Una de les funcions de la filosofia és posar en
qüestió algunes de les creences que tenim sense haver-les replantejat mai.
Veritables dogmes que normalment no qüestionem, però si els examinem críticament,
ens adonem que poden ser creences poc racionals i amb fonaments gens sòlids.
Un primer exemple, és la creença en l’existència d’un
món més enllà de les nostres percepcions, sigui de coses com afirma el
realisme, o sigui d’idees de la ment de Déu tal i com afirma l’idealisme de
Berkeley. L’escepticisme reacciona dient que no podem saber res del que és la
causa de les nostres percepcions, ja que el nostre coneixement no pot anar més
enllà d’elles.
Encara que, assumint en part l’opció escèptica, hi
ha una altra possibilitat: no podem saber que és la realitat, com diu l’escepticisme,
però és millor, més pràctic, seguir creient que existeix una realitat, sigui de
taules o de camps de força electromagnètica, amb la que interactuem. Aquesta és
la posició del realisme antimetafísic que, en part, podem trobar en M. Gardner
o H. Putnam.
Una altra creença qüestionada és la idea que
els descobriments i les teories formulades pel coneixement científic empíric ofereixen una certesa absoluta, certesa
que només trobem amb les ciències demostratives o formals. En altres paraules, creure
que la veritat sobre el món és el que diu la ciència empírica i no reconèixer
el seu caràcter provisional. Un coneixement que es basa en una creença que té
com únic fonament el costum (Hume) o que, enlloc de formular i provar veritats,
només pot refutar explicacions que queden superades (Popper).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada