PREPARACIÓ PAU III: APRENDRE A FILOSOFAR

Molt sovint, alumnes i professor oblidem que la darrera pregunta de les proves, la d’opinió, es tan important i compta tant com les altres. Sigui a l’hora de preparar-la o d’elaborar-la sempre li concedim menys temps del necessari. Aquesta pregunta, de forma directa o indirecta, ens demana si alguna de les tesis del text resulta convincent per a un lector/a d’ara. Una bona resposta sempre haurà de començar mostrant una aprofundiment en la tesi i la percepció de la seva fecunditat (de la seva profunditat). 

Els principals autors de la història del pensament són els més importants perquè les seves tesis han estat fèrtils: han obert nous plantejaments i qüestions, han fet aportacions que les han redirigit i, sobretot han donat vida i capacitat de reinventar-se a l’activitat filosòfica, és a dir, han servit per fer pensar. Plató i Sòcrates inauguren l’itinerari del pensament filosòfic. Descartes inicia una nova problemàtica generada per la revolució científica moderna,  a la qual Locke li obre nous camins. Mill perfecciona la dimensió social de l’ètica utilitarista. Nietzsche comença a donar el gir lingüístic que recolliran els plantejaments analítics del s. XX.

I aquest és l’objectiu de la darrera pregunta, mostrar que els plantejaments de l’autor i aquella tesi en concret serveixen per fer pensar de forma crítica i autònoma, aquí i ara, que són, com deia, fèrtils. Per exemple, en el cas de Locke i la seva justificació de la revolució liberal, les seves tesis poden servir per articular una reflexió personal sobre la crisi actual de les institucions polítiques i, en aquest sentit, seran raonables o no. En altres paraules, es suposa que l’estudiant de batxillerat, a partir del coneixement i la comprensió de les principals preguntes filosòfiques i de les respostes que alguns pensadors han formulat, ha aprés a filosofar. Reformulant una cita habitual de Kant: la història de la filosofia no serveix per aprendre filosofia sinó per aprendre a filosofar.

PREPARACIÓ PAU II: DOS OCELLS D’UN TRET

Podria semblar que per a comparar la concepció del poder polític de Locke ens podríem centrar amb la de Mill, aprofitant que també és un dels autors amb textos seleccionats per a les proves PAU. Però, cal tenir en compte que l’enunciat de la pregunta demana comparar-la amb una altra concepció i la concepció d’aquests dos autors és pràcticament la mateixa, és a dir, en tots dos casos estaríem parlant de la concepció liberal del poder polític. Evidentment es poden trobar matisos diferents, però la comparació podria quedar reduïda a una identificació.

Per aquesta raó és aconsellable, per exemple, comparar-la amb la concepció marxista del poder polític, en la marc d’una concepció oposada a la del liberalisme polític. Per a Marx, el poder polític és un conjunt d’institucions sorgides dels antagonismes entre classes socials i amb la funció habitual de protegir els interessos de la classe dominant. L’ésser humà es sociable per naturalesa i el poder polític només apareix quan la societat es divideix en classes socials i no és, per tant, un poder constitutiu de tota classe de societat ni el resultat d’un pacte de convivència per protegir els drets de tots, tal i com estableix la tradició del individualisme liberal. En el que coincideixen Marx i Locke és que el poder polític en la societat (capitalista o burgesa, diria la tradició socialista) té la funció de protegir el dret propietat. Però, per a Marx el dret de propietat burgesa té com a condició negar el dret de propietat als treballadors assalariats, a la gran majoria, i, per tant, no es un dret que l’estat defensi per a tothom com pretén la tradició liberal. El treballador posa el seu esforç en el producte, segons Locke és el treball el que atorga el dret de propietat, però en la societat capitalista el producte del treball no pertany al treballador, no passa a ser seu sinó que esdevé aliè.

Si, com manifestava al principi, la concepció del poder polític de Locke i Mill són bàsicament coincidents, aleshores les mateixes orientacions serveixen per establir una comparació entre la concepció de Mill i la de Marx. I així matem dos ocells d’un tret!

PREPARACIÓ PAU: EL PODER POLÍTIC SEGONS LOCKE

Una de les novetats de la prova PAU 2012-13 és la rellevància que pren la filosofia política amb la inclusió de textos del Segon tractat sobre el govern civil de J. Locke.  Aquesta obra era una justificació de la primera revolució liberal, que va instaurar una monarquia parlamentària amb una divisió de poders que eliminava la possibilitat d’un poder absolut monàrquic i una declaració de drets.

Així, els objectius de Locke en aquesta obra eren: establir l’existència d’uns drets naturals, com el dret de propietat; defensar una concepció del poder polític basada en el consentiment dels governats en la mesura que els seus drets estan garantits; i, finalment, justificar el dret de rebel·lió quan aquests no són respectats i el principi de la divisió de poders  per evitar la tirania. Per acomplir aquests objectius, Locke parteix de la tradició contractualista que Hobbes havia utilitzat per justificar la monarquia absolutista, segons la qual l’origen del poder polític és una pacte entre individus per sortir d’un estat de naturalesa. Un estat natural que Hobbes considera un estat de guerra i que li serveix de fonament per edificar la seva defensa d’un poder absolut. Per això al Segon tractat sobre el govern civil Locke dedica un capítol a l’estat de guerra i a criticar la seva identificació amb l’estat natural, ja que és una situació que tant es pot trobar en estat de naturalesa com en societats organitzades políticament, com quan un rei utilitza la violència i la coacció en contra dels seus súbdits i no respecta els seus drets.

Però la veritable intenció de Locke en la seva descripció de l’estat de naturalesa serà mostrar que el contracte social només exigeix renunciar a alguns aspectes de la llibertat natural en favor del poder polític, aquells que siguin necessaris per protegir els drets, és a dir, la llibertat, ja no natural sinó social: el dret a interpretar la llei natural i els drets establerts per ella, que serà l’origen del poder legislatiu, i el dret a defensar-se de les violacions a aquesta llei, que serà l’origen del poder executiu. Per això, Locke defineix el poder polític com aquell poder que els individus tenien en estat de naturalesa i que han transferit a la societat per la protecció de la seva vida, la seva llibertat i les seves propietats.

QUINA ÉS O HAURIA DE SER LA FUNCIÓ DEL PODER POLÍTIC?

Una de les qüestions que l’actual situació econòmica ha posat sobre la taula és la crisi de l’estat del benestar i un replantejament de les funcions del poder polític en relació al poder econòmic . El Welfare State o estat del benestar va ser el resultat del creixement econòmic i d’una síntesis entre el plantejament democràtic liberal amb diverses correccions socialitzants al voltant de les reivindicacions històriques del moviment obrer. En aquells moments resultava molt raonable la visió liberal d’un poder polític que tenia com a principal funció la protecció dels drets dels seus ciutadans i ciutadanes, drets polítics o de primera generació (tradició liberal) inicialment, i drets socials o de segona generació (tradició socialista) posteriorment. 

Darrerament, en alguns països de la UE, molts governs s’han vist obligats per poders externs a prendre mesures que posen en qüestió aspectes fonamentals d’aquest estat del benestar. De manera que la visió d’un estat protector dels drets de la ciutadania cada vegada està més en qüestió,  i, en canvi, es reforça el punt de vista de la tradició socialista d’un poder polític determinat i al servei del poder econòmic. 

Potser, en l’oposició entre la visió liberal i la socialista només s’expressa la tensió entre el que és (la realitat) i el que hauria de ser (el ideal). I, potser, algunes circumstàncies històriques ens aproximen més al que hauria de ser i altres ens hi allunyen.

CRÍTICA NIETZSCHEANA A LA NOCIÓ DE SUBJECTE

Hi ha un aspecte de la crítica nietzscheana de la metafísica tradicional que és important per entendre algunes tesis fonamentals de la seva crítica a la moral dels febles: la crítica a la noció de subjecte, o, el que és el mateix en termes cartesians, de substància pensant. L’oposició entre el subjecte i l’objecte que caracteritza la filosofia moderna i, de manera especial, la definició d’un subjecte capaç de decidir el seu comportament lliurement, també es posada en qüestió com un dels fonaments d’aquesta moral del ressentiment que segons Nietzsche ha triomfat a occident.

El dualisme antropològic cartesià amb la seva metàfora del pilot (ànima) que governa a una altra realitat física (el cos), o el dualisme kantià entre naturalesa (necessitat) i consciència moral (llibertat), són expressions de la negació de la vida en la mateixa mesura que el dualisme platònic. La metafísica occidental pensa, utilitzant els termes metafòrics del paràgraf 13 de GM, I, que les aus de rapinya poden viure en desacord amb la seva pròpia naturalesa, no manifestar-se com a força, gràcies a un subjecte que pot decidir i governar el propi comportament i obligar-se a ser el contrari del que és, és a dir, un agent "lliure" que és capaç d'autonegar-se. Un mecanisme, una abstracció més que forma part de la construcció de la moral del ressentiment i que és inherent a les seves arrels judeocristianes.

UTILITARISME VS. DEONTOLOGISME

Fa casi un any i amb intenció de motivar la preparació del parcial d’ètica, publicava una entrada sobre la proposta de conciliació entre l’utilitarisme de Mill i el deontologisme kantià per part de J. Sàdaba. En aquella ocasió, vaig comentar com la crítica de Nietzsche agermanava els dos plantejaments en un aspecte, en el seu llenguatge: la justificació de la moral de la compassió, de la moral de l’amor al proïsme.

També hi ha un altre aspecte important, ja que tant Kant com Mill comparteixen una mateixa concepció de l’ésser humà, basada en les idees de llibertat, igualtat i fraternitat: un subjecte amb una dignitat o, el que és el mateix, amb uns drets inherents i inalienables. Per això, l’ètica teleològica de Mill fixa la finalitat en la felicitat social. Per això, l'ètica deontològica exigeix poder considerar com lleis universals les normes morals.

El problema de l’ètica utilitarista, des del punt de vista de Kant, és la flexibilitat de la resposta a la pregunta “que haig de fer?”, ja que sempre serà “depèn de si les conseqüències augmenten o no la felicitat” i això equival a caure en el “tot s’hi val”. Per fugir del relativisme, Kant adopta la rigidesa absoluta de l’imperatiu categòric, però el seu plantejament sovint pot portar a dilemes entre dos deures incompatibles, que només es podran resoldre, paradoxalment, a partir de la consideració de les conseqüències de l’acció.

LA VIRTUT PER A MILL

Un dels objectius de l’apologia que fa Mill de la doctrina utilitarista serà mostrar la compatibilitat i, fins i tot, l’alt grau de coherència entre aquesta i el que ell anomena virtut.

El mot virtut està relacionat amb el concepte grec d’areté, l’excel·lència característica del que és millor o, en sentit literal, aristocràtic. En aquest sentit encara utilitzem la paraula virtuós o virtuosa, per exemple referida a un instrumentista, per designar a una persona excel·lent en l’àmbit de la música. En aquesta mateixa direcció, la virtut per a  Mill seria l’ideal d’excel·lència humana.

I quin sentit pot tenir aquesta excel·lència en el marc de l’ètica utilitarista? Per contestar encertadament, només cal partir del principi d’utilitat o de màxima felicitat pel màxim nombre de persones:  la virtut consisteix en fer compatibles el interessos de l’individu amb els de la societat, en aconseguir que la felicitat aliena formi part de la pròpia felicitat. En altres paraules, la màxima felicitat pel major nombre és un criteri que demana, sense renunciar als interessos propis  de cada individu, una identificació amb la felicitat col·lectiva.