El filòsof americà Hilary Putnam (Chicago,
1926) és un exemple de com la filosofia manté el seu caràcter crític i és fa
difícil trobar un pensador rigorós que mantingui inamovibles les seves
concepcions durant tota la vida. En el seu cas, a finals dels anys 80, va
passar de sostenir un realisme metafísic, tal com ell mateix el qualifica, a
plantejar una nova concepció: el realisme intern o pragmàtic.
El realisme metafísic és, per començar, el
realisme ingenu del sentit comú que considera que (a) el món real és el món de
la nostra experiència quotidiana i que (b) aquest món és part del món real que existeix
independentment de qualsevol subjecte. Però, també té aquest caràcter metafísic
el realisme científic, que per a sostenir (b) ha de negar (a), ja que la veritable
realitat és la que ens descriu la
física, és a dir, camps de força i partícules i no les taules i cadires del
sentit comú. El problema, aleshores, és que aquesta realitat científica és un
món real ple de projeccions humanes, conceptuals, que s’assembla més a les idees
de la ment de Déu de Berkeley, que no pas al món del sentit comú.
El realisme intern de Putnam proposa recuperar
el realisme del sentit comú, enfront del realisme metafísic amb embalatge de
científic. El problema no és (a) sinó (b) i considerar que es pugui parlar d’una
realitat independent de la nostra experiència. No és tracta, per tant, de posar
en qüestió l’existència del món real de cadires i taules o de partícules i
camps, sinó de no quedar-se en una il·lusió metafísica i considerar que un o l’altre
es corresponen amb un món real independent del subjecte. En aquest darrer punt,
Putnam coincideix en part amb l’escepticisme: a nivell teòric no puc saber què
és la vertadera realitat; però, a nivell pràctic, s’ha de creure que existeixen
coses (en la vida quotidiana) o partícules i camps (en la pràctica científica).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada