LA UTILITAT DE L'INÚTIL

L’utilitarisme és una doctrina moral que neix lligada al liberalisme econòmic, especialment en la seva primera formulació per part de J. Bentham (1748-1832). Segons Bentham, la primera llei de l’ètica és el principi de interès. Segons aquest principi, l’ésser humà es regeix sempre pels seus propis interessos, els qual es manifesten en la recerca de la felicitat, entesa com el plaer i l’evitació del dolor. Habitualment, es considera que l’utilitarisme és un hedonisme social, en el sentit que el criteri per determinar la bondat d’una acció és de la màxima felicitat pel major nombre. Per això, sovint se’l caracteritza com una mena d’egoisme col·lectiu. El cas dels estudiants tancats a la cova que presenta el text de J. Sàdaba del dossier n’és un bon exemple.

Avui, diada de S. Jordi, és sempre un bon moment per passejar, mirar llibres i comprar-ne algun. No he pogut resistir la temptació d’adquirir un exemplar del Manifest del professor italià N. Ordine que porta per títol La utilitat de l’inútil. Encara no he tingut temps de llegir-lo, però, sí que n’he tingut per cercar informació sobre el llibre i l’autor.

De fet, les roses que avui hem regalat o rebut poden ser una bona mostra d’aquesta utilitat de l’inútil.

L'UTILITARISME DE MILL: FELICITAT, LLIBERTAT I SOLIDARITAT

Felicitat és la paraula que articula el pensament de Mill. Llibertat és una de les seves condicions de possibilitat. L’altra, és la solidaritat o, per què no, la fraternitat.

I què és la felicitat per Mill? El plaer. Tenint en compte que, quan parla de plaer, no es refereix als plaers del ramat, sinó dels que només es poden gaudir amb una acurada educació del gust i de la tendència natural a la simpatia amb els humans. Per això, la felicitat és inseparable de la llibertat, tant en relació a la coacció per part de les lleis, com per la que exerceix la comunitat. Només es pot ser plenament feliç, si cadascú té a la seva disposició els ingredients adequats per a la seva la felicitat. Per això, també, la felicitat és inseparable de la solidaritat i mai pot ser independent de la felicitat aliena, perquè difícilment pot arribar a la seva plenitud sense gaudir de la relació amb altres persones.

QÜESTIÓ DE NOMS

La polèmica en relació al lliure albir (llibertat interna) va ser un dels eixos de les discussions teòriques originades per la reforma protestant. La discussió es va quedar purament en l’àmbit  metafísic en l’època de Luter, però la revolució científica va introduir una nova dimensió. Per a mentalitats a la vegada científiques i metafísiques, com la de Descartes, calia fer veritables i contradictoris equilibris dualistes per fer compatible una concepció de la naturalesa determinada per lleis amb l’existència de la llibertat interna. 

Durant el s. XX, el desenvolupament de les ciències humanes, especialment de la psicologia conductista  i el descobriment de l’inconscient, i de la neurologia va reduir l’indeterminisme a l’àrea del pensament neoescolàstic catòlic i de la metafísica existencialista. Per altra banda, va reforçar els arguments deterministes, però sobretot, els  d’aquells que, en a línia de Mill, no troben cap conflicte entre determinisme i llibertat. És el cas de la tradició neoempirista i neopositivista (Carnap, Ayer), per als quals el criteri de significat d’una proposició o un concepte és la seva relació amb els fets. Aleshores, l’únic concepte de llibertat amb significat és el de llibertat externa o absència de coacció, i qualsevol controvèrsia sobre el lliure albir només porta a discussions sense cap mena de sentit.

LOCKE I LA FILOSOFIA

P. Hazard, en la seva obra La crisis de la consciencia europea, comença el capítol dedicat a Locke amb un comentari molt encertat per entendre el paper fonamental que juga la seva filosofia empirista en la història de les idees:

Fontenelle explicaba a su discípula marquesa, mientras contemplaban juntos las estrellas que la filosofía estaba fundada en dos cosas: en que se tiene la mente curiosa y los ojos malos. De suerte que los filósofos se pasan la vida no creyendo lo que ven y tratando de adivinar lo que no ven: estado insoportable. Sería grato, por el contrario, no preocuparse de lo que no se ve y creer lo que se ve. Un sistema del mundo que cumpliera una y otra de las condiciones sería un beneficio para los hombres; los salvaría de la duda.

En efecte, l’empirisme de Locke és una primera gran contribució a aquest nou “sistema del món” que no posa en dubte el que veu i no es preocupa del que no es veu, una nova concepció del món que té la seva expressió en la mecànica newtoniana i en el rebuig a acceptar hipòtesis que no es puguin justificar amb fets, limitant el coneixement humà al que ens ve donat per l’experiència. Per això, començarà l’Assaig amb una refutació de l’innatisme.

Però aquesta fidelitat al que es veu, no comporta una concepció ingènua de creure que el que veiem sigui fidel a la realitat vista, sovint associada a un empirisme mal entès. Les qualitats que observem en els cossos no són totes objectives. Els colors, per exemple, la percepció de color groc que tinc quan miro una llimona, no s’assembla a cap propietat de la llimona, sinó que és l’efecte d’un poder que té aquesta llimona, en determinades condicions de llum, que em fa veure-la groga. Com aquest poder no el puc veure, només puc percebre els seus efectes, no val la pena preocupar-se gaire en saber en que consisteix, ja que estaríem tractant d’endevinar el que no veiem i acabaríem per posar en dubte el que veiem. 

QUÈ ÉS LA REALITAT?

Presentació sobre el tema de les concepcions de la realitat que serà l’objecte d’una de les dues opcions del proper parcial. És important també en el temari d’Història de la filosofia i, especialment, per preparar una possible prova de Locke i/o Descartes on surti la distinció entre les qualitats primàries i secundàries dels objectes.

NEUROLOGIA I DUALISME

Antonio Damasio és un reconegut neuròleg d’origen portuguès, investigador i docent a la Universitat de Califòrnia del Sud. El seu principal camp d’interès és investigar les bases neurològiques de la ment humana. Ha publicat diversos llibres de caràcter divulgatiu, entre ells un que porta per títol L’error de Descartes. 

¿I quin és aquest error del pare de la filosofia moderna?: la separació entre la ment i el cos, el dualisme. Creure que les operacions de la ment són independents del funcionament de l’organisme biològic és una creença que els actuals coneixements de neurologia ens permeten descartar. L’activitat mental és el resultat d’una interacció entre el medi ambient i els circuïts reguladors bioquímics i neuronals del cervell i de la resta del cos. En llenguatge cartesià: la substància pensant i la substància extensa són una mateixa realitat.

En aquest cas, la ciència actual sembla que ha refutat el dualisme de Descartes, encara que ningú li pot restar el mèrit d’haver intuït la localització física del centre de l’activitat mental en el cervell. Tampoc podem oblidar, que els resultats de l’activitat científica, les seves teories, són provisionals i segueixen estan sotmesos a una possible refutació. No sigui que caiguem en el parany, en el qual també va caure el mateix Descartes, de creure que hi ha coneixements sobre la realitat que gaudeixen d’una validesa universal definitiva, de la mateixa validesa que atorguem a les veritats de les ciències formals.

.

COM “ESTUDIAR” FILOSOFIA?

Sovint, m’he trobat que alguns alumnes, davant dels resultats negatius d’una prova, m’han preguntat: però, si jo he estudiat, com és possible que no aprovi? La resposta requereix recordar que la filosofia no és una assignatura com les altres i, per tant, no s’estudia  com les altres, ni les seves proves es superen com les altres. On està el problema? 

En primer lloc, és un problema d’adaptació, ja que la prova parteix d’un text sobre el qual haurem de respondre unes qüestions que no podem contestar de forma independent, perquè estan en relació directa o indirecta amb ell. Per aquesta raó, el domini dels conceptes és condició necessària però no suficient per aconseguir bons resultats. A més, aquest domini ha de ser actiu, on la comprensió passi per davant de la pura memorització, i global, ja que molts conceptes estan en relació d’interdependència. L’empirisme de Locke i Hume, per exemple, no es pot entendre bé sense considerar que és una reacció al racionalisme cartesià.

Per això, la millor forma d’estudiar i preparar la prova de filosofia és la pràctica amb proves anàlogues a la que ens podem trobar. Amb l’avantatge de poder consultar apunts i materials, obliga a repassar bona part dels conceptes bàsics que cal dominar i, a l’hora, a establir i reforçar les connexions entre ells. Un bon exemple el podeu trobar en una entrada publicada l’any passat, que orienta la resposta a la segona pregunta de la prova que acompanya la llista de conceptes.