Hi ha un aspecte de la crítica nietzscheana de la metafísica
tradicional que és important per entendre algunes tesis fonamentals de la seva
crítica a la moral dels febles: la crítica a la noció de subjecte, o, el que
és el mateix en termes cartesians, de substància pensant. L’oposició entre el
subjecte i l’objecte que caracteritza la filosofia moderna i, de manera especial, la definició d’un
subjecte capaç de decidir el seu comportament lliurement, també es posada en
qüestió com un dels fonaments d’aquesta moral del ressentiment que segons Nietzsche
ha triomfat a occident.
El dualisme
antropològic cartesià amb la seva metàfora del pilot (ànima) que governa a una altra realitat física (el
cos), o el dualisme kantià entre naturalesa (necessitat) i consciència moral
(llibertat), són expressions de la negació de la vida en la mateixa mesura que
el dualisme platònic. La metafísica occidental pensa, utilitzant els termes
metafòrics del paràgraf 13 de GM, I, que les aus de rapinya poden viure en
desacord amb la seva pròpia naturalesa, no manifestar-se com a força, gràcies a
un subjecte que pot decidir i governar el propi comportament i obligar-se a ser
el contrari del que és, és a dir, un agent "lliure" que és capaç d'autonegar-se. Un mecanisme, una abstracció
més que forma part de la construcció de la moral del ressentiment i que és inherent a les seves arrels judeocristianes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada