PLATÓ: LES IDEES I LA JUSTÍCIA

Quan ens proposem repassar Plató el primer que ens trobem en qualsevol manual és la teoria de les Idees. L’existència d’unes realitats objectives, és a dir, independents de la ment humana i de caràcter no material. Que una Idea sigui una “cosa” no material esdevé difícil d’entendre per qui està acostumat, com ho estem la majoria, a considerar les idees productes del pensament, representacions de la ment, conceptes. 

Per això, com fa en algunes ocasions Plató, seria més adequat parlar de Formes o essències, ja que són els models de les coses, la seva causa formal en llenguatge aristotèlic, i per això, perquè són models i no còpies, són més reals i permanents que les coses. Les formes o essències són la veritable realitat, el coneixement de la qual està reservat a uns pocs privilegiats.

Deixant de banda les influències dels eleàtics sobre problema del canvi, per què Plató vol provar que les Idees són la veritable realitat? Una possible resposta: així pot superar el relativisme que ha fet impossible definir l’home just en el 1r llibre de la República. Si la idea de justícia és subjectiva o relativa, qualsevol acció pot ser justa o injusta, qualsevol règim polític pot ser-ho. I Plató no pot acceptar que el règim democràtic que va condemnar a Sòcrates sigui just. 

Per aquesta raó vol provar que és objectiva, immutable i inaccessible per la majoria, perquè sigui el model per definir el que és just o injust. I així justificar la seva proposta d’un govern aristocràtic, dels millors, dels que tenen la formació per poder sortir de la caverna.

Des de la nostra perspectiva i tenint en compte que la democràcia representativa ja és selectiva, cal observar el següent : les decisions, en moltes qüestions importants, no estan en mans de la voluntat popular o dels seus representants, sinó dels experts, dels que tenen més coneixement en aquell àmbit(ciència i no opinió, diria Plató). No sé si serà just o injust, però és així.

LA CARA I LA CREU DEL PLATONISME

CARA: Hi ha accions i situacions que ens semblen injustes i quan les considerem no podem acceptar que just i injust pugui ser totalment relatiu. La filosofia platònica és la primera resposta sistemàtica al relativisme, al tot s’hi val, representat pels sofistes, fins al punt que ens intenta convèncer de l’existència extramental d’una idea de justícia, que no és només un concepte sinó una realitat no física.

CREU: Però, tampoc ens convenç gaire acceptar que existeixi, encara que sigui només a nivell conceptual,  la justícia en si mateixa, el que és just pel pobre no sembla gaire just pel ric. I, a més, creure que hi un concepte de justícia vertader, implica habitualment la voluntat d’imposar-lo als altres, al sentir-se posseïdor d’una veritat que no tothom reconeix. I Plató compartia aquesta voluntat. 

La  moneda esta girant, què escolliu? Cara o creu?

UTILITARISME VS. DEONTOLOGISME

Fa casi un any i amb intenció de motivar la preparació del parcial d’ètica, publicava una entrada sobre la proposta de conciliació entre l’utilitarisme de Mill i el deontologisme kantià per part de J. Sàdaba. En aquella ocasió, vaig comentar com la crítica de Nietzsche agermanava els dos plantejaments en un aspecte, en el seu llenguatge: la justificació de la moral de la compassió, de la moral de l’amor al proïsme.

També hi ha un altre aspecte important, ja que tant Kant com Mill comparteixen una mateixa concepció de l’ésser humà, basada en les idees de llibertat, igualtat i fraternitat: un subjecte amb una dignitat o, el que és el mateix, amb uns drets inherents i inalienables. Per això, l’ètica teleològica de Mill fixa la finalitat en la felicitat social. Per això, l'ètica deontològica exigeix poder considerar com lleis universals les normes morals.

El problema de l’ètica utilitarista, des del punt de vista de Kant, és la flexibilitat de la resposta a la pregunta “que haig de fer?”, ja que sempre serà “depèn de si les conseqüències augmenten o no la felicitat” i això equival a caure en el “tot s’hi val”. Per fugir del relativisme, Kant adopta la rigidesa absoluta de l’imperatiu categòric, però el seu plantejament sovint pot portar a dilemes entre dos deures incompatibles, que només es podran resoldre, paradoxalment, a partir de la consideració de les conseqüències de l’acció.