En una entrada de fa dos anys, a partir del comentari d’una
obra del neuròleg A. Damasio, comentàvem que els coneixements científics
actuals sobre la ment humana fan insostenible considerar-la independent del cos,
L’error de Descartes. La qüestió que queda oberta és si aquesta afirmació
serveix per justificar la reducció de la ment al sistema nerviós central, no és
el mateix considerar que la ment no és independent del cos que considerar que no
va més enllà del que és biològic.
Els fenòmens biològics estan sostinguts per fenòmens
fisicoquímics, però van més enllà d’ells. Tanmateix, els fenòmens psíquics estan
sostinguts en els biològics (i aquests en els fisicoquímics), però no es poden
reduir ni a uns ni als altres. Entre les relacions de camps electromagnètics i
la transmissió d’estímuls neuronals hi un salt important de dimensió: el que va
de la matèria inorgànica a la vida. Entre els estímuls neuronals i l’activitat
de la ment també hi ha un salt important.
Si comparem el nostre
coneixement actual del cos i les seves malalties amb el de la ment i les seves malalties,
el que sí ens hauria de quedar clar és que, al contrari del que diu Descartes (al
final de la 2a MM), és més difícil que la ment es conegui ella mateixa que no
pas que conegui el cos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada