IMATGES, COSES I IDEES

En aquesta obra de René Magritte (Els dos misteris, 1966), ni la pipa pintada en un quadre sobre el cavallet és una pipa, ni tan sols la pipa que li fa de model és tampoc una pipa, encara que ho semblin. Però, hem de suposar que hi una pipa real darrere les pipes pintades, una pipa real que serveix de model de totes aquestes realitats que no són pipes sinó les seves representacions en imatges.

Per a Plató, aquesta realitat, model de realitats secundàries, és la definició o Idea de pipa, el que fa que un objecte qualsevol pugui ser considerat pipa. ¿O algú ens pot garantir que Magritte, per pintar aquest quadre, va agafar com a model una pipa concreta, real físicament? Tanmateix, el que hauria fabricat aquesta pipa real del món de les coses, abans de fabricar-la, hauria de comptar amb un disseny, és a dir, amb una Idea de pipa. Per tant, sigui com sigui, abans d’existir qualsevol pipa cosa, algú havia de saber què era una pipa, algú havia de conèixer la seva Idea i, en conseqüència, aquesta Idea, com a model de les pipes cosa i, directament o indirecta, de les pipes imatge, hauria de ser més real que les seves còpies. Podrien deixar d’existir totes les pipes imatge i pipes cosa, però la Idea de pipa, el que fa que una realitat pugui ser una pipa, seguiria existint. 

En aquest sentit, la Idea de pipa és més real que qualsevol pipa cosa o pipa imatge, però evidentment és una classe de realitat que no forma part del món de les coses i de les imatges, per això Plató proposa l’existència d’una realitat més enllà i més real del que és visible. Si tinguéssim la possibilitat de treballar alguna obra del període vellesa, veuríem que el mateix Plató era conscient de les dificultats que comportava aquesta concepció de la realitat, però tampoc no podem oblidar que el món de les coses, tal i com el veiem, és un món aparent i subjectiu que respon a una realitat més objectiva. Una realitat, sigui de protons, electrons, quarks o vibracions de cordes, que la ciència actual també ens convida a considerar.

MÚSIC PARLANT DE FILOSOFIA

Santiago Auserón és un personatge important en l’evolució de la música espanyola, lletrista i cantant d’un dels grups més rellevants del pop de finals del s. XX, Radio Futura, i després amb una sòlida carrera en solitari amb el nom de Juan Perro. Però també, i en aquesta faceta no és tant conegut, és llicenciat en filosofia i actualment està estudiant de doctorat.

En aquest vídeo i des d’una perspectiva gens acadèmica, ens ofereix la seva visió de la filosofia i del seu sentit. Molt recomanable veure’l tot, però els fragments més significatius els trobareu en el següents intervals: 00.00-05.30, 11.30-15,15 i 19.42-final.

SÒCRATES Y LA FILOSOFIA

A principis dels anys 70, el director italià R. Rossellini va iniciar el rodatge d’una sèrie de pel·lícules per la televisió amb finalitats educatives i culturals. La primera d’elles estava centrada en el personatge de Sòcrates. El principal valor d’aquest film de Rossellini resideix en fer-nos una presentació estrictament fidel a la visió que ens va trametre Plató a la seva obra, fins al punt que la major part del guió està extret de fragments dels diàlegs platònics i especialment de l’Apologia de Sòcrates.

Aquesta seqüència reprodueix el discurs de Sòcrates davant del tribunal, en el qual identifica la seva saviesa amb la consciència de ser un ignorant, en saber que no sap i que desitja saber. Un element clau en l’actitud filosòfica i en la definició del què és filosofia.

EL SENTIT CRÍTIC DEL PENSAMENT UTÒPIC

Si deixem de banda els filòsofs presocràtics que tracten qüestions de filosofia natural, podríem dir que la història de la filosofia comença amb una discussió sobre la justícia. La obra més completa del primer sistema filosòfic és precisament un diàleg platònic, La república, que tracta sobre la justícia. 

L’objectiu de Plató era fer una crítica a la democràcia atenesa que havia condemnat a morir injustament al mestre Sòcrates. Un sistema polític que posava en mans d’una majoria, fàcilment manipulable, les decisions. Per això, la república platònica defensa un sistema classista on només els savis poden governar i prendre resolucions judicials, i les altres dues classes socials han de dedicar-se exclusivament a les funcions productives i de defensa. El que fa Plató és descriure una ciutat ideal, justa i perfecta, com hauria de ser, per mostrar el contrast amb el que era l’Atenes democràtica, real, injusta i imperfecta. Amb aquesta metodologia, marca el camí dels utopistes posteriors que, com  T. More, se serviran de descripcions de societats perfectes per fer una crítica del món real, tal i com ja hem comentat en entrades anteriors. 

El socialisme marxista (o científic) va fer un forta crítica al segon renaixement de la literatura utòpica durant el s. XIX, el socialisme premarxista (o utòpic). A partir d’aleshores, la paraula utopia va adquirir ressonàncies negatives, ja que s’identificava amb el que és quimèric i no toca de peus a terra i que, a efectes pràctics, és completament inútil. 

Per això, durant el s. XX, el gènere utòpic va evolucionar cap a una concepció completament nova, les antiutopies. Obres de ficció, com Un món feliç de A. Huxley o 1984 de G. Orwell, que descrivien unes societats futures molt pitjors que les reals, on l’opressió i la injustícia eren la norma. I no ho feien per justificar el món que realment existia quan les van escriure, sinó per plantejar els perills que comporta una possible evolució futura de les societats actuals. Malgrat el canvi de plantejament, la visió crítica en relació a una realitat social millorable segueix persistint.

PREPARACIÓ PAU (i V)

En la recta final no convé capficar-se en estudiar detalls, ni fixar-se més en el que no sabem que en el que sabem. El més important és afrontar la prova amb confiança i tranquil·litat, ja que el resultat no depèn del que s’estudiï el darrer dia, sinó d’un procés que es va iniciar fa molts mesos i que només s’ha d’acabar de confirmar. Màxim un repàs molt general. Per facilitar-lo, un quadre general de temes i concepcions dels principals autors, us pot resultar molt útil.

A part, hi ha una qüestió que no em quedaria gens tranquil si no la comento: des de que van canviar, en la selecció de textos, les Meditacions III i IV per la V i la VI, encara no ha sortit mai un text de la V, encara no ha sortit mai l’argument ontològic que Descartes utilitza per provar de nou l’existència de Déu, i així refutar l’hipòtesi del geni maligne. Com habitualment la filosofia medieval passa ràpidament pel temari, i davant la possibilitat de una pregunta de comparació imprevista i complicada, com quan van demanar comparar l’escepticisme cartesià amb un altre escepticisme, no estarà de més recordar algun aspecte en relació a les demostracions de l’existència de Déu.

En la filosofia medieval trobem dues classes de proves: les a priori, de la tradició platònica i racionalista representada per S. Anselm, que Descartes recupera en la V Meditació; les a posteriori, de la tradició aristotèlica i tomista com la que parteix de l’existència del moviment per provar l’existència d’un Primer Motor Immòbil. Aquest era un punt que ha quedat fora del quadre general i no m’agradaria que es trobés a faltar. És una forma d’intentar que la sort us sigui favorable.

PREPARACIÓ PAU IV

De totes les opcions possibles d’autors i textos, la que encara no ha sortit mai en un examen PAU és únicament l’Assaig sobre l’enteniment humà de J. Locke.  D’aquest fet no se’n pot deduir, ni tant sols creure, que sigui probable que dijous sigui un dels dos protagonistes de la prova. Però és possible, i davant de la possibilitat, potser és convenient dedicar-li una mica més d’atenció, sobretot quan els manuals de batxillerat no acostumen a presentar el seu pensament amb un grau de desenvolupament comparable al de Plató o Descartes. Als materials del curs hi ha una presentació que pot ajudar en la necessària relectura de fragments significatius, i, fins i tot, hi trobareu les referències d’aquests textos ben marcades per poder-los localitzar.

Per altra part, voldria recordar la rellevància de Locke en la crítica empirista al racionalisme metafísic continental, en el context de la seva influència posterior al s. XIX, el positivisme, i el XX, el neoempirisme i el neopositivisme. Per utilitzar una metàfora futbolística, ara que s’aproxima el mundial, el golejador de la selecció empirista, el que culmina, és Hume, però, qui elabora la jugada i ofereix l’assistència és, sens dubte, J. Locke. No podem oblidar que la filosofia de Locke, tant en la seva vessant teòrica com en la pràctica, és la porta d’entrada a la concepció contemporània, il·lustrada, científica del món. I a una tradició crítica que perviu en el temps.

PREPARACIÓ PAU III

Durant el curs ja heu disposat d’alguns materials per poder repassar l’itinerari de les lectures seleccionades per a la prova. En el cas de Descartes, una guia de lectura completa de les Meditacions metafísiques (MM) amb indicacions del contingut de cada paràgraf. Cal tenir en compte que en aquesta obra Descartes desenvolupa el sistema metafísic exposat de forma més comprimida en el Discurs del mètode i, per tant, no podem oblidar que les MM obvien dos aspectes fonamentals de l’itinerari cartesià: la crítica a l’aristotelisme tomista que dominava l’educació rebuda i la formulació del mètode. Dos aspectes sense els quals no és possible entendre correctament ni justificar les tesis bàsiques de les MM (el dubte, el cogito, la ment, Déu, els cossos i el dualisme).

Però, parlant de les etapes que marquen el camí de les MM, ja hem comentat en alguna ocasió que els llibres de text i altres materials acostumen exposar la filosofia de Descartes seguint l’itinerari del Discurs del mètode.  Aleshores, pot no quedar gens clar el per què en les MM (II), després del cogito i la primera veritat, apareix el fragment dedicat a explicar el coneixement de les qualitats dels cossos, el del tros de cera.

En aquesta part, Descartes, després de conèixer amb evidència que és una cosa (substància) que pensa, encara no sap si existeix el seu cos ni cap altra cosa al món, i això se li fa estrany.  Ja que abans tenia l’opinió que era més difícil conèixer la ment que el cos, perquè l’aristotelisme dominant establia que el coneixement començava amb els sentits. I li costa abandonar aquesta opinió. Aleshores, intentarà explicar-se per què és més fàcil conèixer la ment que el cos i ho farà examinant  si el coneixement dels cossos és resultat d’una inspecció de la ment o dels sentits. Aprofitant la distinció entre qualitats objectives i subjectives establerta per Galileu, Descartes considera que les objectives (l’extensió) les coneix amb la ment i les subjectives (el color) pels sentits i les úniques que es corresponen amb la realitat de l’objecte són les primeres. Per tant, si el coneixement dels cossos és resultat de l’activitat de la ment, pot entendre per què és més fàcil que la ment tingui coneixement d’ella mateixa que no pas del cos.