NIETZSCHE: UN FILÒSOF MUSICAL

En general, Nietzsche és un pensador atractiu pels estudiants de batxillerat, però els seus textos poden resultar difícils sobretot si es treballen des d’una perspectiva, diguem-ne, cartesiana. La majoria de lectures de filosofia s’han de treballar metòdicament i és recomanable fer-ho així, és a dir, per entendre-les s’ha d’arribar a l’evidència i el camí són l’anàlisi i la síntesi. Els textos de Nietzsche s’han d’afrontar des d’un punt de vista diferent, de forma intuïtiva i no racional (en una entrada anterior ja parlàvem d’aquesta oposició que estableix al final de Sobre veritat i mentira en sentit extramoral). 

Llegir Nietzsche és deixar-se arrossegar per les seves paraules i entendre que no són més que metàfores, susceptibles de múltiples interpretacions, sovint contradictòries. Igual que una mateixa peça musical ens pot transmetre unes sensacions i imatges divergents  i l’audició és una experiència única i individual, la lectura dels seus textos també ho ha de ser. En aquest sentit, podíem dir que Nietzsche és un filòsof musical. 

Des dels seus principis, la música sempre va ser un element important per la filosofia de Nietzsche, que inicialment veia en l'opera de Wagner una recuperació de l'esperit dionisíac, de l'afirmació de la vida, que la filosofia grega, Plató, va arraconar. També els seus textos han estat font d’inspiració de peces musicals. F. J. Strauss va composar el poema simfònic Also sprach Zaratustra inspirant-se en l'obra més original i determinant de Nietzsche i en les seves idees sobre el superhome. Més tard, S. Kubrick va utilitzar aquesta peça musical a l'inici del seu film 2001, A space odyssey, quan es produeix el pas del simi al humà, una referència directa al primer discurs de Zaratustra.

TOT DESCARTES: 1 IMATGE

El caràcter metòdic i organitzat del seu sistema filosòfic i l’àmplia correspondència entre els textos seleccionats i el que s’acostuma a explicar en els manuals, són dos factors que fan que Descartes pugui semblar fàcil d’estudiar. El que pot resultar més complicat és algun text, per exemple, el de la prova de l’existència de les coses materials (MM, VI).

En algunes ocasions, hem comparat el sistema cartesià amb una escala: per pujar al següent esgraó cal haver pujat l’anterior. Aquesta escala, a part de recordar-vos el trajecte que inclouen els textos seleccionats, posa l’atenció en dos aspectes importants que sovint no queden prou clars en les explicacions dels llibres de text. 

PLATÓ: LES IDEES I LA JUSTÍCIA

Quan ens proposem repassar Plató el primer que ens trobem en qualsevol manual és la teoria de les Idees. L’existència d’unes realitats objectives, és a dir, independents de la ment humana i de caràcter no material. Que una Idea sigui una “cosa” no material esdevé difícil d’entendre per qui està acostumat, com ho estem la majoria, a considerar les idees productes del pensament, representacions de la ment, conceptes. 

Per això, com fa en algunes ocasions Plató, seria més adequat parlar de Formes o essències, ja que són els models de les coses, la seva causa formal en llenguatge aristotèlic, i per això, perquè són models i no còpies, són més reals i permanents que les coses. Les formes o essències són la veritable realitat, el coneixement de la qual està reservat a uns pocs privilegiats.

Deixant de banda les influències dels eleàtics sobre problema del canvi, per què Plató vol provar que les Idees són la veritable realitat? Una possible resposta: així pot superar el relativisme que ha fet impossible definir l’home just en el 1r llibre de la República. Si la idea de justícia és subjectiva o relativa, qualsevol acció pot ser justa o injusta, qualsevol règim polític pot ser-ho. I Plató no pot acceptar que el règim democràtic que va condemnar a Sòcrates sigui just. 

Per aquesta raó vol provar que és objectiva, immutable i inaccessible per la majoria, perquè sigui el model per definir el que és just o injust. I així justificar la seva proposta d’un govern aristocràtic, dels millors, dels que tenen la formació per poder sortir de la caverna.

Des de la nostra perspectiva i tenint en compte que la democràcia representativa ja és selectiva, cal observar el següent : les decisions, en moltes qüestions importants, no estan en mans de la voluntat popular o dels seus representants, sinó dels experts, dels que tenen més coneixement en aquell àmbit(ciència i no opinió, diria Plató). No sé si serà just o injust, però és així.

COACHING PER LES PAU

Les darreres tendències en el món educatiu manifesten la voluntat d’acabar amb el professor-docent, dedicat a la transmissió de coneixements, i anar cap el professor-entrenador que centra la seva activitat en l’acompanyament dels estudiants en el seu procés formatiu. I en aquest cas, acompanyar significa potenciar les capacitats i habilitats i donar recursos per superar les limitacions.

Davant del repte de la prova PAU, ara ja no es tracta d’adquirir nous coneixements sinó de treure el màxim profit dels que ja tenim, solidificant-los i experimentant estratègies per aconseguir fer de la prova un tràmit amb mínimes dificultats.

Per tant, en entrades successives i a partir dels cinc autors que poden protagonitzar la prova, intentarem oferir diverses eines que serveixin per orientar aquest esforç final. En aquest punt, serà molt important la participació, plantejant dubtes, preguntes i neguits. La possibilitat d’inserir comentaris a cada entrada obre la porta a aquesta participació i sense ella difícilment aconseguirem que aquest acompanyament sigui efectiu.

Per començar, i partint de la tipologia de prova que s’ha de superar, hauríem d’organitzar aquests entrenaments finals al voltant d’uns aspectes concrets de cada autor:

1. Els textos seleccionats per les proves PAU: s’ha de tenir clar de què parlen, quins aspectes desenvolupen, quina és la seva finalitat.

2. El sistema (ontologia, epistemologia, antropologia, ètica i política) i els principals conceptes que l’articulen.

3. El seu paper i importància en el transcurs del pensament occidental, en relació a les qüestions filosòfiques importants i a altres autors.

4. La fecunditat i la vigència d’alguns dels seus plantejaments.

CARES NOVES, VELLES POLÍTIQUES

L’actualitat política espanyola i la convocatòria de unes noves eleccions, paradoxalment, ens retorna a situar-nos  de nou en els vells debats de les dues tradicions polítiques més importants: la que neix del pensament i l’acció política liberal, concentrat en el s. XVIII, i la que té els seus orígens en el pensament i l’acció socialista de la segona meitat del s. XIX.  Les noves formacions polítiques, a part de  les cares noves i aspectes formals i simbòlics, clarament es poden identificar amb aquestes dues tradicions.

Tampoc podem oblidar que en el transcurs històric i en la interacció política aquestes dues tradicions s’han influenciat mútuament i bona part de les opcions polítiques barregen, en diferents proporcions, ambdós ingredients. Igual que passava en ètica, en l’oposició entre el deontologisme i teleologisme (utilitarisme), on es podia proposar una mixtura que fes compatibles els principis amb les conseqüències, en l’àmbit polític s’hauria de cercar la barreja ideal entre llibertat i igualtat, entre la tradició liberal i la socialista.

Hi ha hagut molts intents teòrics en aquest sentit, la teoria de la justícia de J. Rawls és un bon exemple. A nivell pràctic, el que seria desitjable, que les persones puguin ser lliures i iguals en drets, encara sembla un somni. Un somni del que ens podem allunyar o apropar.

MACHT POINT

Davant de la diversitat d’objectius per la prova final, és fa difícil parlar d’un autor en concret i millor centrar-se en orientacions de caràcter procedimental:

1. S’ha de mostrar que enteneu el text en la seva complexitat (poden ser textos bastant llargs).

2. S’ha de mostrar la capacitat de relacionar les tesis del text amb la filosofia de l’autor i no quedar-se en una pura reproducció. Saber un autor és entendre’l.

3. S’ha de mostrar la capacitat de relacionar (comparar) les tesis de l’autor amb les d’altres autors, en relació als problemes bàsics que s’ha plantejat històricament la filosofia.

4. S’ha de mostrar que la lectura d’un autor “clàssic” serveix d’inspiració per pensar de forma autònoma i crítica.

Si així ho feu, triomfareu!

PS. Hi ha un quadre general resum que pot servir de guia pel darrer repàs.

L’UTILITARISME I EL DOLOR

En determinades circumstàncies, pot semblar que el principal obstacle per la felicitat és el dolor físic. Epicur sembla que va patir una malaltia molt dolorosa al final de la seva vida i això no li va impedir gaudir i ser feliç en molts aspectes. En situacions complicades, una bona companyia i l’estimació dels altres és més efectiva que molts analgèsics. 

Des d’un punt de vista més social, Mill plantejaria que l’ideal utilitarista, associant felicitat i virtut, aconsellaria fugir de l’egoisme i tenir en compte, a l’hora d’afrontar el dolor, que si el que en aquells moments fas contribueix a la felicitat dels que t’envolten, aleshores et serveix per gaudir dels plaers més elevats, els que es deriven del nostre caràcter social.

PS. Un consell per la prova de Mill: s’han d’estudiar com a mínim dos autors més. Kant per l’ètica i Marx per la política. Sobre aquest darrer doneu una mirada a http://isidreteixido.blogspot.com.es/2015/04/llibertat-o-alienacio.html