NIETZSCHE: UN FILÒSOF MUSICAL

En general, Nietzsche és un pensador atractiu pels estudiants de batxillerat, però els seus textos poden resultar difícils sobretot si es treballen des d’una perspectiva, diguem-ne, cartesiana. La majoria de lectures de filosofia s’han de treballar metòdicament i és recomanable fer-ho així, és a dir, per entendre-les s’ha d’arribar a l’evidència i el camí són l’anàlisi i la síntesi. Els textos de Nietzsche s’han d’afrontar des d’un punt de vista diferent, de forma intuïtiva i no racional (en una entrada anterior ja parlàvem d’aquesta oposició que estableix al final de Sobre veritat i mentira en sentit extramoral). 

Llegir Nietzsche és deixar-se arrossegar per les seves paraules i entendre que no són més que metàfores, susceptibles de múltiples interpretacions, sovint contradictòries. Igual que una mateixa peça musical ens pot transmetre unes sensacions i imatges divergents  i l’audició és una experiència única i individual, la lectura dels seus textos també ho ha de ser. En aquest sentit, podíem dir que Nietzsche és un filòsof musical. 

Des dels seus principis, la música sempre va ser un element important per la filosofia de Nietzsche, que inicialment veia en l'opera de Wagner una recuperació de l'esperit dionisíac, de l'afirmació de la vida, que la filosofia grega, Plató, va arraconar. També els seus textos han estat font d’inspiració de peces musicals. F. J. Strauss va composar el poema simfònic Also sprach Zaratustra inspirant-se en l'obra més original i determinant de Nietzsche i en les seves idees sobre el superhome. Més tard, S. Kubrick va utilitzar aquesta peça musical a l'inici del seu film 2001, A space odyssey, quan es produeix el pas del simi al humà, una referència directa al primer discurs de Zaratustra.

LA PREVISIÓ DE PLATÓ

El perspectivisme que manifesta Nietzsche en Sobre veritat i mentida en sentit extramoral és l’atac frontal a la creença en un coneixement objectiu, a la fe interessada en una veritat com a correspondència entre el que diem i el que és. En una entrada de fa dos anys ja comentàvem el caràcter primerenc d’aquest text de Nietzsche, el qual encara està sota l'ombra de Schopenhauer i la seva distinció entre el món no autèntic de la representació (coses, fets, idees) i el de la voluntat (forces convergents i divergents). Aquest món de la voluntat només es accessible per intuïció. 

Per això, el text de Nietzsche acaba amb l’oposició entre l’home racional i l’intuïtiu. El primer, el que coneix la realitat (l’ésser) i arriba a la veritat, negant el seu caràcter dinàmic i contradictori, el filòsof i/o el científic. El segon, el que interpreta la realitat (l’esdevenir) acceptant el desordre i  la contradicció, l’artista que no oblida el caràcter doblement metafòric del llenguatge. En aquesta direcció, el Zaratustra, és el millor exemple d’aquest llenguatge artístic, és una gran metàfora del propi Nietzsche, del seu pensament i de la seva vida.

Precisament la primera manifestació sistemàtica d’aquest home racional, va ser el platonisme. Per a Nietzsche tot el pensament occidental  no és altra cosa que una reformulació del de Plató, que imposa la racionalitat socràtica, aliada fonamental de la revolta dels esclaus en la moral. 

Quina casualitat, Plató considerava que en el seu estat ideal, fonamentat en el govern dels savis racionals, els poetes no hi tenien lloc, perquè estaven doblement allunyats del coneixement de la veritable realitat. Per a ell, si la gent normal està al fons de la cova i pren la realitat sensible, l’aparença o una còpia de les Idees, com a vertadera, els poetes amb les seves metàfores fan una còpia d’aquesta còpia, de la realitat sensible en canvi constant, i ens allunyen més del veritable coneixement. Sense cap mena de dubte, l’home racional, Plató, havia d’expulsar de la seva república aquesta mala influència, l’home intuïtiu, l’artista. Perquè la racionalitat és previsora.