El bloc temàtic d’antropologia aparentment té poc pes
específic en el conjunt de la prova, encara que cal pensar, tal i com ens
avisava Kant, que totes les preguntes filosòfiques (Què puc conèixer?, Què haig
de fer? ...) es redueixen, en darrera instància, a una única: Què és l’ésser
humà? En altres paraules, estem parlant del veritable eix transversal dels
temes filosòfics, qualsevol concepció ontològica, gnoseològica (o
epistemològica), ètica o política implica i està tenyida d’un concepte
determinat d’ésser humà.
Això vol dir que s’ha de saber aprofitar els continguts en
relació al coneixement, la realitat, la felicitat i el bé individual i
col·lectiu, ja que en la majoria dels autors (amb la clara excepció de Plató i
Descartes) el tema antropològic queda una mica desdibuixat tant en els textos
treballats com en les explicacions de manual. De fet, per posar un exemple, per
a Hume la idea d’ésser humà (realitat o essència humana) és una idea sense
impressió, és resultat d’una creença de la imaginació resultat de l’acumulació
d’experiències associades, com la de substància pensant cartesiana. La pregunta
si som cos i ànima, o només un cos, no té cap resposta en l’àmbit del
coneixement (un vot en blanc o un NS/NC) per a Hume. Mill va en la mateixa
direcció i deixa pel camp de la psicologia experimental l’anàlisi del
comportament humà.
Cas apart, com sempre, és Nietzsche que bàsicament està en
contra de la visió racionalista de l’ésser humà -animal racional- de la
metafísica occidental (Plató i Descartes, i també Aristòtil) i de la submissió
del que és natural, del cos, dels sentits, de la vida, a la raó, a l’ànima
racional, a la Idea de bé, a Déu. Per a Nietzsche l’ésser humà és voluntat i
aquesta pot anar en dues direccions: de poder o de no res. La primera ens porta
al camí del superhome, la segona ens enfonsa en el nihilisme. L’ésser humà, tal
com ens diu Zaratustra és una camí entre el mico i el superhome, i les
concepcions antropològiques tradicionals de Plató a Descartes són un dels
obstacles en aquest camí.
Finalment, com el tema antropològic té més probabilitats de
sortir en Plató i Descartes, cal repassar bé aquests aspectes de les seves
doctrines i mirar-se Aristòtil, tant en relació a les parts de l’ànima com a la
concepció hilemorfista del cos i l’ànima (matèria i forma d’una única
substància: l’ésser humà).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada