Un problema habitual és
la diversitat i confusió que planteja la caracterització i l’etiquetatge de les
doctrines ontològiques que tracten de l'objecte, de la realitat. Quan resulta que, segons com, Plató és realista però
també dualista i idealista (en el sentit que la veritable realitat són les
Idees), o que Descartes és el pare de l’idealisme modern (però aquí el mot fa
referència a la relació subjecte-objecte que anomenem coneixement)
i, a la vegada, representa el realisme crític i és també dualista. Hume
ja ens va avisar que l’absència de referent experimental dels conceptes
metafísics (i recordeu que l’ontologia és una part tradicional de la
metafísica) era motiu de confusió i discussions interminables.
En bona part les
confusions emergeixen en barrejar dos plantejaments diferents d’una mateixa
pregunta. La pregunta ¿què és la realitat? amaga dues qüestions diferents: (a)
¿quina interdependència hi ha entre la realitat i el
subjecte -a nivell ontològic-? i (b) ¿quantes i quines
classes de realitat existeixen?
En relació a la primera
(a) es pot parlar d’una relació d’independència, en el sentit que l’objecte
existeix independentment del subjecte i aleshores ens referim a les doctrines
realistes (Plató, Aristòtil, Descartes, Locke) o de dependència, es a dir,
només existeix en les ments com defensa l’idealisme (Berkeley, més precís seria
dir immaterialisme, però no és el més habitual). En mig quedaria el fenomenisme
kantià (a nivell gnoseològic, idealisme transcendental) que considera que
aquesta dependència és només formal. També, per precisar, el realisme crític (qualitats primàries i secundàries -troç de cera!) cartesià és la porta oberta a l'immaterialisme, ja que el que diu Berkeley és que totes les qualitats són secundàries, és a dir, subjectives.
Cal tenir en compte que
el mot idealisme és molt equívoc. En aquest cas i en relació a la substància
extensa (el món), Descartes és realista crític, malgrat ser idealista en el
sentit gnoseològic. La diapositiva 9 de la presentació té la intenció de deixar
clara la distinció entre un idealisme ontològic com el de Plató i un de
gnoseològic, referit al coneixement i bàsicament modern, com el de Descartes,
Kant i Hegel (diapositiva 10). Menció a part mereix Berkeley, ja que, amb una
concepció estrictament empirista, a partir d’un idealisme gnoseològic arriba a
un d’ontològic.
La segona qüestió (b)
permet diferenciar dualistes (dues menes de realitats, Plató i Descartes) i
monistes (una sola classe de realitat), que tanmateix es desdoblarien entre
materialistes (Epicur, Marx, Nietzsche) i espiritualistes (Berkeley). Aquí he
deixat fora a Aristòtil perquè el seu monisme (única realitat la substància) és
dualista (hilemorfisme, desdoblament entre matèria i forma).
La posició de Hume en
general, i també la de Kant en la segona pregunta (en manifestar la impossibilitat
de conèixer “la cosa en si”), quedarien situades en l’àmbit de l’escepticisme o
agnosticisme en aquestes qüestions bàsiques d’ontologia. Tendència que
continuarà amb Mill, el positivisme del s. XIX i tota la tradició filosòfica
generada sota l’influència del Tractat Lògic Filosòfic de Wittgenstein.
Queda esmentar,
finalment, una darrera opció identificada habitualment com panteisme (Spinoza)
i que redueix la realitat a la totalitat, afirmant l’existència d’una única
substància. Sempre us serà molt útil el coneixement d’aquest plantejament, i el
seu tractament del concepte de substància en la comparació amb Descartes.
(continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada