CONCILIACIÓ EMPIRISTA ENTRE DETERMINISME I LLIBERTAT

El text de J. Edwards sobre l’oposició entre el determinisme i l’indeterminisme, planteja com solució conciliadora entre ambdues posicions la concepció de la tradició empirista (Hume i Mill). De forma sintètica, es supera l’antítesi eliminant el concepte de llibertat interna o lliure albir, per metafísic, i substituint-lo pel de llibertat externa, civil o social. El primer, el lliure albir, és la absència de determinació, és a dir, no respondre al principi de causalitat (tot té una causa); el segon, és la llibertat social o absència de coacció, en relació a la convivència.

Per entendre la justificació d’aquesta substitució, s’ha de recordar la crítica a la idea de causalitat que fa Hume. La idea d’una connexió necessària entre la causa i l’efecte no té cap altre significat que la de la conjunció constant observada entre dos fets que porta la ment a inferir l’un a partir de l’altre i creure que en les mateixes circumstàncies unes causes semblants produiran fets semblants. Aquesta creença opera igual en els fets de la natura (el xoc de dues boles de billar)que en els psíquics (que una persona reaccioni de manera semblant davant d’estímuls semblants). La idea de llibertat com absència de determinació, de considerar que el comportament humà no té causa, és absurda, no respon a la nostra experiència. Sense la creença en una regularitat en el comportament humà no podríem confiar en ningú, per això la llibertat no es pot oposar a determinació, sinó a coacció. Precisament, si entenem per llibertat poder autodeterminar-se ( “llibertat és el poder d’actuar o no actuar d’acord amb les determinacions de la voluntat”, segons Hume), no existeix cap contradicció entre el determinisme i la llibertat (i, per extensió, la responsabilitat).

Per tant, per a Hume i Mill el problema de la llibertat, com a lliure albir o absència de determinació, és un pseudoproblema. La idea de llibertat només pot tenir el seu origen en les actes lliures i aquests només els podem entendre com els que són resultat d’una voluntat no coaccionada, però mai com els d’una voluntat no determinada o sense causa.

UN EMPIRISME PRESONER DEL CARTESIANISME

La publicació de l’Assaig sobre l’enteniment humà va provocar una rèplica titulada Nous assaigs sobre l’enteniment humà. El seu autor, Leibniz, tenia l’objectiu de defensar el racionalisme cartesià i la doctrina de les idees innates com a fonament del coneixement cert. En una de les seves tesis, Leibniz sosté que idees com la de substància o la d’ànima no poden provenir dels sentits i posa al descobert, d’aquesta manera, les limitacions de l’empirisme de Locke.

Aquesta rèplica obrirà el camí a Hume per a formular un empirisme molt més conseqüent del formulat a l’Assaig de Locke, un empirisme que necessàriament ha de portar a l’escepticisme metafísic. Ja que, si les idees de substància i ànima no poden provenir de l’experiència (amb més precisió i amb el llenguatge de Hume, de les impressions), és que no són idees, és a dir, són paraules sense cap mena de significació. 

El problema de Locke és que vol provar, amb el recurs únicament de l’experiència, que es pot arribar a conèixer l’existència de les tres substàncies amb la mateixa de certesa que en el sistema cartesià i així aconseguir l’objectiu de provar que totes les idees que hi ha a la ment provenen de l’experiència. Ell mateix reconeixerà que aquestes realitats més enllà de les nostres percepcions, començant per la referida a la idea de substància, que no passa de ser un a idea fosca i confusa (un no sé que), són incognoscibles: dels cossos podem conèixer les seves qualitats i poders i la seva existència, però no la seva veritable naturalesa. Però, malgrat aquest reconeixement i al fet d’haver obert el camí per l’establiment d’uns límits al coneixement, Locke és presoner en molts aspectes del cartesianisme.

UN REALISME ANTIMETAFÍSIC

El filòsof americà Hilary Putnam (Chicago, 1926) és un exemple de com la filosofia manté el seu caràcter crític i és fa difícil trobar un pensador rigorós que mantingui inamovibles les seves concepcions durant tota la vida. En el seu cas, a finals dels anys 80, va passar de sostenir un realisme metafísic, tal com ell mateix el qualifica, a plantejar una nova concepció: el realisme intern o pragmàtic.

El realisme metafísic és, per començar, el realisme ingenu del sentit comú que considera que (a) el món real és el món de la nostra experiència quotidiana i que (b) aquest món és part del món real que existeix independentment de qualsevol subjecte. Però, també té aquest caràcter metafísic el realisme científic, que per a sostenir (b) ha de negar (a), ja que la veritable realitat  és la que ens descriu la física, és a dir, camps de força i partícules i no les taules i cadires del sentit comú. El problema, aleshores, és que aquesta realitat científica és un món real ple de projeccions humanes, conceptuals, que s’assembla més a les idees de la ment de Déu de Berkeley, que no pas al món del sentit comú.

El realisme intern de Putnam proposa recuperar el realisme del sentit comú, enfront del realisme metafísic amb embalatge de científic. El problema no és (a) sinó (b) i considerar que es pugui parlar d’una realitat independent de la nostra experiència. No és tracta, per tant, de posar en qüestió l’existència del món real de cadires i taules o de partícules i camps, sinó de no quedar-se en una il·lusió metafísica i considerar que un o l’altre es corresponen amb un món real independent del subjecte. En aquest darrer punt, Putnam coincideix en part amb l’escepticisme: a nivell teòric no puc saber què és la vertadera realitat; però, a nivell pràctic, s’ha de creure que existeixen coses (en la vida quotidiana) o partícules i camps (en la pràctica científica).

DESCARTES EN UN ANUNCI PUBLICITARI

En la seva introducció a l’edició de les Meditacions metafísiques, Vidal Peña explica que, poc abans de 1977, va veure en una revista francesa un anunci d’una marca de cotxes on apareixia Descartes. El missatge textual que acompanyava la imatge del pensador racionalista, convidant a comprar l’automòbil anunciat, donava a entendre que aquell model era capaç de superar el dubte metòdic més radical en relació a les seves prestacions i qualitat.

La finalitat de la publicitat és determinar el comportament dels receptors dels anuncis, en aquest cas, convèncer als potencials compradors del producte que qualsevol escepticisme que aquest pugui generar serà enderrocat amb una certesa tant evident com la d’una veritat matemàtica, a l’estil cartesià. 

En la seva resposta a les objeccions de T. Hobbes, Descartes aclareix que les raons que justifiquen el dubte universal les ha plantejat amb tres objectius: preparar la ment dels lectors, poder refutar-les i, finalment, mostrar la fermesa i la certesa de les veritats fonamentals del seu sistema metafísic.

Per tant, l’escepticisme cartesià, donant per suposada la seva superació, és una ficció per a presentar posteriorment un conjunt veritats de caràcter dogmàtic que puguin resistir qualsevol escepticisme “de veritat”. Però, com passa amb la publicitat, esperits crítics com Locke, Hume i Kant, no es deixaran enlluernar per la brillant presentació del sistema metafísic de Descartes. I, paradoxalment, aquest fet, el haver propiciat nous camins a la filosofia moderna, li atorga un lloc cabdal en l’evolució del pensament.

PER QUÈ S’ACUSA A L’ESCEPTICISME DE CONTRADICTORI?

En el text de la prova de prova, F. Savater qualifica l’escepticisme de contradictori.

I què és una contradicció?

És una proposició falsa per definició, perquè és la negació d’una tautologia, en aquest cas del principi de no contradicció: ¬ (p & ¬ p). Si aquest principi el neguem, ens queda ¬ ¬ (p & ¬ p) i, simplificant la doble negació, p & ¬ p .

En el text p és “és veritat que no coneixem la veritat” i l’escèptic pirrònic la sosté conjuntament amb la seva negació, ¬ p (“no és veritat que no coneixem la veritat”), ja que coneix la veritat de no conèixer cap veritat. 

Aquest argument també seria vàlid aplicar-lo al relativisme i el subjectivisme, ja que s’afirma que no hi ha cap veritat universalment vàlida, però d’aquesta afirmació se’n fa una veritat amb validesa universal i, per tant, sí que hi ha una veritat no relativa.

Alguns autors, com J. M. Terricabras (Atreveix-te a pensar, 1998, 2a ed.), consideren fluixa aquesta argumentació contra l’escepticisme, ja que l’escèptic només intenta mostrar la impossibilitat d’una certesa absoluta i, per tant, tampoc està segur de la seva afirmació, ni ho pretén. 

PROVA DE PROVA DE LÒGICA

ALTRES CONCEPCIONS DE LA JUSTÍCIA

Per a Aristòtil, el concepte de justícia gira al voltant d’una idea: igualtat proporcional, és a dir, tractar igual als que són iguals i desigual als que són desiguals. Podeu cercar per la xarxa diverses explicacions d’aquesta idea. Però també pot ser una bona idea comparar aquest concepte amb un de més modern, des de l’utilitarista, al socialista o als més recents de J. Rawls o R. Nozick. Hi ha una entrada anterior sobre el tema. Als materials de Filosofia i ciutadania també hi ha una presentació sobre Rawls.