CRÍTICA NIETZSCHEANA A LA NOCIÓ DE SUBJECTE

Hi ha un aspecte de la crítica nietzscheana de la metafísica tradicional que és important per entendre algunes tesis fonamentals de la seva crítica a la moral dels febles: la crítica a la noció de subjecte, o, el que és el mateix en termes cartesians, de substància pensant. L’oposició entre el subjecte i l’objecte que caracteritza la filosofia moderna i, de manera especial, la definició d’un subjecte capaç de decidir el seu comportament lliurement, també es posada en qüestió com un dels fonaments d’aquesta moral del ressentiment que segons Nietzsche ha triomfat a occident.

El dualisme antropològic cartesià amb la seva metàfora del pilot (ànima) que governa a una altra realitat física (el cos), o el dualisme kantià entre naturalesa (necessitat) i consciència moral (llibertat), són expressions de la negació de la vida en la mateixa mesura que el dualisme platònic. La metafísica occidental pensa, utilitzant els termes metafòrics del paràgraf 13 de GM, I, que les aus de rapinya poden viure en desacord amb la seva pròpia naturalesa, no manifestar-se com a força, gràcies a un subjecte que pot decidir i governar el propi comportament i obligar-se a ser el contrari del que és, és a dir, un agent "lliure" que és capaç d'autonegar-se. Un mecanisme, una abstracció més que forma part de la construcció de la moral del ressentiment i que és inherent a les seves arrels judeocristianes.