EL CRITERI DE LA MAJORIA ÉS EL MILLOR ?

Per a Plató, sabem que la resposta a aquesta pregunta és indiscutiblement negativa, i per a ell la democràcia, especialment sota la forma atenesa de caràcter assembleari, era un règim polític degenerat només preferible en relació a un règim tirànic. Era el govern de la majoria ignorant, de la massa, per sobre de les elits il·lustrades.

Però, en les democràcies parlamentàries actuals la voluntat popular passa per una diversitat de filtres que fa que, en moltes ocasions, sigui difícil establir una correspondència entre el que vol la majoria i el que acaben aplicant aquells governants que han estat escollits per la majoria. Sovint ens escandalitzem del resultat d’unes eleccions i pensem en com és possible que la majoria segueixi votant a tal o qual partit. I no tenim en compte que les decisions dels electors venen condicionades per multitud de factors, que tenen més a veure amb les campanyes de marketing  i els mecanismes de condicionament de l’opinió pública, que en l’expressió d’una voluntat que sigui el resultat d’una deliberació racional.

Ara que seria possible en molts països avançats consultes immediates a la ciutadania sobre qüestions importants, ens emportaríem moltes “sorpreses” dels resultats d’aquestes consultes i ens trobaríem amb situacions, com el que va succeir recentment a Grècia amb el referèndum que va convocar Tsipras, en que seria del tot impossible portar a la pràctica les decisions de la majoria sense portar la societat a la ruïna.

Les crítiques platòniques a la democràcia segueixen tenint un sentit en l’actualitat i ens haurien de servir per pensar en una regeneració dels mecanismes de participació política. Però, sobretot, ens haurien de guiar per donar molta més rellevància a la formació dels ciutadans i ciutadanes i a la promoció dels valors cívics. I així, continuar poder pensant que el democràtic és el menys dolent dels sistemes polítics possibles, encara que per a Plató sempre quedin per davant els impossibles.

UNA FORMA D'ESTUDIAR DIFERENT

Quan ens trobem una nova classe de repte, com la primera prova de filosofia, és fàcil caure amb el fatalisme, pensar de manera conformista i fàcil, i considerar que no val la pena esforçar-se gaire, ja que tampoc servirà de molt. I encara és més fàcil, si l’atenció a durant les primeres setmanes de classe ha estat intermitent. Perquè aleshores, s’acaba creient que podrem superar la prova, completament diferent a les que s'han afrontat fins ara, amb els mateixos mecanismes que fins al moment, en altres matèries, han funcionat. I, habitualment, no és així. Aleshores, els resultats no acompanyen i es reforça la sensació d’impotència davant d’una matèria que no hauria de presentar cap problema. 

Per què no hauria de representar cap problema? La resposta és ben senzilla: només es requereix escoltar i llegir, parlar i escriure. I aquestes activitats només tenen un aspecte que les pot fer problemàtiques: depenen de la voluntat.

Per reforçar aquesta voluntat necessària per a superar aquesta primera prova, deixo aquest esquema dels elements que teniu per a preparar-la, ja que hauria d'haver quedat prou clar que una matèria diferent i unes proves diferents, requereixen una forma d’estudiar diferent.

ÉS UTÒPIC TREURE UN 10 DE FILOSOFIA (O UN 9, UN 8 O UN 5)?

És utòpic treure un 10 de filosofia (o un 9, un 8 o un 5)?

Si hem de fer cas al que diu el text de H. Marcuse del dossier, només pot ser considerat utòpic el que de fet està en contradicció amb les lleis de la natura. I si fins ara hi ha hagut casos d’alumnes que han tret un 10, vol dir que no és utòpic treure un 10 de filosofia. El mateix serveix pel 9, pel 8 o pel 5!

És just treure un 10 de filosofia (o un 9, un 8 o un 5)? Depèn del concepte de justícia i, sobretot, del que faci cadascú/cadascuna per treure’l, sigui un 10, un 9, un 8 o un 5!

Poder, es pot!

Bona sort!

PROVA PAU, PROVA DE SEDUCCIÓ

Acabo de veure per la televisió estudiants abans d’entrar a les proves PAU, fent un repàs de darrera hora. Més que res, és un exercici  mental per agafar més confiança abans de la prova. No és moment d’adquirir nous coneixements, sinó de tenir ben organitzats i connectats els que ja tenim. El quadre general d’ahir intenta contribuir a aquest repàs final.

Per altre banda, no cal oblidar que sovint els resultats de moltes proves de filosofia queden per sota de les expectatives per no fer el que és demana i no adaptar-se a la prova.

Les respostes han de ser precises i, especialment la 3 i la 4, breus. Evitar exposicions generals del pensament de l’autor que substitueixin la resposta directa a la pregunta 3 és molt important. No caure en una comparació d’altres temàtiques i, sobretot, centrar-se en el que es demana comparar és fonamental en la 4. 

Només cal recordar que el corrector no té una cinquantena d’exàmens per endavant, sinó 500! Si una prova de filosofia requereix per a corregir-la, pel cap baix, uns 10  minuts de mitjana, són més de 80 hores, és a dir, 8 hores corregint, durant 10 dies consecutius, això és una veritable tortura per un professor de filosofia! No fer patir al corrector és bàsic per aconseguir uns resultats bons.

Seduïu (intel·lectualment, és clar) al vostre corrector/a, aquesta és la veritable prova.

PREPARACIÓ PAU: FINAL!

Ja no toca estudiar, sinó preparar-se mentalment. Com a molt un petit repàs. Torno a reproduir el quadre general, per a que quedin clares les principals concepcions de cada autor. I que consti, segueixo trobant a faltar una prova de la 5a meditació de Descartes (argument ontològic)..., però no vol dir que surti.

I recordeu: fer un bon examen és adaptar-se a ell, al text i les preguntes, i no voler-lo adaptar al que hem estudiat... Molta sort!

EL DRET A LA REBEL•LIÓ

Tot faria pensar que avui en dia, el pensament polític de Locke hauria de ser el fonament d’una actitud conservadora, però el neoliberalisme actual està molt lluny del pensament clarament revolucionari de Locke. Quan molts governs no garanteixen els drets dels seus ciutadans, el dret a la rebel·lió si el poder polític no compleix amb la seva principal i essencial funció, és més vigent que mai, encara que sigui per via electoral.

Aquesta ha estat la principal aportació que Locke va fer al pensament polític, qualsevol govern només és legítim a partir del consentiment dels seus governats. Malauradament, en ple segle XXI, hi ha moltes formes, sovint no gaire legítimes, d’obtenir aquest consentiment. El control dels mitjans de comunicació, el marketing electoral i el clientelisme polític sovint permeten capgirar aquesta situació i fer que el poder polític no estigui determinat per la ciutadania.

ORIENTACIONS PER COMPARAR LES CONCEPCIONS DE NIETZSCHE

Aquests dies, una de les preocupacions de molts alumnes davant d’una prova trimestral de Nietzsche és amb qui es pot comparar. D’entrada, recordareu que hi ha un quadre general amb els principals filòsofs i els aspectes del seu pensament que són susceptibles d’establir una comparació, val la pena utilitzar-lo de referent.

També és important tenir clar que les comparacions sempre s’articulen a partir dels tres blocs temàtics de la matèria Filosofia i ciutadania: 1. Coneixement-realitat; 2. Ésser humà; 3. Ètica-política. Malgrat que una de les novetats de les PAU per enguany és que en un text que tracti d’un dels blocs, pot estar acompanyat d’una pregunta 4 que faci referència a un altre bloc temàtic, ja hem comentat que en aquesta prova aquesta pregunta farà referència al contingut del text. I com el text és de la Genealogia de la moral (GM), en principi les comparacions han de ser  d’ètica... i  del bloc d’antropologia (ésser humà)!

En relació a l’ètica l’orientació està molt clara, com s’ha de repassar l’utilitarisme de Mill i Nietszche critica, en general, tota doctrina que es pugui considerar una reformulació de la concepció moral del cristianisme (moral dels febles), com passa amb la de Mill, és relativament fàcil establir l’oposició entre aquestes dues a partir de les crítiques que fa Nietzsche a aquesta moral en la GM.

El tema de l’ésser humà apareix clarament en el paràgraf 13 de la GM quan es critica la noció de subjecte, associada a l’existència del lliure albir, que s’estableix amb la moral dels febles: el fort és lliure de ser feble! Aquesta visió de l’ésser humà del cristianisme, com un subjecte lliure i responsable, està clarament formulada a nivell filosòfic en el dualisme cartesià. També hi ha una altra entrada sobre el tema.