SINCERITAT I HUMANITAT

El principal repte de l’ètica deontològica de Kant, en front les ètiques de la felicitat, és trobar un fonament sòlid als valors, que no acabin diluint-se en el relativisme de les conseqüències de l’acció. Si la sinceritat és un valor, no pot estar subjecte al principi de màxima felicitat, ja que aleshores mentir podria ser considerat bo i, per tant, la falsedat  podria ser considerada un valor. I, si els valors són allò que preferim, sembla contradictori poder compaginar la preferència per la sinceritat amb la de la falsedat.

Però per l’altra part, i malgrat considerar habitualment preferible la sinceritat a la falsedat, en determinades circumstàncies podem valorar com millor el fet de mentir que no pas dir la veritat. I, fins tot, considerar que, per exemple, la veritat és un acte de crueltat i, per tant, a les antípodes del que podem acceptar com a bo o preferible. El contrari de la crueltat és la humanitat, i també acostumem a preferir-la i considerar-la un valor.

Els valors, allò que seria un deure per al deontologisme, a vegades xoquen entre ells i és impossible satisfer les exigències d’un i de l’altre, de la sinceritat i la humanitat, seguint l’exemple. Aleshores, per poder escollir quin dels dos ha de prevaldre, potser és el moment de donar la paraula al utilitarisme per establir una jerarquia, i decidir en funció del principi de màxima felicitat.

ORIENTACIONS PER COMPARAR LES CONCEPCIONS DE NIETZSCHE

Aquests dies, una de les preocupacions de molts alumnes davant d’una prova trimestral de Nietzsche és amb qui es pot comparar. D’entrada, recordareu que hi ha un quadre general amb els principals filòsofs i els aspectes del seu pensament que són susceptibles d’establir una comparació, val la pena utilitzar-lo de referent.

També és important tenir clar que les comparacions sempre s’articulen a partir dels tres blocs temàtics de la matèria Filosofia i ciutadania: 1. Coneixement-realitat; 2. Ésser humà; 3. Ètica-política. Malgrat que una de les novetats de les PAU per enguany és que en un text que tracti d’un dels blocs, pot estar acompanyat d’una pregunta 4 que faci referència a un altre bloc temàtic, ja hem comentat que en aquesta prova aquesta pregunta farà referència al contingut del text. I com el text és de la Genealogia de la moral (GM), en principi les comparacions han de ser  d’ètica... i  del bloc d’antropologia (ésser humà)!

En relació a l’ètica l’orientació està molt clara, com s’ha de repassar l’utilitarisme de Mill i Nietszche critica, en general, tota doctrina que es pugui considerar una reformulació de la concepció moral del cristianisme (moral dels febles), com passa amb la de Mill, és relativament fàcil establir l’oposició entre aquestes dues a partir de les crítiques que fa Nietzsche a aquesta moral en la GM.

El tema de l’ésser humà apareix clarament en el paràgraf 13 de la GM quan es critica la noció de subjecte, associada a l’existència del lliure albir, que s’estableix amb la moral dels febles: el fort és lliure de ser feble! Aquesta visió de l’ésser humà del cristianisme, com un subjecte lliure i responsable, està clarament formulada a nivell filosòfic en el dualisme cartesià. També hi ha una altra entrada sobre el tema.

MÉS ENLLÀ DEL QUE ÉS BO I DOLENT

Nietzsche acostuma a ser un dels filòsofs més coneguts per les persones profanes en l’àmbit filosòfic. També passa per ser un dels autors que genera més atenció entre els estudiants de Batxillerat, tant de primer com de segon. Mentre el pensament d’un Plató, un Descartes o un Kant acostuma a deixar indiferent a la majoria dels mortals, el de Nietzsche provoca sempre una reacció immediata, sigui d’admiració o de reprovació, però casi mai d’indiferència.

Com ja havíem comentat en alguna ocasió, el mateix Nietzsche ens diu que fins que no tinguem la capacitat de experimentar de forma simultània aquesta admiració i aquesta reprovació, és que realment no hem entès el que ens vol dir. 

Per això, quan el tema surt en converses informals de terrassa de bar i algú manifesta fervor pel seu pensament,  per metàfores com l’etern retorn i el superhome, intento fer-li entendre la seva cara més desagradable i inacceptable, el seu antiigualitarisme  i el seu caràcter antisocial. I just al contrari, quan algú altre manifesta el seu rebuig per aquestes mateixes raons, provo de defensar el vigor i la fecunditat del seu pensament a l’hora de construir-se un mateix i dissenyar la pròpia vida. 

LA UTILITAT DE L'INÚTIL

L’utilitarisme és una doctrina moral que neix lligada al liberalisme econòmic, especialment en la seva primera formulació per part de J. Bentham (1748-1832). Segons Bentham, la primera llei de l’ètica és el principi de interès. Segons aquest principi, l’ésser humà es regeix sempre pels seus propis interessos, els qual es manifesten en la recerca de la felicitat, entesa com el plaer i l’evitació del dolor. Habitualment, es considera que l’utilitarisme és un hedonisme social, en el sentit que el criteri per determinar la bondat d’una acció és de la màxima felicitat pel major nombre. Per això, sovint se’l caracteritza com una mena d’egoisme col·lectiu. El cas dels estudiants tancats a la cova que presenta el text de J. Sàdaba del dossier n’és un bon exemple.

Avui, diada de S. Jordi, és sempre un bon moment per passejar, mirar llibres i comprar-ne algun. No he pogut resistir la temptació d’adquirir un exemplar del Manifest del professor italià N. Ordine que porta per títol La utilitat de l’inútil. Encara no he tingut temps de llegir-lo, però, sí que n’he tingut per cercar informació sobre el llibre i l’autor.

De fet, les roses que avui hem regalat o rebut poden ser una bona mostra d’aquesta utilitat de l’inútil.

PREPARACIÓ PAU: THE END

Queda només repassar la filosofia pràctica (ètica i política). Amb l’excepció de Plató, són els continguts que s’han treballat més recentment i, per tant, amb la presentació d’ètica penjada a la pàgina Preparació PAU i la que acabo de penjar amb un repàs de tot serà suficient per a refrescar conceptes.

Per acabar, la prova bàsicament demana: entendre els textos; mostrar un coneixement bàsic de la doctrina de l’autor i saber-lo aprofitar per justificar alguna tesi i definir un parell de conceptes o expressions; mostrar un coneixement general d’altres doctrines, conceptes i autors i saber-lo relacionar amb el text; i, finalment, mostrar un cert sentit crític i profunditat en la valoració personal de les tesis. A part, cal mostrar un domini de les habilitats bàsiques pròpies de l’àrea de llengua, que segur teniu de sobres assolides i el cap fred i clar.

No us atabaleu, segur que sortirà bé! I que tingueu molta sort en els textos i les preguntes.

ÈTICA I POLÍTICA

Les dues dimensions de la filosofia pràctica, aquella que orienta l’acció, són conseqüència de la doble condició de l’ésser humà. Per un costat, som individus conscients del seu comportament i amb la possibilitat d’organitzar la nostra vida segons les nostres preferències, és a dir som lliures. Però, també som animals socials i estem condicionats per les persones amb les que convivim.

L’autoritarisme polític parteix de la creença que aquest organitzar-se la vida segons les pròpies preferències porta inevitablement al caos i a la llei del més fort. És, per tant, necessari un poder polític fort que limiti al màxim aquesta llibertat, fins arribar a l’extrem, com en el cas de Plató, que l’ètica queda diluïda en la política i ja no queda lloc per a l’autonomia moral. El marxisme, especialment en la seva formulació leninista, va en la mateixa direcció, encara que sigui per camins molt diferents.

Contràriament, qui defensa una visió política antiautoritària té com a rerefons una concepció més optimista de l’ésser humà, en la qual l’absència del poder polític és sinònim d’una harmonia natural que la civilització i el progrés han abolit. Aleshores, l’autoregulació del propi comportament, veritable nucli de la moral, esdevé fonamental. I la política, com intervenció externa en la llibertat individual, es redueix al mínim (liberalismes radicals) o simplement queda suprimida (anarquisme).

Un exemple d’aquesta reducció al mínim és el que ens diu Mill en el seu text Sobre la llibertat (text 14 del dossier de 1r), on estableix com únic límit de la llibertat individual la llibertat dels altres. I aquest plantejament d’una mínima ingerència per part del poder polític en l’àmbit  de la vida de cada individu és el que dona força al criteri moral utilitarista i situa l’ètica com l’eix de la filosofia pràctica.

ÈTICA UTILITARISTA I KANTIANA: INCOMPATIBILITAT?

En el text sobre les teories morals de J. Sádaba (dossier de 1r) es proposa una síntesi entre les dues que per l’autor són més presents com a rerefons de qualsevol discussió de caràcter moral, sigui d’ètica aplicada o de casuística moral. En principi, la possibilitat d’aquesta síntesi sembla poc versemblant. Aquests dos plantejaments, l’utilitarisme (Mill) i el formalisme (Kant) pretenen respondre a la pregunta: què haig de fer? I cada un d’ells es fixa en dos aspectes diferents: l’utilitarisme es fixa en els resultats (les conseqüències) i deixa de costat les intencions (la voluntat), Kant just el contrari.

Però el més paradoxal és que, des d’un punt de vista crític en relació als valors morals d’occident (Nietzsche), hi ha una plena coincidència a l’hora d’identificar la bona acció amb “estimar al proïsme com a un mateix”, totes dues teories morals són compatibles i fins i tot s’emmirallen amb l’ètica cristiana. El que canvia és la fonamentació d’aquest principi, no és perquè Déu ho mana, sinó perquè la raó humana per camins oposats així ho decideix.