MÉS ENLLÀ DEL QUE ÉS BO I DOLENT

Nietzsche acostuma a ser un dels filòsofs més coneguts per les persones profanes en l’àmbit filosòfic. També passa per ser un dels autors que genera més atenció entre els estudiants de Batxillerat, tant de primer com de segon. Mentre el pensament d’un Plató, un Descartes o un Kant acostuma a deixar indiferent a la majoria dels mortals, el de Nietzsche provoca sempre una reacció immediata, sigui d’admiració o de reprovació, però casi mai d’indiferència.

Com ja havíem comentat en alguna ocasió, el mateix Nietzsche ens diu que fins que no tinguem la capacitat de experimentar de forma simultània aquesta admiració i aquesta reprovació, és que realment no hem entès el que ens vol dir. 

Per això, quan el tema surt en converses informals de terrassa de bar i algú manifesta fervor pel seu pensament,  per metàfores com l’etern retorn i el superhome, intento fer-li entendre la seva cara més desagradable i inacceptable, el seu antiigualitarisme  i el seu caràcter antisocial. I just al contrari, quan algú altre manifesta el seu rebuig per aquestes mateixes raons, provo de defensar el vigor i la fecunditat del seu pensament a l’hora de construir-se un mateix i dissenyar la pròpia vida. 

LLIBERTAT O ALIENACIÓ

Ja en algunes ocasions hem comentat les influències socialitzants que trobem en el pensament de Mill, que parteixen de les idees socialistes premarxistes que li van arribar per mitjà del positivisme de Comte. Tanmateix, Mill era molt conscient de les dures condicions de treball i de vida a la que estaven sotmesos els treballadors industrials de mitjans del s. XIX. 

Però en últim terme, Mill no deixa de ser un pensador liberal que creu possible humanitzar el sistema econòmic i social capitalista a partir de l’educació i la promoció de la virtut, entesa com un actitud de conciliació permanent entre els interessos particulars i els socials. Però en aquest punt, la llibertat política, la no ingerència de l’estat en els afers de l’individu, és un element que no es pot posar en qüestió.

I és en aquí on es veu clarament la contraposició entre Mill i el socialisme revolucionari. Per a Marx, aquesta llibertat no és res més que l’expressió política (superestructura) de la llibertat econòmica (infraestructura) que fa possible l’explotació de la classe treballadora. És la llibertat d’uns pocs a costa de la alienació, la negació de la llibertat, de la majoria.

Per al socialisme marxista, l’alienació que no és només de caràcter econòmic, sinó que també representa per als treballadors industrials una negació de la seva essència humana, al reduir la seva vida privada a funcions purament animals: menjar, dormir i reproduir-se.  Els treballadors industrials de l’època no podien escollir entre ser ximples satisfets i Sòcrates insatisfets.

SOM COM ELS RATOLINS DE SKINNER?

El conductisme és una escola psicològica especialment determinista: com el comportament humà és fonamentalment el resultat dels processos d’aprenentatge reforçats amb premis o amb càstigs, la sensació de llibertat que experimentem quan prenem decisions és pura il·lusió. Els humans som, bàsicament, com han volgut que fóssim les institucions i les persones que ens han educat. Deia Skinner: "si està a les nostres mans crear qualsevol situació que sigui agradable a una persona, o eliminar qualsevol situació que li desagradi, podem controlar la seva conducta".

El problema és que aquest plantejament va més enllà de negar la idea metafísica de lliure albir o llibertat interna. Poder controlar del comportament d’una persona representa també negar la noció de llibertat externa que defensen les concepcions antimetafísiques, en el seu intent de conciliar determinisme i llibertat. En altres paraules, el conductisme no és només una explicació del comportament humà de caràcter determinista, és també una tecnologia per controlar la conducta amb processos de coacció externa.

Un exemple molt clar d’aquesta tecnologia conductista és el tractament al que es sotmet el protagonista ultraviolent de la pel·lícula La naranja mecànica, que acaba convertit en una persona incapaç de d’actuar amb violència.

J. LOCKE: REALITAT DE LES IDEES DE SUBSTÀNCIES CONCRETES

LOCKE I LES QUALITATS DELS COSSOS

En la concepció de les diverses classes de qualitats dels cossos, Locke mostra una clara influència de la concepció newtoniana de la llum: la teoria corpuscular de la llum. Ell mateix reconeixerà, en el capítol VIII del llibre II de l’Assaig sobre l’enteniment humà (22), que està fent una incursió en el terreny de la Física, que en aquells temps s’anomenava Filosofia natural.

Locke, per justificar la distinció entre qualitats primàries i secundàries i el caràcter subjectiu de les secundàries, explica en termes propis de la teoria de Newton el mecanisme per el qual es produeixen les idees de tota mena de qualitats. Ens parla d’unes partícules o cossos molt petits, que no podem captar amb els sentits, que van des del objecte als ulls i aquests comuniquen al cervell un impuls que provoca les idees que tenim sobre aquelles qualitats dels objectes.

Però a part de les ressonàncies newtonianes, en la justificació del caràcter objectiu de les qualitats primàries hi trobem, una vegada més, la clara influència de Descartes en els planejaments de Locke. Les qualitats primàries són objectives perquè són inseparables d’un cos i aquest les conserva més enllà dels canvis que es puguin produir en les seves qualitats secundàries. Tot plegat, recorda molt als arguments de Descartes quan parla del tema a propòsit del tros de cera.

LES CARES DEL REALISME

La gran majoria de pensadors de la filosofia occidental és realista, és a dir, defensen que existeix una realitat objectiva independent del subjecte. Però, la qüestió que es planteja immediatament, què és aquesta realitat, esdevé clarament una qüestió metafísica, ja que ens estem preguntant quina és la causa de les nostres percepcions, una causa que està, paradoxalment,  més enllà de les nostres percepcions. A partir d’aquí les respostes són múltiples, com en qualsevol discussió de caràcter metafísic.

Algunes de les darreres formulacions del realisme han volgut fugir d’aquest carreró sense sortida en el que acostumen a desembocar les disputes de caràcter metafísic. El seu plantejament és un realisme pràctic o pragmàtic inspirat en les crítiques escèptiques a l’especulació ontològica. En aquesta direcció, trobem el realisme que ens planteja M. Gardner (El món: Per què no sóc sol·lipsista?)  o el realisme intern o pragmàtic de H. Putnam que ja havíem tractat anteriorment.

Per cert, el títol d’aquesta entrada està directament inspirat en el d’un llibre de Putnam, The many faces of realism.

PACIÈNCIA

Acostumats als relats més o menys lineals, amb un principi o plantejament, un nus i un desenllaç, la lectura de les MM (Meditacions metafísiques) acostuma a esdevenir bastant més complicada. Més que a un camí rectilini, el trajecte cartesià a les MM a vegades sembla la carretera que puja a un port de muntanya, amb pujades, baixades i canvis de direcció.

I continuant amb la metàfora, en un camí recte és molt difícil, per no dir impossible, perdre’s. En canvi, en un d’extremadament sinuós, és fàcil tenir la sensació durant el trajecte que estem perduts. Però aquesta sensació, com ens els trajectes de debò, s’acaba esvaint quan s’arriba a la destinació. El mateix passa amb les MM, per exemple a la VI, quan Descartes, abans de provar l’existència de les coses materials, es dedica a convèncer al lector de que, en contra del que creia ell mateix i defensava l’escolàstica aristotèlica, el coneixement proporcionat pels sentits i la imaginació no ens permet arribar a conèixer de forma indubtable el món extern i el propi cos. Per això, la lectura de Descartes, per ser profitosa, demana molta paciència.