RESSONÀNCIES PLATÒNIQUES EN LA PERSPECTIVA CIENTÍFICA

La teoria de les Idees de Plató, el seu dualisme ontològic (referit a la realitat) i gnoseològic (referit al coneixement) parteix de l’oposició entre el que és relatiu (que és i no és) i el que és absolut (que és), entre una realitat aparent i una de vertadera, entre un coneixement inferior (opinió) i un de superior (ciència). Sovint pensem que aquesta concepció queda molt lluny d’una visió moderna i científica de la realitat i el coneixement. Una visió que, en bona part, encara és la que ens ofereix la física newtoniana, per no parlar de plantejaments molt més contemporanis, com la teoria de cordes. Doncs bé, el pare de la revolució científica sembla que no està tant allunyat d’aquestes distincions platòniques.

Tiempo, espacio, lugar y movimiento son palabras conocidísimas por todos. Es de observar, con todo, que el vulgo solo concibe esas cantidades partiendo de la relación que guardan con las cosas sensibles. Y de ello surgen ciertos prejuicios, para cuya remoción será conveniente distinguir allí entre lo absoluto y lo relativo, lo verdadero y lo aparente, lo matemático y lo vulgar.

I.  Newton, Principios matemáticos de la Filosofía natural. Definiciones, Escolio.

EL LABERINT DE PLATÓ

Un dels fragments de Plató que més problemes de comprensió ha provocat és la part final del llibre VII quan es parla de la dialèctica. El mètode dialèctic, que en el llibre V rep el nom de raó intuïtiva, constitueix la més elevada assignatura del llarg currículum que han de cursar els futurs governants de la imaginària república platònica i que permet assolir el màxim nivell de coneixement, la contemplació de les Idees. 

De fet és la mateixa metodologia emprada per Plató per exposar les seves principals doctrines en forma de diàleg. Confrontació de punts de vista, a vegades entre diversos personatges, en altres ocasions, com en el llibre VII, en el discurs casi monologat de Sòcrates. Precisament, en aquesta darrera opció és el mateix protagonista el que sembla que s’estigui contradient, afirmant inicialment el que acabarà negant o proposant objeccions al que tot just s’ha defensat. 

I aquest caràcter dialèctic, de vegades aparentment contradictori, és el que converteix la lectura en una mena de camí laberíntic en el que sovint hem de retornar a passatges ja llegits, o fins i tot llegir-ne altres que no estan reproduïts en l’antologia, o esperar el desenllaç d’una argumentació per acabar d’entendre alguns fragments. I quan algú entra en un laberint ha de comptar que s’hi haurà de passar una estona per sortir-ne.

CRÍTICA NIETZSCHEANA A LA NOCIÓ DE SUBJECTE

Hi ha un aspecte de la crítica nietzscheana de la metafísica tradicional que és important per entendre algunes tesis fonamentals de la seva crítica a la moral dels febles: la crítica a la noció de subjecte, o, el que és el mateix en termes cartesians, de substància pensant. L’oposició entre el subjecte i l’objecte que caracteritza la filosofia moderna i, de manera especial, la definició d’un subjecte capaç de decidir el seu comportament lliurement, també es posada en qüestió com un dels fonaments d’aquesta moral del ressentiment que segons Nietzsche ha triomfat a occident.

El dualisme antropològic cartesià amb la seva metàfora del pilot (ànima) que governa a una altra realitat física (el cos), o el dualisme kantià entre naturalesa (necessitat) i consciència moral (llibertat), són expressions de la negació de la vida en la mateixa mesura que el dualisme platònic. La metafísica occidental pensa, utilitzant els termes metafòrics del paràgraf 13 de GM, I, que les aus de rapinya poden viure en desacord amb la seva pròpia naturalesa, no manifestar-se com a força, gràcies a un subjecte que pot decidir i governar el propi comportament i obligar-se a ser el contrari del que és, és a dir, un agent "lliure" que és capaç d'autonegar-se. Un mecanisme, una abstracció més que forma part de la construcció de la moral del ressentiment i que és inherent a les seves arrels judeocristianes.

CONTE PLATÒNIC

Hi havia una vegada un jovenet P que admirava a un personatge públic S important, però massa crític amb les institucions democràtiques del seu país. Com S era molt molest, va ser denunciat, jutjat i condemnat a mort pels tribunals. P es va sentir decebut per aquella mena d’institucions polítiques i decidí dedicar la seva activitat a definir i defensar unes institucions polítiques, on injustícies com la condemna de S no hi tinguessin cabuda.

Com molts joves de família acomodada d’aleshores i d’ara, va anar a complementar la seva formació lluny del seu país, a Sicília, on va aprendre moltes coses dels pitagòrics i de l’escola eleàtica (com un Oxford i un Cambridge d’ara). De les seves concepcions i doctrines, el ja no tant jove P, va adquirir diverses eines que, genialment combinades amb l’intel·lectualisme moral heretat de S, li van servir per articular un sistema complet i coherent per definir una organització política justa.

Un sistema que intentaria respondre a tots els per què que se li poguessin plantejar. Aquestes eines eren:

-  El convenciment que la realitat sensible no és la vertadera realitat, existeix una veritable realitat només accessible per l’intel·lecte, eterna, immutable.

-  Que és possible conèixer aquesta veritable realitat, però de forma independent dels sentits i, per tant, estrictament racional.

- Que l’ésser humà no és només un cos o realitat aparent, sinó que també, i principalment, és ànima i forma part d’aquesta veritable realitat.

El resultat de l’activitat de P ja l’hauríeu de conèixer, ens ha arribat amb forma d’un llibre titulat La República que recull el primer sistema filosòfic (ontologia-epistemologia, antropologia-psicologia i ètica-política) complet d’occident. La seva intenció: intentar-nos convèncer que existeix un criteri objectiu per determinar la justícia d’unes institucions i, de pas, mostrar el caràcter injust de les que van condemnar a S.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, que ara aquest conte ja s’ha acabat!