La gran majoria de pensadors de la filosofia occidental és
realista, és a dir, defensen que existeix una realitat objectiva independent
del subjecte. Però, la qüestió que es planteja immediatament, què és aquesta
realitat, esdevé clarament una qüestió metafísica, ja que ens estem preguntant
quina és la causa de les nostres percepcions, una causa que està,
paradoxalment, més enllà de les nostres
percepcions. A partir d’aquí les respostes són múltiples, com en qualsevol discussió
de caràcter metafísic.
Algunes de les darreres formulacions del realisme han volgut
fugir d’aquest carreró sense sortida en el que acostumen a desembocar les
disputes de caràcter metafísic. El seu plantejament és un realisme pràctic o
pragmàtic inspirat en les crítiques escèptiques a l’especulació ontològica. En
aquesta direcció, trobem el realisme que ens planteja M. Gardner (El món: Per què no
sóc sol·lipsista?) o el realisme intern o pragmàtic de H. Putnam que ja havíem tractat anteriorment.
Per cert, el títol d’aquesta entrada està directament
inspirat en el d’un llibre de Putnam, The many faces of realism.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada