FILOSOFIA POLÍTICA, PER A QUÈ?

Quin sentit pot tenir, aquí i ara, estudiar, llegir o apropar-se al que van dir Locke, Rousseau  o Marx? De què pot servir la filosofia política al s. XXI?   De què serveix, en general, la filosofia i, en aquestes circumstàncies, la filosofia política?

Moltes preguntes i una única resposta: aprendre a pensar de forma crítica i autònoma, per ser ciutadanes i ciutadans conscients dels seus drets i deures, conscients de la seva responsabilitat política. Perquè la gran majoria d’estudiants de filosofia del primer curs de batxillerat, en pocs mesos, seran una part del sobirà a l’hora de decidir quines polítiques s’han d’aplicar i quina mena de govern ha fer-les efectives.

Qüestions com la divisió de poders, o els drets de primera generació com la llibertat d’expressió, o els de segona com el dret al benestar, a l’educació o a l’atenció sanitària, són actuals però la seva formulació ve de lluny. Conèixer les arrels del pensament liberal i socialista, entendre com en major o menor mesura estan presents en la nostra realitat política, hauria de ser una eina fonamental en la formació per a la ciutadania.

Quan hi ha eleccions lliures en un marc de pluralisme, cada societat té el govern que ha escollit, és a dir, el govern que es mereix. La qualitat dels que exerceixen el poder polític és directament proporcional a la qualitat dels electors i electores que els han escollit. Aleshores, haurem de preguntar-nos, per què, en l’actual sistema educatiu, té tant poca importància la formació política?  

EL CRITERI DE LA MAJORIA ÉS EL MILLOR ?

Per a Plató, sabem que la resposta a aquesta pregunta és indiscutiblement negativa, i per a ell la democràcia, especialment sota la forma atenesa de caràcter assembleari, era un règim polític degenerat només preferible en relació a un règim tirànic. Era el govern de la majoria ignorant, de la massa, per sobre de les elits il·lustrades.

Però, en les democràcies parlamentàries actuals la voluntat popular passa per una diversitat de filtres que fa que, en moltes ocasions, sigui difícil establir una correspondència entre el que vol la majoria i el que acaben aplicant aquells governants que han estat escollits per la majoria. Sovint ens escandalitzem del resultat d’unes eleccions i pensem en com és possible que la majoria segueixi votant a tal o qual partit. I no tenim en compte que les decisions dels electors venen condicionades per multitud de factors, que tenen més a veure amb les campanyes de marketing  i els mecanismes de condicionament de l’opinió pública, que en l’expressió d’una voluntat que sigui el resultat d’una deliberació racional.

Ara que seria possible en molts països avançats consultes immediates a la ciutadania sobre qüestions importants, ens emportaríem moltes “sorpreses” dels resultats d’aquestes consultes i ens trobaríem amb situacions, com el que va succeir recentment a Grècia amb el referèndum que va convocar Tsipras, en que seria del tot impossible portar a la pràctica les decisions de la majoria sense portar la societat a la ruïna.

Les crítiques platòniques a la democràcia segueixen tenint un sentit en l’actualitat i ens haurien de servir per pensar en una regeneració dels mecanismes de participació política. Però, sobretot, ens haurien de guiar per donar molta més rellevància a la formació dels ciutadans i ciutadanes i a la promoció dels valors cívics. I així, continuar poder pensant que el democràtic és el menys dolent dels sistemes polítics possibles, encara que per a Plató sempre quedin per davant els impossibles.

EL DRET A LA REBEL•LIÓ

Tot faria pensar que avui en dia, el pensament polític de Locke hauria de ser el fonament d’una actitud conservadora, però el neoliberalisme actual està molt lluny del pensament clarament revolucionari de Locke. Quan molts governs no garanteixen els drets dels seus ciutadans, el dret a la rebel·lió si el poder polític no compleix amb la seva principal i essencial funció, és més vigent que mai, encara que sigui per via electoral.

Aquesta ha estat la principal aportació que Locke va fer al pensament polític, qualsevol govern només és legítim a partir del consentiment dels seus governats. Malauradament, en ple segle XXI, hi ha moltes formes, sovint no gaire legítimes, d’obtenir aquest consentiment. El control dels mitjans de comunicació, el marketing electoral i el clientelisme polític sovint permeten capgirar aquesta situació i fer que el poder polític no estigui determinat per la ciutadania.

LA DEMOCRÀCIA: MITJÀ O FINALITAT?

En el seu assaig Sobre la llibertat, un dels màxims exponents del pensament liberal, J. S. Mill, deixava ben clar que la finalitat de tota associació política és garantir al màxim la llibertat individual, limitada necessàriament per la llibertat dels altres, i aquest és l’eix del concepte de democràcia liberal de caràcter representatiu. L’existència d’uns drets subjectius de cada persona, naturals i inalienables, és la concreció d’això tant abstracte que anomenem llibertat, i la seva protecció o conciliació és l’objectiu del poder polític. Els mitjans per fer-ho són el reconeixement explícit d’aquest drets,  la independència entre els diversos elements del poder polític (legislatiu, executiu i judicial) i la sobirania popular, expressada amb eleccions. 

Bona part del pluralisme polític ve determinat per la concepció que es tingui dels drets humans: la tradició liberal centrada en els drets polítics i el dret de propietat; la tradició socialista (en el sentit més ampli) en els drets socials i el dret al benestar. Per la tradició liberal, la intervenció política en economia ha de ser mínima, per la tradició socialista aquesta intervenció és necessària per a reduir desigualtats. Moltes crítiques actuals als sistemes de “democràcia liberal” tenen a veure a la manca de compromís amb la igualtat, i molts experiments de “democràcia socialista” pateixen per l’absència o el menyspreu dels drets de primera generació que tenen com eix la llibertat. 

Sovint confonem els mitjans per la finalitat. En els darrers anys, molts discursos pretenen fer de la democràcia una finalitat en si mateixa, la qüestió és votar i que la majoria pugui obligar a la minoria. Aquesta confusió està en la base de moltes mistificacions del concepte de democràcia i permet que molts règims autoritaris, pel fet de convocar eleccions i votar, puguin ser considerats democràtics. La veritat és que, per diferenciar-se de la democràcia liberal, la majoria d’aquests règims polítics acostumen a acompanyar el concepte amb complements com popular o orgànica.

PREPARACIÓ PAU: THE END

Queda només repassar la filosofia pràctica (ètica i política). Amb l’excepció de Plató, són els continguts que s’han treballat més recentment i, per tant, amb la presentació d’ètica penjada a la pàgina Preparació PAU i la que acabo de penjar amb un repàs de tot serà suficient per a refrescar conceptes.

Per acabar, la prova bàsicament demana: entendre els textos; mostrar un coneixement bàsic de la doctrina de l’autor i saber-lo aprofitar per justificar alguna tesi i definir un parell de conceptes o expressions; mostrar un coneixement general d’altres doctrines, conceptes i autors i saber-lo relacionar amb el text; i, finalment, mostrar un cert sentit crític i profunditat en la valoració personal de les tesis. A part, cal mostrar un domini de les habilitats bàsiques pròpies de l’àrea de llengua, que segur teniu de sobres assolides i el cap fred i clar.

No us atabaleu, segur que sortirà bé! I que tingueu molta sort en els textos i les preguntes.

ÈTICA I POLÍTICA

Les dues dimensions de la filosofia pràctica, aquella que orienta l’acció, són conseqüència de la doble condició de l’ésser humà. Per un costat, som individus conscients del seu comportament i amb la possibilitat d’organitzar la nostra vida segons les nostres preferències, és a dir som lliures. Però, també som animals socials i estem condicionats per les persones amb les que convivim.

L’autoritarisme polític parteix de la creença que aquest organitzar-se la vida segons les pròpies preferències porta inevitablement al caos i a la llei del més fort. És, per tant, necessari un poder polític fort que limiti al màxim aquesta llibertat, fins arribar a l’extrem, com en el cas de Plató, que l’ètica queda diluïda en la política i ja no queda lloc per a l’autonomia moral. El marxisme, especialment en la seva formulació leninista, va en la mateixa direcció, encara que sigui per camins molt diferents.

Contràriament, qui defensa una visió política antiautoritària té com a rerefons una concepció més optimista de l’ésser humà, en la qual l’absència del poder polític és sinònim d’una harmonia natural que la civilització i el progrés han abolit. Aleshores, l’autoregulació del propi comportament, veritable nucli de la moral, esdevé fonamental. I la política, com intervenció externa en la llibertat individual, es redueix al mínim (liberalismes radicals) o simplement queda suprimida (anarquisme).

Un exemple d’aquesta reducció al mínim és el que ens diu Mill en el seu text Sobre la llibertat (text 14 del dossier de 1r), on estableix com únic límit de la llibertat individual la llibertat dels altres. I aquest plantejament d’una mínima ingerència per part del poder polític en l’àmbit  de la vida de cada individu és el que dona força al criteri moral utilitarista i situa l’ètica com l’eix de la filosofia pràctica.