A l’hora d’entendre bé
l’oposició entre racionalisme i empirisme i la mediació de l’idealisme
transcendental (etiquetat com apriorisme en el tema del coneixement de 1r i a
les diapositives 5 i 6), la consideració del subjecte de coneixement és molt
important.
En el cas del
racionalisme de Plató, com en el modern, el subjecte està carregat de
continguts en definir el coneixement com reminiscència, com el record
d’aquelles Idees contemplades per l’ànima en la seva preexistència abans de
descendir al món sensible. Aquesta va ser la resposta de Plató al relativisme i
l’escepticisme dels sofistes de base empirista.
L’alternativa, que de fet
és un empirisme moderat, és l’intel·lectualisme aristotèlic que, com
l’empirisme del mateix Epicur, considera el subjecte com un full en blanc
(taula rassa, pels antics) que adquireix els continguts mitjançant
l’experiència. La diferència entre Aristòtil i l’empirisme pur, és que per
aquest darrer el subjecte és bàsicament passiu en el procés de coneixement i,
en canvi, per l’intel·lectualisme, l’intel·lecte agent (la raó) tracta els
materials de l’experiència de forma activa amb el mecanisme de l’abstracció i
permet arribar a un coneixement universal i d’essències, més enllà d’allò donat
pels sentits.
En el racionalisme modern
(Descartes i Leibniz) el subjecte està carregat de continguts, com en el cas de
Plató, anomenats idees innates. Aquestes idees les trobem en la nostra ment en
exercir correctament la facultat de pensar, l’activitat pròpia del subjecte, i
la seva evidència, immediata o no, ens les imposa com veritats universals i
necessàries (trajecte cartesià del cogito a Déu, passant per la substància
pensant).
L’empirisme modern manté
la consideració d’un subjecte buit de continguts i passiu, sobretot en Hume,
(en Locke aquesta passivitat queda reduïda a l’adquisició dels continguts) on
qualsevol idea es deriva d’una impressió i si no és així queda reduïda a una
creença de la imaginació generada pel costum d’experiències repetides i
anàlogues.
La síntesi kantiana deixa
al subjecte buit de continguts materials, però li atorga una organització
formal “a priori”, és a dir, innata, les formes de la sensibilitat i les
categories, que són condició de possibilitat del nostre coneixement i marquen
els seus límits. Per a Kant, sense experiència no hi ha coneixement, però
aquest queda determinat abans d’aquesta experiència per l’estructura del
receptacle, del subjecte. En altres paraules, allò que dèiem, que per a Kant el
subjecte no és ni un full en blanc ni una enciclopèdia, sinó una mena de
plantilla o formulari llest per rebre unes dades prèviament determinades i
organitzades per la mateixa estructura del formulari (sense formulari, no podem
recollir les dades; sense dades, el formulari resta buit).
Per veure-ho clar tot plegat,
seguiu la trajectòria del concepte de substància de Descartes a Kant, passant
per Locke i Hume.
(continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada