FILOSOFIA POLÍTICA, PER A QUÈ?

Quin sentit pot tenir, aquí i ara, estudiar, llegir o apropar-se al que van dir Locke, Rousseau  o Marx? De què pot servir la filosofia política al s. XXI?   De què serveix, en general, la filosofia i, en aquestes circumstàncies, la filosofia política?

Moltes preguntes i una única resposta: aprendre a pensar de forma crítica i autònoma, per ser ciutadanes i ciutadans conscients dels seus drets i deures, conscients de la seva responsabilitat política. Perquè la gran majoria d’estudiants de filosofia del primer curs de batxillerat, en pocs mesos, seran una part del sobirà a l’hora de decidir quines polítiques s’han d’aplicar i quina mena de govern ha fer-les efectives.

Qüestions com la divisió de poders, o els drets de primera generació com la llibertat d’expressió, o els de segona com el dret al benestar, a l’educació o a l’atenció sanitària, són actuals però la seva formulació ve de lluny. Conèixer les arrels del pensament liberal i socialista, entendre com en major o menor mesura estan presents en la nostra realitat política, hauria de ser una eina fonamental en la formació per a la ciutadania.

Quan hi ha eleccions lliures en un marc de pluralisme, cada societat té el govern que ha escollit, és a dir, el govern que es mereix. La qualitat dels que exerceixen el poder polític és directament proporcional a la qualitat dels electors i electores que els han escollit. Aleshores, haurem de preguntar-nos, per què, en l’actual sistema educatiu, té tant poca importància la formació política?  

L’UTILITARISME I EL DOLOR

En determinades circumstàncies, pot semblar que el principal obstacle per la felicitat és el dolor físic. Epicur sembla que va patir una malaltia molt dolorosa al final de la seva vida i això no li va impedir gaudir i ser feliç en molts aspectes. En situacions complicades, una bona companyia i l’estimació dels altres és més efectiva que molts analgèsics. 

Des d’un punt de vista més social, Mill plantejaria que l’ideal utilitarista, associant felicitat i virtut, aconsellaria fugir de l’egoisme i tenir en compte, a l’hora d’afrontar el dolor, que si el que en aquells moments fas contribueix a la felicitat dels que t’envolten, aleshores et serveix per gaudir dels plaers més elevats, els que es deriven del nostre caràcter social.

PS. Un consell per la prova de Mill: s’han d’estudiar com a mínim dos autors més. Kant per l’ètica i Marx per la política. Sobre aquest darrer doneu una mirada a http://isidreteixido.blogspot.com.es/2015/04/llibertat-o-alienacio.html

LLIBERTAT O ALIENACIÓ

Ja en algunes ocasions hem comentat les influències socialitzants que trobem en el pensament de Mill, que parteixen de les idees socialistes premarxistes que li van arribar per mitjà del positivisme de Comte. Tanmateix, Mill era molt conscient de les dures condicions de treball i de vida a la que estaven sotmesos els treballadors industrials de mitjans del s. XIX. 

Però en últim terme, Mill no deixa de ser un pensador liberal que creu possible humanitzar el sistema econòmic i social capitalista a partir de l’educació i la promoció de la virtut, entesa com un actitud de conciliació permanent entre els interessos particulars i els socials. Però en aquest punt, la llibertat política, la no ingerència de l’estat en els afers de l’individu, és un element que no es pot posar en qüestió.

I és en aquí on es veu clarament la contraposició entre Mill i el socialisme revolucionari. Per a Marx, aquesta llibertat no és res més que l’expressió política (superestructura) de la llibertat econòmica (infraestructura) que fa possible l’explotació de la classe treballadora. És la llibertat d’uns pocs a costa de la alienació, la negació de la llibertat, de la majoria.

Per al socialisme marxista, l’alienació que no és només de caràcter econòmic, sinó que també representa per als treballadors industrials una negació de la seva essència humana, al reduir la seva vida privada a funcions purament animals: menjar, dormir i reproduir-se.  Els treballadors industrials de l’època no podien escollir entre ser ximples satisfets i Sòcrates insatisfets.

UNA CONCEPCIÓ UTÒPICA DE LA JUSTÍCIA ?

En el plantejament utòpic, tant el de T. More com el de la seva font d’inspiració, Plató, gira al voltant de la tensió entre el és (la realitat política de cada un d’ells) i el que hauria de ser (l’alternativa utòpica). Aquest aspecte del pensament utòpic com l’expressió d’una crítica al sistema polític i social vigent  ja el vam plantejar en part fa un any en una entrada sobre la relació entre utopia i justícia. L’estructura mateixa de l’escrit de T. More, amb dues parts ben diferenciades reforça aquesta visió: la primera part, descriu la situació social a l’Anglaterra de principis del s. XVI; la segona, presenta com alternativa el sistema sociopolític d’una illa imaginària, Utopia, on la desigualtat i la misèria no existeixen.

Però hi ha una altra qüestió important en relació a aquesta tensió, perquè l’alternativa utòpica sempre està lligada a una visió de la política supeditada a l’ètica, que acostuma a anomenar-se idealisme polític en oposició a un realisme polític, que en l’època de T. More, estaria representat pel plantejament de la filosofia política de N. Maquiavel. L’idealista, com el Quixot, vol que la realitat s’adapti als seus desitjos, a les seves idees; el realista, com Sancho Panza, adapta les seves idees a la realitat. La majoria d’utopies pequen d’un excés d’optimisme, son somnis d’una societat presidida per l’harmonia i l’ajuda mútua somiats despert.

El pensament utòpic és precisament la màxima expressió d’aquest idealisme, es critica la realitat existent perquè és injusta a compte d’una realitat imaginària que es correspondria amb un ideal moral de caràcter social: la igualtat. En aquest sentit, els crítics de la concepció de la justícia de Rawls la consideren sovint utòpica, potser no té la visió de la bondat natural de l’ésser humà rousseauniana que serveix per justificar utopies anarquistes, però la seva idea de la posició original i del vel de la ignorància sembla tant irreal com l’illa de More o la societat comunista de Marx sense classes socials ni opressió política.

A més, les crítiques a les concepcions igualitaristes de la justícia consideren que la igualtat és un valor que sovint xoca amb el de la llibertat. Sempre parteixen d’un concepció liberal pura, on el valor de la llibertat està sempre per sobre del de la igualtat; com en el que diu Nozick en la seva controvèrsia amb Rawls: no pot ser just que una persona tingui que renunciar a part del seus drets (sobretot el de propietat), de la seva llibertat, en contra de la seva voluntat. Però, aleshores, aquesta concepció de la justícia neoliberal perd la seva dimensió ètica i es pot convertir en una pura gestió del egoisme, la competència i la llei del més fort. Rawls, que no té res de comunista, amb la seva teoria de la justícia intenta aconseguir el difícil equilibri entre llibertat i igualtat.

PREPARACIÓ PAU II: DOS OCELLS D’UN TRET

Podria semblar que per a comparar la concepció del poder polític de Locke ens podríem centrar amb la de Mill, aprofitant que també és un dels autors amb textos seleccionats per a les proves PAU. Però, cal tenir en compte que l’enunciat de la pregunta demana comparar-la amb una altra concepció i la concepció d’aquests dos autors és pràcticament la mateixa, és a dir, en tots dos casos estaríem parlant de la concepció liberal del poder polític. Evidentment es poden trobar matisos diferents, però la comparació podria quedar reduïda a una identificació.

Per aquesta raó és aconsellable, per exemple, comparar-la amb la concepció marxista del poder polític, en la marc d’una concepció oposada a la del liberalisme polític. Per a Marx, el poder polític és un conjunt d’institucions sorgides dels antagonismes entre classes socials i amb la funció habitual de protegir els interessos de la classe dominant. L’ésser humà es sociable per naturalesa i el poder polític només apareix quan la societat es divideix en classes socials i no és, per tant, un poder constitutiu de tota classe de societat ni el resultat d’un pacte de convivència per protegir els drets de tots, tal i com estableix la tradició del individualisme liberal. En el que coincideixen Marx i Locke és que el poder polític en la societat (capitalista o burgesa, diria la tradició socialista) té la funció de protegir el dret propietat. Però, per a Marx el dret de propietat burgesa té com a condició negar el dret de propietat als treballadors assalariats, a la gran majoria, i, per tant, no es un dret que l’estat defensi per a tothom com pretén la tradició liberal. El treballador posa el seu esforç en el producte, segons Locke és el treball el que atorga el dret de propietat, però en la societat capitalista el producte del treball no pertany al treballador, no passa a ser seu sinó que esdevé aliè.

Si, com manifestava al principi, la concepció del poder polític de Locke i Mill són bàsicament coincidents, aleshores les mateixes orientacions serveixen per establir una comparació entre la concepció de Mill i la de Marx. I així matem dos ocells d’un tret!