MESTRES I DEIXEBLES

Un dels arguments més clars contra el dualisme platònic el trobem, paradoxalment, en un diàleg de Plató, Parmènides, del període crític o de vellesa. El diàleg s’estableix entre un jove Sòcrates i un vell Parmènides, el qual es dedica a exposar diverses crítiques a la teoria de les Idees. La darrera d’elles planteja que si les Idees no pertanyen al món sensible, aleshores, no hi ha connexió entre idees i coses i, per tant, no poden ser objecte de coneixement. Aquesta és una de les crítiques bàsiques que Aristòtil farà a l’ontologia platònica, l’essència d’una cosa particular no pot estar separada d’aquesta cosa i només la podrem conèixer a partir del coneixement, inicialment particular, d’aquesta cosa. 

Davant d’aquesta autocrítica, els experts acostumen a reaccionar amb perplexitat. Alguns, intentant salvaguardar la coherència del sistema platònic, diuen que Plató intenta evitar males interpretacions d’alguns dels seus deixebles. O potser, i és nomes una hipòtesi, l’alumne avantatjat de l’Acadèmia, el jove Aristòtil, havia també "ensenyat" alguna cosa al seu mestre.

En aquest cas, Plató dóna una veritable lliçó pels futurs docents.

ALTRES CONCEPCIONS DE LA JUSTÍCIA

Per a Aristòtil, el concepte de justícia gira al voltant d’una idea: igualtat proporcional, és a dir, tractar igual als que són iguals i desigual als que són desiguals. Podeu cercar per la xarxa diverses explicacions d’aquesta idea. Però també pot ser una bona idea comparar aquest concepte amb un de més modern, des de l’utilitarista, al socialista o als més recents de J. Rawls o R. Nozick. Hi ha una entrada anterior sobre el tema. Als materials de Filosofia i ciutadania també hi ha una presentació sobre Rawls.

PREPARACIÓ PAU IV

Un problema habitual és la diversitat i confusió que planteja la caracterització i l’etiquetatge de les doctrines ontològiques que tracten de l'objecte, de la realitat. Quan resulta que, segons com, Plató és realista però també dualista i idealista (en el sentit que la veritable realitat són les Idees), o que Descartes és el pare de l’idealisme modern (però aquí el mot fa referència a la relació subjecte-objecte que anomenem coneixement)  i, a la vegada, representa el realisme crític i és també dualista. Hume ja ens va avisar que l’absència de referent experimental dels conceptes metafísics (i recordeu que l’ontologia és una part tradicional de la metafísica) era motiu de confusió i discussions interminables.

En bona part les confusions emergeixen en barrejar dos plantejaments diferents d’una mateixa pregunta. La pregunta ¿què és la realitat? amaga dues qüestions diferents: (a) ¿quina interdependència hi ha entre la realitat i el subjecte -a nivell ontològic-? i  (b) ¿quantes i quines classes de realitat existeixen?

En relació a la primera (a) es pot parlar d’una relació d’independència, en el sentit que l’objecte existeix independentment del subjecte i aleshores ens referim a les doctrines realistes (Plató, Aristòtil, Descartes, Locke) o de dependència, es a dir, només existeix en les ments com defensa l’idealisme (Berkeley, més precís seria dir immaterialisme, però no és el més habitual). En mig quedaria el fenomenisme kantià (a nivell gnoseològic, idealisme transcendental) que considera que aquesta dependència és només formal. També, per precisar, el realisme crític (qualitats primàries i secundàries -troç de cera!) cartesià és la porta oberta a l'immaterialisme, ja que el que diu Berkeley és que totes les qualitats són secundàries, és a dir, subjectives.

Cal tenir en compte que el mot idealisme és molt equívoc. En aquest cas i en relació a la substància extensa (el món), Descartes és realista crític, malgrat ser idealista en el sentit gnoseològic. La diapositiva 9 de la presentació té la intenció de deixar clara la distinció entre un idealisme ontològic com el de Plató i un de gnoseològic, referit al coneixement i bàsicament modern, com el de Descartes, Kant i Hegel (diapositiva 10). Menció a part mereix Berkeley, ja que, amb una concepció estrictament empirista, a partir d’un idealisme gnoseològic arriba a un d’ontològic.

La segona qüestió (b) permet diferenciar dualistes (dues menes de realitats, Plató i Descartes) i monistes (una sola classe de realitat), que tanmateix es desdoblarien entre materialistes (Epicur, Marx, Nietzsche) i espiritualistes (Berkeley). Aquí he deixat fora a Aristòtil perquè el seu monisme (única realitat la substància) és dualista (hilemorfisme, desdoblament entre matèria i forma).

La posició de Hume en general, i també la de Kant en la segona pregunta (en manifestar la impossibilitat de conèixer “la cosa en si”), quedarien situades en l’àmbit de l’escepticisme o agnosticisme en aquestes qüestions bàsiques d’ontologia. Tendència que continuarà amb Mill, el positivisme del s. XIX i tota la tradició filosòfica generada sota l’influència del Tractat Lògic Filosòfic de Wittgenstein.

Queda esmentar, finalment, una darrera opció identificada habitualment com panteisme (Spinoza) i que redueix la realitat a la totalitat, afirmant l’existència d’una única substància. Sempre us serà molt útil el coneixement d’aquest plantejament, i el seu tractament del concepte de substància en la comparació amb Descartes.

(continuarà)

PREPARACIÓ PAU III

A l’hora d’entendre bé l’oposició entre racionalisme i empirisme i la mediació de l’idealisme transcendental (etiquetat com apriorisme en el tema del coneixement de 1r i a les diapositives 5 i 6), la consideració del subjecte de coneixement és molt important.

En el cas del racionalisme de Plató, com en el modern, el subjecte està carregat de continguts en definir el coneixement com reminiscència, com el record d’aquelles Idees contemplades per l’ànima en la seva preexistència abans de descendir al món sensible. Aquesta va ser la resposta de Plató al relativisme i l’escepticisme dels sofistes de base empirista.

L’alternativa, que de fet és un empirisme moderat, és l’intel·lectualisme aristotèlic que, com l’empirisme del mateix Epicur, considera el subjecte com un full en blanc (taula rassa, pels antics) que adquireix els continguts mitjançant l’experiència. La diferència entre Aristòtil i l’empirisme pur, és que per aquest darrer el subjecte és bàsicament passiu en el procés de coneixement i, en canvi, per l’intel·lectualisme, l’intel·lecte agent (la raó) tracta els materials de l’experiència de forma activa amb el mecanisme de l’abstracció i permet arribar a un coneixement universal i d’essències, més enllà d’allò donat pels sentits.

En el racionalisme modern (Descartes i Leibniz) el subjecte està carregat de continguts, com en el cas de Plató, anomenats idees innates. Aquestes idees les trobem en la nostra ment en exercir correctament la facultat de pensar, l’activitat pròpia del subjecte, i la seva evidència, immediata o no, ens les imposa com veritats universals i necessàries (trajecte cartesià del cogito a Déu, passant per la substància pensant).

L’empirisme modern manté la consideració d’un subjecte buit de continguts i passiu, sobretot en Hume, (en Locke aquesta passivitat queda reduïda a l’adquisició dels continguts) on qualsevol idea es deriva d’una impressió i si no és així queda reduïda a una creença de la imaginació generada pel costum d’experiències repetides i anàlogues.

La síntesi kantiana deixa al subjecte buit de continguts materials, però li atorga una organització formal “a priori”, és a dir, innata, les formes de la sensibilitat i les categories, que són condició de possibilitat del nostre coneixement i marquen els seus límits. Per a Kant, sense experiència no hi ha coneixement, però aquest queda determinat abans d’aquesta experiència per l’estructura del receptacle, del subjecte. En altres paraules, allò que dèiem, que per a Kant el subjecte no és ni un full en blanc ni una enciclopèdia, sinó una mena de plantilla o formulari llest per rebre unes dades prèviament determinades i organitzades per la mateixa estructura del formulari (sense formulari, no podem recollir les dades; sense dades, el formulari resta buit).

Per veure-ho clar tot plegat, seguiu la trajectòria del concepte de substància de Descartes a Kant, passant per Locke i Hume.

(continuarà)