EL LABERINT DE PLATÓ

Un dels fragments de Plató que més problemes de comprensió ha provocat és la part final del llibre VII quan es parla de la dialèctica. El mètode dialèctic, que en el llibre V rep el nom de raó intuïtiva, constitueix la més elevada assignatura del llarg currículum que han de cursar els futurs governants de la imaginària república platònica i que permet assolir el màxim nivell de coneixement, la contemplació de les Idees. 

De fet és la mateixa metodologia emprada per Plató per exposar les seves principals doctrines en forma de diàleg. Confrontació de punts de vista, a vegades entre diversos personatges, en altres ocasions, com en el llibre VII, en el discurs casi monologat de Sòcrates. Precisament, en aquesta darrera opció és el mateix protagonista el que sembla que s’estigui contradient, afirmant inicialment el que acabarà negant o proposant objeccions al que tot just s’ha defensat. 

I aquest caràcter dialèctic, de vegades aparentment contradictori, és el que converteix la lectura en una mena de camí laberíntic en el que sovint hem de retornar a passatges ja llegits, o fins i tot llegir-ne altres que no estan reproduïts en l’antologia, o esperar el desenllaç d’una argumentació per acabar d’entendre alguns fragments. I quan algú entra en un laberint ha de comptar que s’hi haurà de passar una estona per sortir-ne.