PREPARACIÓ PAU III

A l’hora d’entendre bé l’oposició entre racionalisme i empirisme i la mediació de l’idealisme transcendental (etiquetat com apriorisme en el tema del coneixement de 1r i a les diapositives 5 i 6), la consideració del subjecte de coneixement és molt important.

En el cas del racionalisme de Plató, com en el modern, el subjecte està carregat de continguts en definir el coneixement com reminiscència, com el record d’aquelles Idees contemplades per l’ànima en la seva preexistència abans de descendir al món sensible. Aquesta va ser la resposta de Plató al relativisme i l’escepticisme dels sofistes de base empirista.

L’alternativa, que de fet és un empirisme moderat, és l’intel·lectualisme aristotèlic que, com l’empirisme del mateix Epicur, considera el subjecte com un full en blanc (taula rassa, pels antics) que adquireix els continguts mitjançant l’experiència. La diferència entre Aristòtil i l’empirisme pur, és que per aquest darrer el subjecte és bàsicament passiu en el procés de coneixement i, en canvi, per l’intel·lectualisme, l’intel·lecte agent (la raó) tracta els materials de l’experiència de forma activa amb el mecanisme de l’abstracció i permet arribar a un coneixement universal i d’essències, més enllà d’allò donat pels sentits.

En el racionalisme modern (Descartes i Leibniz) el subjecte està carregat de continguts, com en el cas de Plató, anomenats idees innates. Aquestes idees les trobem en la nostra ment en exercir correctament la facultat de pensar, l’activitat pròpia del subjecte, i la seva evidència, immediata o no, ens les imposa com veritats universals i necessàries (trajecte cartesià del cogito a Déu, passant per la substància pensant).

L’empirisme modern manté la consideració d’un subjecte buit de continguts i passiu, sobretot en Hume, (en Locke aquesta passivitat queda reduïda a l’adquisició dels continguts) on qualsevol idea es deriva d’una impressió i si no és així queda reduïda a una creença de la imaginació generada pel costum d’experiències repetides i anàlogues.

La síntesi kantiana deixa al subjecte buit de continguts materials, però li atorga una organització formal “a priori”, és a dir, innata, les formes de la sensibilitat i les categories, que són condició de possibilitat del nostre coneixement i marquen els seus límits. Per a Kant, sense experiència no hi ha coneixement, però aquest queda determinat abans d’aquesta experiència per l’estructura del receptacle, del subjecte. En altres paraules, allò que dèiem, que per a Kant el subjecte no és ni un full en blanc ni una enciclopèdia, sinó una mena de plantilla o formulari llest per rebre unes dades prèviament determinades i organitzades per la mateixa estructura del formulari (sense formulari, no podem recollir les dades; sense dades, el formulari resta buit).

Per veure-ho clar tot plegat, seguiu la trajectòria del concepte de substància de Descartes a Kant, passant per Locke i Hume.

(continuarà)

PREPARACIÓ PAU II

Descartes, després de formular les regles del mètode, expressa la creença optimista en la seva universalitat i en la seva capacitat de resoldre qualsevol qüestió que hom es plantegi. Aquesta tesi va acompanyada de la referència indirecta al més essencial del mètode que garanteix aquesta possibilitat il·limitada del coneixement humà: la primera regla, de l’evidència, està expressada per “ens abstinguem d'acceptar-ne cap per vertadera sense ser-ho” ; la segona i la tercera en el mot “deduir”, ja que la deducció inclou l’anàlisi i la síntesi.

La formulació d’un mètode independent de l’experiència i inspirat en les ciències formals (i això és racionalisme) permet a Descartes i a la majoria de racionalistes (i en això hi ha un clar antecedent en el racionalisme de caràcter platònic) mantenir l’esperança de poder resoldre les més importants qüestions que s’ha plantejat conèixer la ment humana, és a dir, en el context de la societat i el saber del s. XVII i XVIII, dels principals temes metafísics: Déu, la realitat, l’anima...

Les limitacions d’aquest mètode fora del seu propi àmbit, expressades pels empiristes i, gràcies a la influència de Hume, també per Kant, són les que obren les portes del escepticisme en aquests territoris metafísics i ens ajuden a explicar l’entronització del mètode científic experimental per part dels corrents positivistes i neoempiristes dels segles XIX i XX, començant per Mill i acabant per Carnap. El coneixement humà de la realitat queda reduït a les dades de l’experiència o com diria Hume a les impressions.

En el fons, la polèmica racionalisme-empirisme dels segles XVII i XVIII (diapositiva 5) és l’expressió del procés de constitució de la nova ciència moderna (de Copèrnic a Newton) i de la seva definitiva victòria sobre la ciència clàssica, impregnada d’aristotelisme i sotmesa jeràrquicament a la filosofia primera. I per això, també va molt més lluny i ocupa un lloc molt més important que les reflexions sobre aquesta qüestió en la filosofia antiga (diapositiva 4). 

(continuarà)

PREPARACIÓ PAU I

Per començar, comentar una mica la presentació de repàs del bloc temàtic realitat-coneixement.

L'objectiu d’aquesta presentació, és donar una visió de conjunt dels grans problemes que s'ha plantejat la filosofia teòrica i la posició dels principals autors (els de PAU i altres) sobre cada qüestió. A la vegada que cal repassar les doctrines, tesis i conceptes d'aquests autors, es posen en relació per facilitar la seva comparació, i també una millor comprensió. Molt recomanable un repàs als apunts de 1r i les gnoseologies de Descartes, Hume, Plató i, també Aristòtil i Kant (i Locke, i Pascal...).

La qüestió de la possibilitat i els límits del coneixement, diapositives 2 i 3, estableix una clara línia de demarcació entre els dogmatismes, clarament relacionats amb el racionalisme de Plató, passant per Parmènides, a Descartes i Leibniz, i els plantejaments antidogmàtics, des del relativisme dels sofistes a l'escepticisme antic, des del criticisme de Kant a l'escepticisme metafísic de Hume (en tots els casos l'experiència és important, encara que Kant no és empirista). En alguns racionalistes però, com Pascal, hi ha una certa reflexió sobre els límits del coneixement racional. 

Cal relacionar la qüestió, per tant, amb l'oposició entre racionalisme i empirisme, sobretot de la filosofia moderna, és a dir, amb Descartes (racionalista i dogmàtic) i Hume (empirista i escèptic) i també amb la posterior síntesi kantiana. De fet el plantejament de la problemàtica és clarament kantià: fixeu-vos en el guió del tema de teoria del coneixement de 1r, tots els problemes queden tancats (que no vol dir solucionats, sinó més aviat reformulats) per Kant.

Dos conceptes clau per concretar el tema dels límits del coneixement, en el triangle Descartes-Hume-Kant, són el de substància i de causalitat. En relació a la possible justificació (pregunta 3) de la tesi dogmàtica en Descartes o de la tesi escèptica en Hume, sempre cal organitzar-la al voltant del seu punt de vista sobre l'origen del coneixement, racionalisme i empirisme respectivament.

(continuarà)

ÈTICA I POLÍTICA

Les dues dimensions de la filosofia pràctica, aquella que orienta l’acció, són conseqüència de la doble condició de l’ésser humà. Per un costat, som individus conscients del seu comportament i amb la possibilitat d’organitzar la nostra vida segons les nostres preferències, és a dir som lliures. Però, també som animals socials i estem condicionats per les persones amb les que convivim.

L’autoritarisme polític parteix de la creença que aquest organitzar-se la vida segons les pròpies preferències porta inevitablement al caos i a la llei del més fort. És, per tant, necessari un poder polític fort que limiti al màxim aquesta llibertat, fins arribar a l’extrem, com en el cas de Plató, que l’ètica queda diluïda en la política i ja no queda lloc per a l’autonomia moral. El marxisme, especialment en la seva formulació leninista, va en la mateixa direcció, encara que sigui per camins molt diferents.

Contràriament, qui defensa una visió política antiautoritària té com a rerefons una concepció més optimista de l’ésser humà, en la qual l’absència del poder polític és sinònim d’una harmonia natural que la civilització i el progrés han abolit. Aleshores, l’autoregulació del propi comportament, veritable nucli de la moral, esdevé fonamental. I la política, com intervenció externa en la llibertat individual, es redueix al mínim (liberalismes radicals) o simplement queda suprimida (anarquisme).

Un exemple d’aquesta reducció al mínim és el que ens diu Mill en el seu text Sobre la llibertat (text 14 del dossier de 1r), on estableix com únic límit de la llibertat individual la llibertat dels altres. I aquest plantejament d’una mínima ingerència per part del poder polític en l’àmbit  de la vida de cada individu és el que dona força al criteri moral utilitarista i situa l’ètica com l’eix de la filosofia pràctica.

L’EMOTIVISME I L’UTILITARISME

Existeix certa tendència a identificar emotivisme i utilitarisme que pot fer caure en el parany de no veure les nombroses diferències entre el plantejament de Hume i el de Bentham i Mill. És cert, que la justificació del principi d’utilitat és emotivista i, en aquest punt, que l’origen de la valoració moral és el que ens agrada, el que no ens fa patir, la felicitat, aquesta identificació està plenament fonamentada.

Però costa entendre bé les diferències. En aquesta ocasió és confirma el que dèiem fa pocs dies aquí mateix, el coneixement de la filosofia del s. XX i la perspectiva que ens ofereix permeten veure-les amb més claredat. Hume també té una gran influència en algunes concepcions morals de la filosofia analítica. En especial en l’intuïcionisme de G. E. Moore (1873-1958) i el (neo)emotivisme de L. Wittgenstein.

Moore, a Principia Ethica, fórmula una crítica a totes les ètiques cognoscitivistes, entre les que cal incloure l’utilitarisme, perquè cauen en la fal·làcia naturalista, que consisteix en tractar els judicis de valor com si fossin de fet (reducció del que HAURIA DE SER al que ÉS). Aquesta tesi, sense arribar a utilitzar el concepte de Moore, constitueix l’eix argumental de l’Apèndix de la Investigació sobre els principis de la moral. L’utilitarisme, més el de Bentham que el de Mill, pretén fer de l’ètica una ciència de la felicitat i cau de ple en aquesta argumentació fal·laç.

I LA FILOSOFIA DEL S. XX?

Un dels principals inconvenients a l’hora d’aconseguir un major interès en el desenvolupament  històric de la filosofia és que sovint no s’arriba a treballar la filosofia del s. XX. Les urgències derivades d’un temari atapeït amb un temps molt limitat i els autors seleccionats per a les PAU, que no van més enllà del final del s. XIX, determinen en bona part aquesta circumstància. Així, dissortadament la majoria d’alumnes poden acabar segon de Batxillerat sense haver sentit parlar, per exemple, de Foucault, Kuhn, Sartre o Wittgenstein, ni de la fenomenologia, el neopositivisme, l’hermenèutica o l’estructuralisme.

És com no llegir els darrers capítols d’una novel·la inacabada a la qual el lector ha d’aportar les respostes finals. Perquè, si l’objectiu últim de l’ensenyament de filosofia és aconseguir unes eines per poder pensar la vida de manera autònoma, ¿quin sentit té no comptar amb els plantejaments més propers en el temps que poden ajudar a pensar millor? 

En part, el curs de primer de Batxillerat permet cobrir parcialment d’aquest forat, ja que el caràcter temàtic del programa fa possible apropar-se a pensadors contemporanis. Difícilment, per exemple, es pot parlar de filosofia de la ciència sense referir-se a Popper o treballar el tema de la justícia sense explicar les aportacions de Rawls. Per això, els alumnes de 2n haureu de fer un feed back per a recuperar i integrar aspectes que han quedat dipositats al traster de la memòria i els de 1r desar aquests continguts de forma organitzada.

A més i amb la intenció d’animar a (re)descobrir alguns filòsofs del s. XX, trobareu una nova pàgina secundària amb vídeos on podreu veure’ls i escoltar-los en viu. El primer, és una curta intervenció de B. Russell, pare de la lògica matemàtica i actiu defensor del pacifisme, en un segle presidit per dues guerres mundials.

L'HOME RACIONAL I L'HOME INTUÏTIU

Al final de Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, Nietzsche planteja una oposició entre l’home racional i l’home intuïtiu: “Mientras que el hombre guiado por conceptos y abstracciones solamente conjura la desgracia mediante ellas, sin extraer de las abstracciones mismas algún tipo de felicidad; mientras que aspira a liberarse de los dolores lo más posible, el hombre intuitivo, aposentado en medio de una cultura, consigue ya, gracias a sus intuiciones, además de conjurar los males, un flujo constante de claridad, animación y liberación.”

S’ha de considerar que aquest és un text primerenc (escrit al 1872), molt anterior a la definitiva elaboració del seu pensament que podríem situar entre la publicació de La gaya ciència i Així parlà Zaratustra (1881-2). Això vol dir que, en alguns aspectes, tampoc permet establir una relació immediata amb els grans temes de la seva filosofia (superhome, etern retorn...). Malgrat això, ens podem permetre la llicència d’establir un cert paral·lelisme entre l’home racional i la figura del camell, símbol del nihilisme, i entre l’home intuïtiu i la figura del lleó, símbol de la crítica al nihilisme (també de Zaratustra i del mateix Nietzsche) i pas previ a l’aparició del nen –el superhome.  En aquests termes es pot interpretar aquest fragment on planteja l’oposició entre un i l’altre.

En tot cas, caldrà ser fidels al mateix Nietzsche, per poder-lo entendre: deixar de banda l’actitud racional i deixar-se arrossegar de forma intuïtiva.