PLATÓ: LES IDEES I LA JUSTÍCIA

Quan ens proposem repassar Plató el primer que ens trobem en qualsevol manual és la teoria de les Idees. L’existència d’unes realitats objectives, és a dir, independents de la ment humana i de caràcter no material. Que una Idea sigui una “cosa” no material esdevé difícil d’entendre per qui està acostumat, com ho estem la majoria, a considerar les idees productes del pensament, representacions de la ment, conceptes. 

Per això, com fa en algunes ocasions Plató, seria més adequat parlar de Formes o essències, ja que són els models de les coses, la seva causa formal en llenguatge aristotèlic, i per això, perquè són models i no còpies, són més reals i permanents que les coses. Les formes o essències són la veritable realitat, el coneixement de la qual està reservat a uns pocs privilegiats.

Deixant de banda les influències dels eleàtics sobre problema del canvi, per què Plató vol provar que les Idees són la veritable realitat? Una possible resposta: així pot superar el relativisme que ha fet impossible definir l’home just en el 1r llibre de la República. Si la idea de justícia és subjectiva o relativa, qualsevol acció pot ser justa o injusta, qualsevol règim polític pot ser-ho. I Plató no pot acceptar que el règim democràtic que va condemnar a Sòcrates sigui just. 

Per aquesta raó vol provar que és objectiva, immutable i inaccessible per la majoria, perquè sigui el model per definir el que és just o injust. I així justificar la seva proposta d’un govern aristocràtic, dels millors, dels que tenen la formació per poder sortir de la caverna.

Des de la nostra perspectiva i tenint en compte que la democràcia representativa ja és selectiva, cal observar el següent : les decisions, en moltes qüestions importants, no estan en mans de la voluntat popular o dels seus representants, sinó dels experts, dels que tenen més coneixement en aquell àmbit(ciència i no opinió, diria Plató). No sé si serà just o injust, però és així.

ÉS UTÒPIC TREURE UN 10 DE FILOSOFIA (O UN 9, UN 8 O UN 5)?

És utòpic treure un 10 de filosofia (o un 9, un 8 o un 5)?

Si hem de fer cas al que diu el text de H. Marcuse del dossier, només pot ser considerat utòpic el que de fet està en contradicció amb les lleis de la natura. I si fins ara hi ha hagut casos d’alumnes que han tret un 10, vol dir que no és utòpic treure un 10 de filosofia. El mateix serveix pel 9, pel 8 o pel 5!

És just treure un 10 de filosofia (o un 9, un 8 o un 5)? Depèn del concepte de justícia i, sobretot, del que faci cadascú/cadascuna per treure’l, sigui un 10, un 9, un 8 o un 5!

Poder, es pot!

Bona sort!

LA CARA I LA CREU DEL PLATONISME

CARA: Hi ha accions i situacions que ens semblen injustes i quan les considerem no podem acceptar que just i injust pugui ser totalment relatiu. La filosofia platònica és la primera resposta sistemàtica al relativisme, al tot s’hi val, representat pels sofistes, fins al punt que ens intenta convèncer de l’existència extramental d’una idea de justícia, que no és només un concepte sinó una realitat no física.

CREU: Però, tampoc ens convenç gaire acceptar que existeixi, encara que sigui només a nivell conceptual,  la justícia en si mateixa, el que és just pel pobre no sembla gaire just pel ric. I, a més, creure que hi un concepte de justícia vertader, implica habitualment la voluntat d’imposar-lo als altres, al sentir-se posseïdor d’una veritat que no tothom reconeix. I Plató compartia aquesta voluntat. 

La  moneda esta girant, què escolliu? Cara o creu?

EL SENTIT CRÍTIC DEL PENSAMENT UTÒPIC

Si deixem de banda els filòsofs presocràtics que tracten qüestions de filosofia natural, podríem dir que la història de la filosofia comença amb una discussió sobre la justícia. La obra més completa del primer sistema filosòfic és precisament un diàleg platònic, La república, que tracta sobre la justícia. 

L’objectiu de Plató era fer una crítica a la democràcia atenesa que havia condemnat a morir injustament al mestre Sòcrates. Un sistema polític que posava en mans d’una majoria, fàcilment manipulable, les decisions. Per això, la república platònica defensa un sistema classista on només els savis poden governar i prendre resolucions judicials, i les altres dues classes socials han de dedicar-se exclusivament a les funcions productives i de defensa. El que fa Plató és descriure una ciutat ideal, justa i perfecta, com hauria de ser, per mostrar el contrast amb el que era l’Atenes democràtica, real, injusta i imperfecta. Amb aquesta metodologia, marca el camí dels utopistes posteriors que, com  T. More, se serviran de descripcions de societats perfectes per fer una crítica del món real, tal i com ja hem comentat en entrades anteriors. 

El socialisme marxista (o científic) va fer un forta crítica al segon renaixement de la literatura utòpica durant el s. XIX, el socialisme premarxista (o utòpic). A partir d’aleshores, la paraula utopia va adquirir ressonàncies negatives, ja que s’identificava amb el que és quimèric i no toca de peus a terra i que, a efectes pràctics, és completament inútil. 

Per això, durant el s. XX, el gènere utòpic va evolucionar cap a una concepció completament nova, les antiutopies. Obres de ficció, com Un món feliç de A. Huxley o 1984 de G. Orwell, que descrivien unes societats futures molt pitjors que les reals, on l’opressió i la injustícia eren la norma. I no ho feien per justificar el món que realment existia quan les van escriure, sinó per plantejar els perills que comporta una possible evolució futura de les societats actuals. Malgrat el canvi de plantejament, la visió crítica en relació a una realitat social millorable segueix persistint.

UNA CONCEPCIÓ UTÒPICA DE LA JUSTÍCIA ?

En el plantejament utòpic, tant el de T. More com el de la seva font d’inspiració, Plató, gira al voltant de la tensió entre el és (la realitat política de cada un d’ells) i el que hauria de ser (l’alternativa utòpica). Aquest aspecte del pensament utòpic com l’expressió d’una crítica al sistema polític i social vigent  ja el vam plantejar en part fa un any en una entrada sobre la relació entre utopia i justícia. L’estructura mateixa de l’escrit de T. More, amb dues parts ben diferenciades reforça aquesta visió: la primera part, descriu la situació social a l’Anglaterra de principis del s. XVI; la segona, presenta com alternativa el sistema sociopolític d’una illa imaginària, Utopia, on la desigualtat i la misèria no existeixen.

Però hi ha una altra qüestió important en relació a aquesta tensió, perquè l’alternativa utòpica sempre està lligada a una visió de la política supeditada a l’ètica, que acostuma a anomenar-se idealisme polític en oposició a un realisme polític, que en l’època de T. More, estaria representat pel plantejament de la filosofia política de N. Maquiavel. L’idealista, com el Quixot, vol que la realitat s’adapti als seus desitjos, a les seves idees; el realista, com Sancho Panza, adapta les seves idees a la realitat. La majoria d’utopies pequen d’un excés d’optimisme, son somnis d’una societat presidida per l’harmonia i l’ajuda mútua somiats despert.

El pensament utòpic és precisament la màxima expressió d’aquest idealisme, es critica la realitat existent perquè és injusta a compte d’una realitat imaginària que es correspondria amb un ideal moral de caràcter social: la igualtat. En aquest sentit, els crítics de la concepció de la justícia de Rawls la consideren sovint utòpica, potser no té la visió de la bondat natural de l’ésser humà rousseauniana que serveix per justificar utopies anarquistes, però la seva idea de la posició original i del vel de la ignorància sembla tant irreal com l’illa de More o la societat comunista de Marx sense classes socials ni opressió política.

A més, les crítiques a les concepcions igualitaristes de la justícia consideren que la igualtat és un valor que sovint xoca amb el de la llibertat. Sempre parteixen d’un concepció liberal pura, on el valor de la llibertat està sempre per sobre del de la igualtat; com en el que diu Nozick en la seva controvèrsia amb Rawls: no pot ser just que una persona tingui que renunciar a part del seus drets (sobretot el de propietat), de la seva llibertat, en contra de la seva voluntat. Però, aleshores, aquesta concepció de la justícia neoliberal perd la seva dimensió ètica i es pot convertir en una pura gestió del egoisme, la competència i la llei del més fort. Rawls, que no té res de comunista, amb la seva teoria de la justícia intenta aconseguir el difícil equilibri entre llibertat i igualtat.

ALTRES CONCEPCIONS DE LA JUSTÍCIA

Per a Aristòtil, el concepte de justícia gira al voltant d’una idea: igualtat proporcional, és a dir, tractar igual als que són iguals i desigual als que són desiguals. Podeu cercar per la xarxa diverses explicacions d’aquesta idea. Però també pot ser una bona idea comparar aquest concepte amb un de més modern, des de l’utilitarista, al socialista o als més recents de J. Rawls o R. Nozick. Hi ha una entrada anterior sobre el tema. Als materials de Filosofia i ciutadania també hi ha una presentació sobre Rawls.

CONTE PLATÒNIC

Hi havia una vegada un jovenet P que admirava a un personatge públic S important, però massa crític amb les institucions democràtiques del seu país. Com S era molt molest, va ser denunciat, jutjat i condemnat a mort pels tribunals. P es va sentir decebut per aquella mena d’institucions polítiques i decidí dedicar la seva activitat a definir i defensar unes institucions polítiques, on injustícies com la condemna de S no hi tinguessin cabuda.

Com molts joves de família acomodada d’aleshores i d’ara, va anar a complementar la seva formació lluny del seu país, a Sicília, on va aprendre moltes coses dels pitagòrics i de l’escola eleàtica (com un Oxford i un Cambridge d’ara). De les seves concepcions i doctrines, el ja no tant jove P, va adquirir diverses eines que, genialment combinades amb l’intel·lectualisme moral heretat de S, li van servir per articular un sistema complet i coherent per definir una organització política justa.

Un sistema que intentaria respondre a tots els per què que se li poguessin plantejar. Aquestes eines eren:

-  El convenciment que la realitat sensible no és la vertadera realitat, existeix una veritable realitat només accessible per l’intel·lecte, eterna, immutable.

-  Que és possible conèixer aquesta veritable realitat, però de forma independent dels sentits i, per tant, estrictament racional.

- Que l’ésser humà no és només un cos o realitat aparent, sinó que també, i principalment, és ànima i forma part d’aquesta veritable realitat.

El resultat de l’activitat de P ja l’hauríeu de conèixer, ens ha arribat amb forma d’un llibre titulat La República que recull el primer sistema filosòfic (ontologia-epistemologia, antropologia-psicologia i ètica-política) complet d’occident. La seva intenció: intentar-nos convèncer que existeix un criteri objectiu per determinar la justícia d’unes institucions i, de pas, mostrar el caràcter injust de les que van condemnar a S.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, que ara aquest conte ja s’ha acabat!

UTOPIA I JUSTÍCIA

Diuen els entesos, que l’humanista renaixentista T. More es va inspirar en La república platònica per escriure la seva Utopia. En tots dos casos hi trobem la descripció d’una societat ideal, de com hauria de ser aquesta per ser justa. En tots dos casos hi trobem també, però de forma implícita en Plató i explícita en More, una crítica a la seva societat. El govern dels millors, del filòsof rei que ha arribat a conèixer les Idees de Bé i de Justícia, és una critica a la democràcia atenesa que havia condemnat a mort a Sòcrates. La societat comunista de l’illa Utopia és una alternativa a les desigualtats socials i la pobresa, agreujades, a l’Anglaterra de principis del s. XVI, per la concentració de la propietat de la terra que va abocar a molts pagesos a la mendicitat i la delinqüència. Situació ben coneguda per a T. More, que exercia de canceller d’Enric VIII.

El plantejament utòpic de More, i també el de Plató, constitueix el desplegament de la seva concepció de la justícia. Per al canceller d’Anglaterra, la justícia és incompatible amb la propietat privada i, per tant, la solució passa per no permetre-la i organitzar una forma de convivència comunal, on la llibertat individual només hi té lloc en els moments d’oci, quan cadascú és pot dedicar lliurement al conreu del seu esperit. És, en conclusió, una societat igualitària, però molt disciplinària, on tothom ha de col·laborar activament en el benestar comú i no queda cap mena d’espai per a l’egoisme, però tampoc per a l’iniciativa individual. 

Així, amb More trobem la primera formulació moderna de la tensió entre igualtat i llibertat, entre societat i individu, entre socialisme i liberalisme, que es segueix reproduint com a rerefons de qualsevol debat sobre el concepte de justícia, per exemple, en la confrontació entre els punts de vista de J. Rawls i R. Nozick.