En les proves de filosofia hi ha dues preguntes que,
en bona part, marquen la diferència i la distància entre la suficiència i l’excel·lència:
la primera, que demana mostrar que s’ha entès el text; i la tercera, que
exigeix relacionar alguna tesi amb el pensament del autor.
Totes dues qüestions exigeixen un cert domini tant
dels textos com del sistema filosòfic del autor objecte d’examen. En el cas de
Locke, aquest aspecte és especialment rellevant, ja que en ocasions, tant la
comprensió del propi text, com la relació i justificació amb el seu pensament,
depenen directament de la lectura dels textos i de no quedar-se en l’explicació
superficial del llibre de text.
Només cal mirar la correcció de la prova de juny de 2014, que entre altres coses exigia referir-se a bona part dels paràgrafs anteriors
al text seleccionat. O fixar-se en l’escassa,
per no dir nul·la, informació sobre les qualitats dels cossos en la majoria de
manuals. Però aquestes dues circumstàncies també eren presents, per exemple, en
les proves de la MM, II de Descartes.
Malgrat aquestes dificultats, no hi ha cap mena de
dubte que en la majoria dels casos i amb una bona preparació prèvia, els textos
de Locke poden acabar sent més entenedors que no pas els d’alguns altres
autors. Sobretot si mesurem l‘extensió del que s’haurà de llegir (o en el millor
dels casos, rellegir) de cada un d’ells, per anar amb la màxima preparació
possible per afrontar la prova.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada