CONTE PLATÒNIC

Hi havia una vegada un jovenet P que admirava a un personatge públic S important, però massa crític amb les institucions democràtiques del seu país. Com S era molt molest, va ser denunciat, jutjat i condemnat a mort pels tribunals. P es va sentir decebut per aquella mena d’institucions polítiques i decidí dedicar la seva activitat a definir i defensar unes institucions polítiques, on injustícies com la condemna de S no hi tinguessin cabuda.

Com molts joves de família acomodada d’aleshores i d’ara, va anar a complementar la seva formació lluny del seu país, a Sicília, on va aprendre moltes coses dels pitagòrics i de l’escola eleàtica (com un Oxford i un Cambridge d’ara). De les seves concepcions i doctrines, el ja no tant jove P, va adquirir diverses eines que, genialment combinades amb l’intel·lectualisme moral heretat de S, li van servir per articular un sistema complet i coherent per definir una organització política justa.

Un sistema que intentaria respondre a tots els per què que se li poguessin plantejar. Aquestes eines eren:

-  El convenciment que la realitat sensible no és la vertadera realitat, existeix una veritable realitat només accessible per l’intel·lecte, eterna, immutable.

-  Que és possible conèixer aquesta veritable realitat, però de forma independent dels sentits i, per tant, estrictament racional.

- Que l’ésser humà no és només un cos o realitat aparent, sinó que també, i principalment, és ànima i forma part d’aquesta veritable realitat.

El resultat de l’activitat de P ja l’hauríeu de conèixer, ens ha arribat amb forma d’un llibre titulat La República que recull el primer sistema filosòfic (ontologia-epistemologia, antropologia-psicologia i ètica-política) complet d’occident. La seva intenció: intentar-nos convèncer que existeix un criteri objectiu per determinar la justícia d’unes institucions i, de pas, mostrar el caràcter injust de les que van condemnar a S.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, que ara aquest conte ja s’ha acabat!

UNA CANÇÓ FILOSÒFICA

Ara que una nova generació s’ha d’estrenar amb una prova de filosofia, ens haurem d’acostumar a obtenir més preguntes que no pas respostes. Què és filosofia?
Els gallecs Siniestro Total, un dels pocs grups de la “movida” (principis dels 80) que continua en actiu, ens va oferir una cançó que és pura filosofia: tot són preguntes!
Kant deia que les preguntes filosòfiques es podien comprimir en una de sola: què és l’home?
Qui som, d'on venim i on anem...?

UTOPIA I JUSTÍCIA

Diuen els entesos, que l’humanista renaixentista T. More es va inspirar en La república platònica per escriure la seva Utopia. En tots dos casos hi trobem la descripció d’una societat ideal, de com hauria de ser aquesta per ser justa. En tots dos casos hi trobem també, però de forma implícita en Plató i explícita en More, una crítica a la seva societat. El govern dels millors, del filòsof rei que ha arribat a conèixer les Idees de Bé i de Justícia, és una critica a la democràcia atenesa que havia condemnat a mort a Sòcrates. La societat comunista de l’illa Utopia és una alternativa a les desigualtats socials i la pobresa, agreujades, a l’Anglaterra de principis del s. XVI, per la concentració de la propietat de la terra que va abocar a molts pagesos a la mendicitat i la delinqüència. Situació ben coneguda per a T. More, que exercia de canceller d’Enric VIII.

El plantejament utòpic de More, i també el de Plató, constitueix el desplegament de la seva concepció de la justícia. Per al canceller d’Anglaterra, la justícia és incompatible amb la propietat privada i, per tant, la solució passa per no permetre-la i organitzar una forma de convivència comunal, on la llibertat individual només hi té lloc en els moments d’oci, quan cadascú és pot dedicar lliurement al conreu del seu esperit. És, en conclusió, una societat igualitària, però molt disciplinària, on tothom ha de col·laborar activament en el benestar comú i no queda cap mena d’espai per a l’egoisme, però tampoc per a l’iniciativa individual. 

Així, amb More trobem la primera formulació moderna de la tensió entre igualtat i llibertat, entre societat i individu, entre socialisme i liberalisme, que es segueix reproduint com a rerefons de qualsevol debat sobre el concepte de justícia, per exemple, en la confrontació entre els punts de vista de J. Rawls i R. Nozick.

PREPARACIÓ PAU: THE END

Queda només repassar la filosofia pràctica (ètica i política). Amb l’excepció de Plató, són els continguts que s’han treballat més recentment i, per tant, amb la presentació d’ètica penjada a la pàgina Preparació PAU i la que acabo de penjar amb un repàs de tot serà suficient per a refrescar conceptes.

Per acabar, la prova bàsicament demana: entendre els textos; mostrar un coneixement bàsic de la doctrina de l’autor i saber-lo aprofitar per justificar alguna tesi i definir un parell de conceptes o expressions; mostrar un coneixement general d’altres doctrines, conceptes i autors i saber-lo relacionar amb el text; i, finalment, mostrar un cert sentit crític i profunditat en la valoració personal de les tesis. A part, cal mostrar un domini de les habilitats bàsiques pròpies de l’àrea de llengua, que segur teniu de sobres assolides i el cap fred i clar.

No us atabaleu, segur que sortirà bé! I que tingueu molta sort en els textos i les preguntes.

PREPARACIÓ PAU VI

El bloc temàtic d’antropologia aparentment té poc pes específic en el conjunt de la prova, encara que cal pensar, tal i com ens avisava Kant, que totes les preguntes filosòfiques (Què puc conèixer?, Què haig de fer? ...) es redueixen, en darrera instància, a una única: Què és l’ésser humà? En altres paraules, estem parlant del veritable eix transversal dels temes filosòfics, qualsevol concepció ontològica, gnoseològica (o epistemològica), ètica o política implica i està tenyida d’un concepte determinat d’ésser humà.

Això vol dir que s’ha de saber aprofitar els continguts en relació al coneixement, la realitat, la felicitat i el bé individual i col·lectiu, ja que en la majoria dels autors (amb la clara excepció de Plató i Descartes) el tema antropològic queda una mica desdibuixat tant en els textos treballats com en les explicacions de manual. De fet, per posar un exemple, per a Hume la idea d’ésser humà (realitat o essència humana) és una idea sense impressió, és resultat d’una creença de la imaginació resultat de l’acumulació d’experiències associades, com la de substància pensant cartesiana. La pregunta si som cos i ànima, o només un cos, no té cap resposta en l’àmbit del coneixement (un vot en blanc o un NS/NC) per a Hume. Mill va en la mateixa direcció i deixa pel camp de la psicologia experimental l’anàlisi del comportament humà.

Cas apart, com sempre, és Nietzsche que bàsicament està en contra de la visió racionalista de l’ésser humà -animal racional- de la metafísica occidental (Plató i Descartes, i també Aristòtil) i de la submissió del que és natural, del cos, dels sentits, de la vida, a la raó, a l’ànima racional, a la Idea de bé, a Déu. Per a Nietzsche l’ésser humà és voluntat i aquesta pot anar en dues direccions: de poder o de no res. La primera ens porta al camí del superhome, la segona ens enfonsa en el nihilisme. L’ésser humà, tal com ens diu Zaratustra és una camí entre el mico i el superhome, i les concepcions antropològiques tradicionals de Plató a Descartes són un dels obstacles en aquest camí.

Finalment, com el tema antropològic té més probabilitats de sortir en Plató i Descartes, cal repassar bé aquests aspectes de les seves doctrines i mirar-se Aristòtil, tant en relació a les parts de l’ànima com a la concepció hilemorfista del cos i l’ànima (matèria i forma d’una única substància: l’ésser humà).

PREPARACIÓ PAU V

Per tancar aquest repàs del bloc coneixement-realitat queda el tema de la veritat.

Considerem aquestes dues proposicions: (a) la suma dels angles del triangle suma 180º; (b) la temperatura màxima de Barcelona el dia 08-06-12 ha estat de 27º. Totes dues podríem considerar que són veritat, però són dues classes de veritat molt diferents. La proposició (a) és vertadera per definició, la seva negació és contradictòria, ja que si els angles d’un polígon no sumen 180º no és un triangle. La proposició (b) és vertadera perquè expressa un fet comprovable experimentalment, però la seva negació no és contradictòria.

Aquesta distinció, que nosaltres fèiem entre veritats formals i empíriques, va ser introduïda per Leibniz amb la diferenciació entre veritats de raó i veritats de fet. Les primeres tenen validesa universal, són independents dels fets i de l’experiència i, per tant, són necessàries. Les segones, en principi, són particulars, depenen dels fets i de l’experiència i, per tant, són contingents (contingent=el que no és necessari, que pot ser o no ser). Hume l’assumeix quan distingeix entre relacions d’idees i qüestions de fet, però la diferenciació i la competència entre aquestes dues classes de veritats -pensem que la ciència experimental newtoniana està expressada de forma axiomàtica- està present, de forma implícita, en tota discussió filosòfica entre un racionalista i un empirista, sobretot en la filosofia moderna. De fet, ser racionalista vol dir que l’únic model de veritat és (a) i ser empirista que el model és (b).

Descartes quan parla de les classes d’idees, ens diu que les adventícies (adquirides per experiència) són molt enganyoses, i, per tant, per ell vertader vol dir el que és evident, indubtable de forma immediata o per un procediment de deducció (anàlisi+síntesi), independentment de l’experiència. Per això la font de coneixement i de veritat són les idees innates. En canvi, Hume considera que les veritats relatives a les relacions d’idees (formals) no representen cap coneixement nou, són per definició, i no ens diuen res de la realitat sinó que estableixen relacions entre conceptes. Les úniques idees “noves” (que representen coneixement) de les que podem predicar la veritat deriven de les impressions i són, per tant, particulars. En tots dos casos es considera que l’experiència no és garantia per a un coneixement universal i amb certesa absoluta, però Descartes la menysprea com font de veritat, mentre Hume redueix les generalitzacions empíriques a una creença i, per tant, considera que només podem assolir veritats particulars, a part de les tautologies buides de les ciències formals.

En el cas de Plató, trobem clares semblances amb Descartes, ja que comparteixen plenament l’innatisme i la típica desconfiança dels racionalistes en l’experiència sensible i consideren que la veritat només és accessible mitjançant la raó. La diferència entre el plantejament modern de Descartes i el de Plató està –i aquesta és una qüestió clau per entendre la radical novetat del cartesianisme- que per a Plató la veritat està determinada per l’objecte, és a dir, per les Idees (accedir a la veritat és accedir a aquestes realitats vertaderes) i, en canvi,  per a Descartes pel subjecte, la clau d’una idea vertadera no està en la realitat que representa, sinó en el mateix subjecte que li aplica la regla de l’evidència (accedir a la veritat és eliminar els errors i només acceptar allò que se’m presenta amb claredat i distinció).

I queda Nietzsche, pel qual la veritat és, bàsicament, un engany, una mentida. En aquest punt, i no únicament en filosofia pràctica, Nietzsche està sol i contra tots (amb l’excepció de l’honorable reivindicació d’Heràclit). I aquí la lectura del text “Sobre verdad y mentira en sentido extramoral” és fonamental, ja que la majoria de manuals acostumen a minimitzar o a evitar la crítica nietzscheana a la metafísica i gnoseologia occidental (així, en general i tota dintre del mateix cabàs). Però pot entrar a la prova PAU! (Si aneu perduts/perdudes en aquesta qüestió els vocabularis interactius de la web Torre de Babel us poden ser d’ajuda).

Per a Nietzsche hi ha dos conceptes claus del pensament d’arrel grecocristiana que són la clau de volta de la negació de la vida i del que ell anomena “la revolta dels esclaus”. Aquests dos conceptes són el d’ésser (al nivell de l’objecte, metafísica) i el de veritat (al nivell del subjecte, teoria del coneixement), dos artefactes ideològics per negar la vida, la pluralitat, el joc inestable de forces i voluntats, la individualitat, la voluntat de poder, i sotmetre-la a la raó, a la unitat, a l’estabilitat del món vertader, a l’instint de ramat, a la voluntat de no-res. Per a Nietzsche la realitat, la vida, l’esdevenir, en tant que és multiplicitat i inestabilitat, és irreductible a l’ésser o a la veritat i el fet de fer-ho, negar la realitat, és la manifestació més clara del nihilisme en el seu sentit plenament reactiu.

PREPARACIÓ PAU IV

Un problema habitual és la diversitat i confusió que planteja la caracterització i l’etiquetatge de les doctrines ontològiques que tracten de l'objecte, de la realitat. Quan resulta que, segons com, Plató és realista però també dualista i idealista (en el sentit que la veritable realitat són les Idees), o que Descartes és el pare de l’idealisme modern (però aquí el mot fa referència a la relació subjecte-objecte que anomenem coneixement)  i, a la vegada, representa el realisme crític i és també dualista. Hume ja ens va avisar que l’absència de referent experimental dels conceptes metafísics (i recordeu que l’ontologia és una part tradicional de la metafísica) era motiu de confusió i discussions interminables.

En bona part les confusions emergeixen en barrejar dos plantejaments diferents d’una mateixa pregunta. La pregunta ¿què és la realitat? amaga dues qüestions diferents: (a) ¿quina interdependència hi ha entre la realitat i el subjecte -a nivell ontològic-? i  (b) ¿quantes i quines classes de realitat existeixen?

En relació a la primera (a) es pot parlar d’una relació d’independència, en el sentit que l’objecte existeix independentment del subjecte i aleshores ens referim a les doctrines realistes (Plató, Aristòtil, Descartes, Locke) o de dependència, es a dir, només existeix en les ments com defensa l’idealisme (Berkeley, més precís seria dir immaterialisme, però no és el més habitual). En mig quedaria el fenomenisme kantià (a nivell gnoseològic, idealisme transcendental) que considera que aquesta dependència és només formal. També, per precisar, el realisme crític (qualitats primàries i secundàries -troç de cera!) cartesià és la porta oberta a l'immaterialisme, ja que el que diu Berkeley és que totes les qualitats són secundàries, és a dir, subjectives.

Cal tenir en compte que el mot idealisme és molt equívoc. En aquest cas i en relació a la substància extensa (el món), Descartes és realista crític, malgrat ser idealista en el sentit gnoseològic. La diapositiva 9 de la presentació té la intenció de deixar clara la distinció entre un idealisme ontològic com el de Plató i un de gnoseològic, referit al coneixement i bàsicament modern, com el de Descartes, Kant i Hegel (diapositiva 10). Menció a part mereix Berkeley, ja que, amb una concepció estrictament empirista, a partir d’un idealisme gnoseològic arriba a un d’ontològic.

La segona qüestió (b) permet diferenciar dualistes (dues menes de realitats, Plató i Descartes) i monistes (una sola classe de realitat), que tanmateix es desdoblarien entre materialistes (Epicur, Marx, Nietzsche) i espiritualistes (Berkeley). Aquí he deixat fora a Aristòtil perquè el seu monisme (única realitat la substància) és dualista (hilemorfisme, desdoblament entre matèria i forma).

La posició de Hume en general, i també la de Kant en la segona pregunta (en manifestar la impossibilitat de conèixer “la cosa en si”), quedarien situades en l’àmbit de l’escepticisme o agnosticisme en aquestes qüestions bàsiques d’ontologia. Tendència que continuarà amb Mill, el positivisme del s. XIX i tota la tradició filosòfica generada sota l’influència del Tractat Lògic Filosòfic de Wittgenstein.

Queda esmentar, finalment, una darrera opció identificada habitualment com panteisme (Spinoza) i que redueix la realitat a la totalitat, afirmant l’existència d’una única substància. Sempre us serà molt útil el coneixement d’aquest plantejament, i el seu tractament del concepte de substància en la comparació amb Descartes.

(continuarà)