Un dels arguments més clars contra el dualisme platònic el
trobem, paradoxalment, en un diàleg de Plató, Parmènides, del període crític o
de vellesa. El diàleg s’estableix entre un jove Sòcrates i un vell Parmènides,
el qual es dedica a exposar diverses crítiques a la teoria de les Idees. La
darrera d’elles planteja que si les Idees no pertanyen al món sensible,
aleshores, no hi ha connexió entre idees i coses i, per tant, no poden ser
objecte de coneixement. Aquesta és una de les crítiques bàsiques que Aristòtil
farà a l’ontologia platònica, l’essència d’una cosa particular no pot estar
separada d’aquesta cosa i només la podrem conèixer a partir del coneixement,
inicialment particular, d’aquesta cosa.
Davant d’aquesta autocrítica, els experts acostumen a reaccionar amb perplexitat. Alguns, intentant salvaguardar la coherència del sistema platònic, diuen que Plató intenta evitar males interpretacions d’alguns dels seus deixebles. O potser, i és nomes una hipòtesi, l’alumne avantatjat de l’Acadèmia, el jove Aristòtil, havia també "ensenyat" alguna cosa al seu mestre.
En aquest cas, Plató dóna una veritable lliçó pels futurs docents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada