenciació entre veritats de raó i veritats de fet. Les primeres tenen validesa universal, són independents dels fets i de l’experiència i, per tant, són necessàries. Les segones, en principi, són particulars, depenen dels fets i de l’experiència i, per tant, són contingents (contingent=el que no és necessari, que pot ser o no ser). Hume l’assumeix quan distingeix entre relacions d’idees i qüestions de fet, però la diferenciació i la competència entre aquestes dues classes de veritats -pensem que la ciència experimental newtoniana està expressada de forma axiomàtica- està present, de forma implícita, en tota discussió filosòfica entre un racionalista i un empirista, sobretot en la filosofia moderna. De fet, ser racionalista vol dir que l’únic model de veritat és (a) i ser empirista que el model és (b).

Descartes quan parla de les classes d’idees, ens diu que les adventícies (adquirides per experiència) són molt enganyoses, i, per tant, per ell vertader vol dir el que és evident, indubtable de forma immediata o per un procediment de deducció (anàlisi+síntesi), independentment de l’experiència. Per això la font de coneixement i de veritat són les idees innates. En canvi, Hume considera que les veritats relatives a les relacions d’idees (formals) no representen cap coneixement nou, són per definició, i no ens diuen res de la realitat sinó que estableixen relacions entre conceptes. Les úniques idees “noves” (que representen coneixement) de les que podem predicar la veritat deriven de les impressions i són, per tant, particulars. En tots dos casos es considera que l’experiència no és garantia per a un coneixement universal i amb certesa absoluta, però Descartes la menysprea com font de veritat, mentre Hume redueix les generalitzacions empíriques a una creença i, per tant, considera que només podem assolir veritats particulars, a part de les tautologies buides de les ciències formals.

En el cas de Plató, trobem clares semblances amb Descartes, ja que comparteixen plenament l’innatisme i la típica desconfiança dels racionalistes en l’experiència sensible i consideren que la veritat només és accessible mitjançant la raó. La diferència entre el plantejament modern de Descartes i el de Plató està –i aquesta és una qüestió clau per entendre la radical novetat del cartesianisme- que per a Plató la veritat està determinada per l’objecte, és a dir, per les Idees (accedir a la veritat és accedir a aquestes realitats vertaderes) i, en canvi,  per a Descartes pel subjecte, la clau d’una idea vertadera no està en la realitat que representa, sinó en el mateix subjecte que li aplica la regla de l’evidència (accedir a la veritat és eliminar els errors i només acceptar allò que se’m presenta amb claredat i distinció).

I queda Nietzsche, pel qual la veritat és, bàsicament, un engany, una mentida. En aquest punt, i no únicament en filosofia pràctica, Nietzsche està sol i contra tots (amb l’excepció de l’honorable reivindicació d’Heràclit). I aquí la lectura del text “Sobre verdad y mentira en sentido extramoral” és fonamental, ja que la majoria de manuals acostumen a minimitzar o a evitar la crítica nietzscheana a la metafísica i gnoseologia occidental (així, en general i tota dintre del mateix cabàs). Però pot entrar a la prova PAU! (Si aneu perduts/perdudes en aquesta qüestió els vocabularis interactius de la web Torre de Babel us poden ser d’ajuda).

Per a Nietzsche hi ha dos conceptes claus del pensament d’arrel grecocristiana que són la clau de volta de la negació de la vida i del que ell anomena “la revolta dels esclaus”. Aquests dos conceptes són el d’ésser (al nivell de l’objecte, metafísica) i el de veritat (al nivell del subjecte, teoria del coneixement), dos artefactes ideològics per negar la vida, la pluralitat, el joc inestable de forces i voluntats, la individualitat, la voluntat de poder, i sotmetre-la a la raó, a la unitat, a l’estabilitat del món vertader, a l’instint de ramat, a la voluntat de no-res. Per a Nietzsche la realitat, la vida, l’esdevenir, en tant que és multiplicitat i inestabilitat, és irreductible a l’ésser o a la veritat i el fet de fer-ho, negar la realitat, és la manifestació més clara del nihilisme en el seu sentit plenament reactiu.

PREPARACIÓ PAU IV

Un problema habitual és la diversitat i confusió que planteja la caracterització i l’etiquetatge de les doctrines ontològiques que tracten de l'objecte, de la realitat. Quan resulta que, segons com, Plató és realista però també dualista i idealista (en el sentit que la veritable realitat són les Idees), o que Descartes és el pare de l’idealisme modern (però aquí el mot fa referència a la relació subjecte-objecte que anomenem coneixement)  i, a la vegada, representa el realisme crític i és també dualista. Hume ja ens va avisar que l’absència de referent experimental dels conceptes metafísics (i recordeu que l’ontologia és una part tradicional de la metafísica) era motiu de confusió i discussions interminables.

En bona part les confusions emergeixen en barrejar dos plantejaments diferents d’una mateixa pregunta. La pregunta ¿què és la realitat? amaga dues qüestions diferents: (a) ¿quina interdependència hi ha entre la realitat i el subjecte -a nivell ontològic-? i  (b) ¿quantes i quines classes de realitat existeixen?

En relació a la primera (a) es pot parlar d’una relació d’independència, en el sentit que l’objecte existeix independentment del subjecte i aleshores ens referim a les doctrines realistes (Plató, Aristòtil, Descartes, Locke) o de dependència, es a dir, només existeix en les ments com defensa l’idealisme (Berkeley, més precís seria dir immaterialisme, però no és el més habitual). En mig quedaria el fenomenisme kantià (a nivell gnoseològic, idealisme transcendental) que considera que aquesta dependència és només formal. També, per precisar, el realisme crític (qualitats primàries i secundàries -troç de cera!) cartesià és la porta oberta a l'immaterialisme, ja que el que diu Berkeley és que totes les qualitats són secundàries, és a dir, subjectives.

Cal tenir en compte que el mot idealisme és molt equívoc. En aquest cas i en relació a la substància extensa (el món), Descartes és realista crític, malgrat ser idealista en el sentit gnoseològic. La diapositiva 9 de la presentació té la intenció de deixar clara la distinció entre un idealisme ontològic com el de Plató i un de gnoseològic, referit al coneixement i bàsicament modern, com el de Descartes, Kant i Hegel (diapositiva 10). Menció a part mereix Berkeley, ja que, amb una concepció estrictament empirista, a partir d’un idealisme gnoseològic arriba a un d’ontològic.

La segona qüestió (b) permet diferenciar dualistes (dues menes de realitats, Plató i Descartes) i monistes (una sola classe de realitat), que tanmateix es desdoblarien entre materialistes (Epicur, Marx, Nietzsche) i espiritualistes (Berkeley). Aquí he deixat fora a Aristòtil perquè el seu monisme (única realitat la substància) és dualista (hilemorfisme, desdoblament entre matèria i forma).

La posició de Hume en general, i també la de Kant en la segona pregunta (en manifestar la impossibilitat de conèixer “la cosa en si”), quedarien situades en l’àmbit de l’escepticisme o agnosticisme en aquestes qüestions bàsiques d’ontologia. Tendència que continuarà amb Mill, el positivisme del s. XIX i tota la tradició filosòfica generada sota l’influència del Tractat Lògic Filosòfic de Wittgenstein.

Queda esmentar, finalment, una darrera opció identificada habitualment com panteisme (Spinoza) i que redueix la realitat a la totalitat, afirmant l’existència d’una única substància. Sempre us serà molt útil el coneixement d’aquest plantejament, i el seu tractament del concepte de substància en la comparació amb Descartes.

(continuarà)

PREPARACIÓ PAU III

A l’hora d’entendre bé l’oposició entre racionalisme i empirisme i la mediació de l’idealisme transcendental (etiquetat com apriorisme en el tema del coneixement de 1r i a les diapositives 5 i 6), la consideració del subjecte de coneixement és molt important.

En el cas del racionalisme de Plató, com en el modern, el subjecte està carregat de continguts en definir el coneixement com reminiscència, com el record d’aquelles Idees contemplades per l’ànima en la seva preexistència abans de descendir al món sensible. Aquesta va ser la resposta de Plató al relativisme i l’escepticisme dels sofistes de base empirista.

L’alternativa, que de fet és un empirisme moderat, és l’intel·lectualisme aristotèlic que, com l’empirisme del mateix Epicur, considera el subjecte com un full en blanc (taula rassa, pels antics) que adquireix els continguts mitjançant l’experiència. La diferència entre Aristòtil i l’empirisme pur, és que per aquest darrer el subjecte és bàsicament passiu en el procés de coneixement i, en canvi, per l’intel·lectualisme, l’intel·lecte agent (la raó) tracta els materials de l’experiència de forma activa amb el mecanisme de l’abstracció i permet arribar a un coneixement universal i d’essències, més enllà d’allò donat pels sentits.

En el racionalisme modern (Descartes i Leibniz) el subjecte està carregat de continguts, com en el cas de Plató, anomenats idees innates. Aquestes idees les trobem en la nostra ment en exercir correctament la facultat de pensar, l’activitat pròpia del subjecte, i la seva evidència, immediata o no, ens les imposa com veritats universals i necessàries (trajecte cartesià del cogito a Déu, passant per la substància pensant).

L’empirisme modern manté la consideració d’un subjecte buit de continguts i passiu, sobretot en Hume, (en Locke aquesta passivitat queda reduïda a l’adquisició dels continguts) on qualsevol idea es deriva d’una impressió i si no és així queda reduïda a una creença de la imaginació generada pel costum d’experiències repetides i anàlogues.

La síntesi kantiana deixa al subjecte buit de continguts materials, però li atorga una organització formal “a priori”, és a dir, innata, les formes de la sensibilitat i les categories, que són condició de possibilitat del nostre coneixement i marquen els seus límits. Per a Kant, sense experiència no hi ha coneixement, però aquest queda determinat abans d’aquesta experiència per l’estructura del receptacle, del subjecte. En altres paraules, allò que dèiem, que per a Kant el subjecte no és ni un full en blanc ni una enciclopèdia, sinó una mena de plantilla o formulari llest per rebre unes dades prèviament determinades i organitzades per la mateixa estructura del formulari (sense formulari, no podem recollir les dades; sense dades, el formulari resta buit).

Per veure-ho clar tot plegat, seguiu la trajectòria del concepte de substància de Descartes a Kant, passant per Locke i Hume.

(continuarà)

PREPARACIÓ PAU II

Descartes, després de formular les regles del mètode, expressa la creença optimista en la seva universalitat i en la seva capacitat de resoldre qualsevol qüestió que hom es plantegi. Aquesta tesi va acompanyada de la referència indirecta al més essencial del mètode que garanteix aquesta possibilitat il·limitada del coneixement humà: la primera regla, de l’evidència, està expressada per “ens abstinguem d'acceptar-ne cap per vertadera sense ser-ho” ; la segona i la tercera en el mot “deduir”, ja que la deducció inclou l’anàlisi i la síntesi.

La formulació d’un mètode independent de l’experiència i inspirat en les ciències formals (i això és racionalisme) permet a Descartes i a la majoria de racionalistes (i en això hi ha un clar antecedent en el racionalisme de caràcter platònic) mantenir l’esperança de poder resoldre les més importants qüestions que s’ha plantejat conèixer la ment humana, és a dir, en el context de la societat i el saber del s. XVII i XVIII, dels principals temes metafísics: Déu, la realitat, l’anima...

Les limitacions d’aquest mètode fora del seu propi àmbit, expressades pels empiristes i, gràcies a la influència de Hume, també per Kant, són les que obren les portes del escepticisme en aquests territoris metafísics i ens ajuden a explicar l’entronització del mètode científic experimental per part dels corrents positivistes i neoempiristes dels segles XIX i XX, començant per Mill i acabant per Carnap. El coneixement humà de la realitat queda reduït a les dades de l’experiència o com diria Hume a les impressions.

En el fons, la polèmica racionalisme-empirisme dels segles XVII i XVIII (diapositiva 5) és l’expressió del procés de constitució de la nova ciència moderna (de Copèrnic a Newton) i de la seva definitiva victòria sobre la ciència clàssica, impregnada d’aristotelisme i sotmesa jeràrquicament a la filosofia primera. I per això, també va molt més lluny i ocupa un lloc molt més important que les reflexions sobre aquesta qüestió en la filosofia antiga (diapositiva 4). 

(continuarà)