ÈTICA I POLÍTICA

Les dues dimensions de la filosofia pràctica, aquella que orienta l’acció, són conseqüència de la doble condició de l’ésser humà. Per un costat, som individus conscients del seu comportament i amb la possibilitat d’organitzar la nostra vida segons les nostres preferències, és a dir som lliures. Però, també som animals socials i estem condicionats per les persones amb les que convivim.

L’autoritarisme polític parteix de la creença que aquest organitzar-se la vida segons les pròpies preferències porta inevitablement al caos i a la llei del més fort. És, per tant, necessari un poder polític fort que limiti al màxim aquesta llibertat, fins arribar a l’extrem, com en el cas de Plató, que l’ètica queda diluïda en la política i ja no queda lloc per a l’autonomia moral. El marxisme, especialment en la seva formulació leninista, va en la mateixa direcció, encara que sigui per camins molt diferents.

Contràriament, qui defensa una visió política antiautoritària té com a rerefons una concepció més optimista de l’ésser humà, en la qual l’absència del poder polític és sinònim d’una harmonia natural que la civilització i el progrés han abolit. Aleshores, l’autoregulació del propi comportament, veritable nucli de la moral, esdevé fonamental. I la política, com intervenció externa en la llibertat individual, es redueix al mínim (liberalismes radicals) o simplement queda suprimida (anarquisme).

Un exemple d’aquesta reducció al mínim és el que ens diu Mill en el seu text Sobre la llibertat (text 14 del dossier de 1r), on estableix com únic límit de la llibertat individual la llibertat dels altres. I aquest plantejament d’una mínima ingerència per part del poder polític en l’àmbit  de la vida de cada individu és el que dona força al criteri moral utilitarista i situa l’ètica com l’eix de la filosofia pràctica.