Considerem aquestes dues
proposicions: (a) la suma dels angles del triangle suma 180º; (b) la temperatura màxima
de Barcelona el dia 08-06-12 ha estat de 27º. Totes dues podríem considerar que
són veritat, però són dues classes de veritat molt diferents. La proposició (a)
és vertadera per definició, la seva negació és contradictòria, ja que si els
angles d’un polígon no sumen 180º no és un triangle. La proposició (b) és
vertadera perquè expressa un fet comprovable experimentalment, però la seva
negació no és contradictòria.
Aquesta distinció, que
nosaltres fèiem entre veritats formals i empíriques, va ser introduïda per
Leibniz amb la diferenciació entre veritats de raó i veritats de fet. Les
primeres tenen validesa universal, són independents dels fets i de
l’experiència i, per tant, són necessàries. Les segones, en principi, són
particulars, depenen dels fets i de l’experiència i, per tant, són contingents
(contingent=el que no és necessari, que pot ser o no ser). Hume l’assumeix quan
distingeix entre relacions d’idees i qüestions de fet, però la diferenciació i
la competència entre aquestes dues classes de veritats -pensem que la ciència
experimental newtoniana està expressada de forma axiomàtica- està present, de
forma implícita, en tota discussió filosòfica entre un racionalista i un
empirista, sobretot en la filosofia moderna. De fet, ser racionalista vol dir
que l’únic model de veritat és (a) i ser empirista que el model és (b).
Descartes quan parla de
les classes d’idees, ens diu que les adventícies (adquirides per experiència)
són molt enganyoses, i, per tant, per ell vertader vol dir el que és evident,
indubtable de forma immediata o per un procediment de deducció
(anàlisi+síntesi), independentment de l’experiència. Per això la font de
coneixement i de veritat són les idees innates. En canvi, Hume considera que
les veritats relatives a les relacions d’idees (formals) no representen cap
coneixement nou, són per definició, i no ens diuen res de la realitat sinó que
estableixen relacions entre conceptes. Les úniques idees “noves” (que
representen coneixement) de les que podem predicar la veritat deriven de les
impressions i són, per tant, particulars. En tots dos casos es considera que
l’experiència no és garantia per a un coneixement universal i amb certesa
absoluta, però Descartes la menysprea com font de veritat, mentre Hume redueix
les generalitzacions empíriques a una creença i, per tant, considera que només
podem assolir veritats particulars, a part de les tautologies buides de les
ciències formals.
En el cas de Plató,
trobem clares semblances amb Descartes, ja que comparteixen plenament
l’innatisme i la típica desconfiança dels racionalistes en l’experiència
sensible i consideren que la veritat només és accessible mitjançant la raó. La
diferència entre el plantejament modern de Descartes i el de Plató està –i
aquesta és una qüestió clau per entendre la radical novetat del cartesianisme-
que per a Plató la veritat està determinada per l’objecte, és a dir, per les
Idees (accedir a la veritat és accedir a aquestes realitats vertaderes) i, en
canvi, per a Descartes pel subjecte, la
clau d’una idea vertadera no està en la realitat que representa, sinó en el
mateix subjecte que li aplica la regla de l’evidència (accedir a la veritat és
eliminar els errors i només acceptar allò que se’m presenta amb claredat i distinció).
I queda Nietzsche, pel
qual la veritat és, bàsicament, un engany, una mentida. En aquest punt, i no
únicament en filosofia pràctica, Nietzsche està sol i contra tots (amb
l’excepció de l’honorable reivindicació d’Heràclit). I aquí la lectura del text
“Sobre verdad y mentira en sentido
extramoral” és fonamental, ja que la majoria de manuals acostumen a
minimitzar o a evitar la crítica nietzscheana a la metafísica i gnoseologia
occidental (així, en general i tota dintre del mateix cabàs). Però pot entrar a
la prova PAU! (Si aneu perduts/perdudes en aquesta qüestió els vocabularis
interactius de la web Torre de Babel us poden ser d’ajuda).
Per a Nietzsche hi ha dos
conceptes claus del pensament d’arrel grecocristiana que són la clau de volta
de la negació de la vida i del que ell anomena “la revolta dels esclaus”.
Aquests dos conceptes són el d’ésser (al nivell de l’objecte, metafísica) i el
de veritat (al nivell del subjecte, teoria del coneixement), dos artefactes
ideològics per negar la vida, la pluralitat, el joc inestable de forces i
voluntats, la individualitat, la voluntat de poder, i sotmetre-la a la raó, a
la unitat, a l’estabilitat del món vertader, a l’instint de ramat, a la
voluntat de no-res. Per a Nietzsche la realitat, la vida, l’esdevenir, en tant
que és multiplicitat i inestabilitat, és irreductible a l’ésser o a la veritat
i el fet de fer-ho, negar la realitat, és la manifestació més clara del
nihilisme en el seu sentit plenament reactiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada