En les Meditacions Metafísiques (MM) es veu
clarament la petjada que va deixar en Descartes la seva formació inicial en una
escola dels jesuïtes. En l’estructura de les MM es reprodueix l’ordre establert
en els exercicis espirituals per Ignasi de Loiola: comencen amb un exercici d’introspecció
i d’autoconeixement del subjecte, del jo.
Per poder sortir de la subjectivitat del jo i de
les seves conseqüències egocèntriques en la seva relació amb els altres i el
món, caldrà una mediació. Aquesta no és altra que el coneixement de Déu,
principalment del seu exemple humanitzat que és el de Jesús. Només aleshores,
es pot interactuar amb la realitat externa al subjecte, el proïsme i la natura,
amb amor i defugint l’egoisme.
En el trajecte cartesià la mediació de Déu és
condició necessària per poder accedir al coneixement del món extern, perquè és
la garantia per poder superar la hipòtesi del geni maligne i superar el
solipsisme del jo. Sense poder provar l'existència d'un Déu perfecte i no
maligne, Descartes no podria anar més enllà del
cogito i refutar el principal argument que havia convertit el
dubte metòdic en un dubte universal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada