PER QUÈ S’ACUSA A L’ESCEPTICISME DE CONTRADICTORI?

En el text de la prova de prova, F. Savater qualifica l’escepticisme de contradictori.

I què és una contradicció?

És una proposició falsa per definició, perquè és la negació d’una tautologia, en aquest cas del principi de no contradicció: ¬ (p & ¬ p). Si aquest principi el neguem, ens queda ¬ ¬ (p & ¬ p) i, simplificant la doble negació, p & ¬ p .

En el text p és “és veritat que no coneixem la veritat” i l’escèptic pirrònic la sosté conjuntament amb la seva negació, ¬ p (“no és veritat que no coneixem la veritat”), ja que coneix la veritat de no conèixer cap veritat. 

Aquest argument també seria vàlid aplicar-lo al relativisme i el subjectivisme, ja que s’afirma que no hi ha cap veritat universalment vàlida, però d’aquesta afirmació se’n fa una veritat amb validesa universal i, per tant, sí que hi ha una veritat no relativa.

Alguns autors, com J. M. Terricabras (Atreveix-te a pensar, 1998, 2a ed.), consideren fluixa aquesta argumentació contra l’escepticisme, ja que l’escèptic només intenta mostrar la impossibilitat d’una certesa absoluta i, per tant, tampoc està segur de la seva afirmació, ni ho pretén. 

PROVA DE PROVA DE LÒGICA

ALTRES CONCEPCIONS DE LA JUSTÍCIA

Per a Aristòtil, el concepte de justícia gira al voltant d’una idea: igualtat proporcional, és a dir, tractar igual als que són iguals i desigual als que són desiguals. Podeu cercar per la xarxa diverses explicacions d’aquesta idea. Però també pot ser una bona idea comparar aquest concepte amb un de més modern, des de l’utilitarista, al socialista o als més recents de J. Rawls o R. Nozick. Hi ha una entrada anterior sobre el tema. Als materials de Filosofia i ciutadania també hi ha una presentació sobre Rawls.

CONTE PLATÒNIC

Hi havia una vegada un jovenet P que admirava a un personatge públic S important, però massa crític amb les institucions democràtiques del seu país. Com S era molt molest, va ser denunciat, jutjat i condemnat a mort pels tribunals. P es va sentir decebut per aquella mena d’institucions polítiques i decidí dedicar la seva activitat a definir i defensar unes institucions polítiques, on injustícies com la condemna de S no hi tinguessin cabuda.

Com molts joves de família acomodada d’aleshores i d’ara, va anar a complementar la seva formació lluny del seu país, a Sicília, on va aprendre moltes coses dels pitagòrics i de l’escola eleàtica (com un Oxford i un Cambridge d’ara). De les seves concepcions i doctrines, el ja no tant jove P, va adquirir diverses eines que, genialment combinades amb l’intel·lectualisme moral heretat de S, li van servir per articular un sistema complet i coherent per definir una organització política justa.

Un sistema que intentaria respondre a tots els per què que se li poguessin plantejar. Aquestes eines eren:

-  El convenciment que la realitat sensible no és la vertadera realitat, existeix una veritable realitat només accessible per l’intel·lecte, eterna, immutable.

-  Que és possible conèixer aquesta veritable realitat, però de forma independent dels sentits i, per tant, estrictament racional.

- Que l’ésser humà no és només un cos o realitat aparent, sinó que també, i principalment, és ànima i forma part d’aquesta veritable realitat.

El resultat de l’activitat de P ja l’hauríeu de conèixer, ens ha arribat amb forma d’un llibre titulat La República que recull el primer sistema filosòfic (ontologia-epistemologia, antropologia-psicologia i ètica-política) complet d’occident. La seva intenció: intentar-nos convèncer que existeix un criteri objectiu per determinar la justícia d’unes institucions i, de pas, mostrar el caràcter injust de les que van condemnar a S.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, que ara aquest conte ja s’ha acabat!

UNA CANÇÓ FILOSÒFICA

Ara que una nova generació s’ha d’estrenar amb una prova de filosofia, ens haurem d’acostumar a obtenir més preguntes que no pas respostes. Què és filosofia?
Els gallecs Siniestro Total, un dels pocs grups de la “movida” (principis dels 80) que continua en actiu, ens va oferir una cançó que és pura filosofia: tot són preguntes!
Kant deia que les preguntes filosòfiques es podien comprimir en una de sola: què és l’home?
Qui som, d'on venim i on anem...?

UTOPIA I JUSTÍCIA

Diuen els entesos, que l’humanista renaixentista T. More es va inspirar en La república platònica per escriure la seva Utopia. En tots dos casos hi trobem la descripció d’una societat ideal, de com hauria de ser aquesta per ser justa. En tots dos casos hi trobem també, però de forma implícita en Plató i explícita en More, una crítica a la seva societat. El govern dels millors, del filòsof rei que ha arribat a conèixer les Idees de Bé i de Justícia, és una critica a la democràcia atenesa que havia condemnat a mort a Sòcrates. La societat comunista de l’illa Utopia és una alternativa a les desigualtats socials i la pobresa, agreujades, a l’Anglaterra de principis del s. XVI, per la concentració de la propietat de la terra que va abocar a molts pagesos a la mendicitat i la delinqüència. Situació ben coneguda per a T. More, que exercia de canceller d’Enric VIII.

El plantejament utòpic de More, i també el de Plató, constitueix el desplegament de la seva concepció de la justícia. Per al canceller d’Anglaterra, la justícia és incompatible amb la propietat privada i, per tant, la solució passa per no permetre-la i organitzar una forma de convivència comunal, on la llibertat individual només hi té lloc en els moments d’oci, quan cadascú és pot dedicar lliurement al conreu del seu esperit. És, en conclusió, una societat igualitària, però molt disciplinària, on tothom ha de col·laborar activament en el benestar comú i no queda cap mena d’espai per a l’egoisme, però tampoc per a l’iniciativa individual. 

Així, amb More trobem la primera formulació moderna de la tensió entre igualtat i llibertat, entre societat i individu, entre socialisme i liberalisme, que es segueix reproduint com a rerefons de qualsevol debat sobre el concepte de justícia, per exemple, en la confrontació entre els punts de vista de J. Rawls i R. Nozick.

PREPARACIÓ PAU: THE END

Queda només repassar la filosofia pràctica (ètica i política). Amb l’excepció de Plató, són els continguts que s’han treballat més recentment i, per tant, amb la presentació d’ètica penjada a la pàgina Preparació PAU i la que acabo de penjar amb un repàs de tot serà suficient per a refrescar conceptes.

Per acabar, la prova bàsicament demana: entendre els textos; mostrar un coneixement bàsic de la doctrina de l’autor i saber-lo aprofitar per justificar alguna tesi i definir un parell de conceptes o expressions; mostrar un coneixement general d’altres doctrines, conceptes i autors i saber-lo relacionar amb el text; i, finalment, mostrar un cert sentit crític i profunditat en la valoració personal de les tesis. A part, cal mostrar un domini de les habilitats bàsiques pròpies de l’àrea de llengua, que segur teniu de sobres assolides i el cap fred i clar.

No us atabaleu, segur que sortirà bé! I que tingueu molta sort en els textos i les preguntes.

PREPARACIÓ PAU VI

El bloc temàtic d’antropologia aparentment té poc pes específic en el conjunt de la prova, encara que cal pensar, tal i com ens avisava Kant, que totes les preguntes filosòfiques (Què puc conèixer?, Què haig de fer? ...) es redueixen, en darrera instància, a una única: Què és l’ésser humà? En altres paraules, estem parlant del veritable eix transversal dels temes filosòfics, qualsevol concepció ontològica, gnoseològica (o epistemològica), ètica o política implica i està tenyida d’un concepte determinat d’ésser humà.

Això vol dir que s’ha de saber aprofitar els continguts en relació al coneixement, la realitat, la felicitat i el bé individual i col·lectiu, ja que en la majoria dels autors (amb la clara excepció de Plató i Descartes) el tema antropològic queda una mica desdibuixat tant en els textos treballats com en les explicacions de manual. De fet, per posar un exemple, per a Hume la idea d’ésser humà (realitat o essència humana) és una idea sense impressió, és resultat d’una creença de la imaginació resultat de l’acumulació d’experiències associades, com la de substància pensant cartesiana. La pregunta si som cos i ànima, o només un cos, no té cap resposta en l’àmbit del coneixement (un vot en blanc o un NS/NC) per a Hume. Mill va en la mateixa direcció i deixa pel camp de la psicologia experimental l’anàlisi del comportament humà.

Cas apart, com sempre, és Nietzsche que bàsicament està en contra de la visió racionalista de l’ésser humà -animal racional- de la metafísica occidental (Plató i Descartes, i també Aristòtil) i de la submissió del que és natural, del cos, dels sentits, de la vida, a la raó, a l’ànima racional, a la Idea de bé, a Déu. Per a Nietzsche l’ésser humà és voluntat i aquesta pot anar en dues direccions: de poder o de no res. La primera ens porta al camí del superhome, la segona ens enfonsa en el nihilisme. L’ésser humà, tal com ens diu Zaratustra és una camí entre el mico i el superhome, i les concepcions antropològiques tradicionals de Plató a Descartes són un dels obstacles en aquest camí.

Finalment, com el tema antropològic té més probabilitats de sortir en Plató i Descartes, cal repassar bé aquests aspectes de les seves doctrines i mirar-se Aristòtil, tant en relació a les parts de l’ànima com a la concepció hilemorfista del cos i l’ànima (matèria i forma d’una única substància: l’ésser humà).

PREPARACIÓ PAU V

Per tancar aquest repàs del bloc coneixement-realitat queda el tema de la veritat.

Considerem aquestes dues proposicions: (a) la suma dels angles del triangle suma 180º; (b) la temperatura màxima de Barcelona el dia 08-06-12 ha estat de 27º. Totes dues podríem considerar que són veritat, però són dues classes de veritat molt diferents. La proposició (a) és vertadera per definició, la seva negació és contradictòria, ja que si els angles d’un polígon no sumen 180º no és un triangle. La proposició (b) és vertadera perquè expressa un fet comprovable experimentalment, però la seva negació no és contradictòria.

Aquesta distinció, que nosaltres fèiem entre veritats formals i empíriques, va ser introduïda per Leibniz amb la diferenciació entre veritats de raó i veritats de fet. Les primeres tenen validesa universal, són independents dels fets i de l’experiència i, per tant, són necessàries. Les segones, en principi, són particulars, depenen dels fets i de l’experiència i, per tant, són contingents (contingent=el que no és necessari, que pot ser o no ser). Hume l’assumeix quan distingeix entre relacions d’idees i qüestions de fet, però la diferenciació i la competència entre aquestes dues classes de veritats -pensem que la ciència experimental newtoniana està expressada de forma axiomàtica- està present, de forma implícita, en tota discussió filosòfica entre un racionalista i un empirista, sobretot en la filosofia moderna. De fet, ser racionalista vol dir que l’únic model de veritat és (a) i ser empirista que el model és (b).

Descartes quan parla de les classes d’idees, ens diu que les adventícies (adquirides per experiència) són molt enganyoses, i, per tant, per ell vertader vol dir el que és evident, indubtable de forma immediata o per un procediment de deducció (anàlisi+síntesi), independentment de l’experiència. Per això la font de coneixement i de veritat són les idees innates. En canvi, Hume considera que les veritats relatives a les relacions d’idees (formals) no representen cap coneixement nou, són per definició, i no ens diuen res de la realitat sinó que estableixen relacions entre conceptes. Les úniques idees “noves” (que representen coneixement) de les que podem predicar la veritat deriven de les impressions i són, per tant, particulars. En tots dos casos es considera que l’experiència no és garantia per a un coneixement universal i amb certesa absoluta, però Descartes la menysprea com font de veritat, mentre Hume redueix les generalitzacions empíriques a una creença i, per tant, considera que només podem assolir veritats particulars, a part de les tautologies buides de les ciències formals.

En el cas de Plató, trobem clares semblances amb Descartes, ja que comparteixen plenament l’innatisme i la típica desconfiança dels racionalistes en l’experiència sensible i consideren que la veritat només és accessible mitjançant la raó. La diferència entre el plantejament modern de Descartes i el de Plató està –i aquesta és una qüestió clau per entendre la radical novetat del cartesianisme- que per a Plató la veritat està determinada per l’objecte, és a dir, per les Idees (accedir a la veritat és accedir a aquestes realitats vertaderes) i, en canvi,  per a Descartes pel subjecte, la clau d’una idea vertadera no està en la realitat que representa, sinó en el mateix subjecte que li aplica la regla de l’evidència (accedir a la veritat és eliminar els errors i només acceptar allò que se’m presenta amb claredat i distinció).

I queda Nietzsche, pel qual la veritat és, bàsicament, un engany, una mentida. En aquest punt, i no únicament en filosofia pràctica, Nietzsche està sol i contra tots (amb l’excepció de l’honorable reivindicació d’Heràclit). I aquí la lectura del text “Sobre verdad y mentira en sentido extramoral” és fonamental, ja que la majoria de manuals acostumen a minimitzar o a evitar la crítica nietzscheana a la metafísica i gnoseologia occidental (així, en general i tota dintre del mateix cabàs). Però pot entrar a la prova PAU! (Si aneu perduts/perdudes en aquesta qüestió els vocabularis interactius de la web Torre de Babel us poden ser d’ajuda).

Per a Nietzsche hi ha dos conceptes claus del pensament d’arrel grecocristiana que són la clau de volta de la negació de la vida i del que ell anomena “la revolta dels esclaus”. Aquests dos conceptes són el d’ésser (al nivell de l’objecte, metafísica) i el de veritat (al nivell del subjecte, teoria del coneixement), dos artefactes ideològics per negar la vida, la pluralitat, el joc inestable de forces i voluntats, la individualitat, la voluntat de poder, i sotmetre-la a la raó, a la unitat, a l’estabilitat del món vertader, a l’instint de ramat, a la voluntat de no-res. Per a Nietzsche la realitat, la vida, l’esdevenir, en tant que és multiplicitat i inestabilitat, és irreductible a l’ésser o a la veritat i el fet de fer-ho, negar la realitat, és la manifestació més clara del nihilisme en el seu sentit plenament reactiu.

PREPARACIÓ PAU IV

Un problema habitual és la diversitat i confusió que planteja la caracterització i l’etiquetatge de les doctrines ontològiques que tracten de l'objecte, de la realitat. Quan resulta que, segons com, Plató és realista però també dualista i idealista (en el sentit que la veritable realitat són les Idees), o que Descartes és el pare de l’idealisme modern (però aquí el mot fa referència a la relació subjecte-objecte que anomenem coneixement)  i, a la vegada, representa el realisme crític i és també dualista. Hume ja ens va avisar que l’absència de referent experimental dels conceptes metafísics (i recordeu que l’ontologia és una part tradicional de la metafísica) era motiu de confusió i discussions interminables.

En bona part les confusions emergeixen en barrejar dos plantejaments diferents d’una mateixa pregunta. La pregunta ¿què és la realitat? amaga dues qüestions diferents: (a) ¿quina interdependència hi ha entre la realitat i el subjecte -a nivell ontològic-? i  (b) ¿quantes i quines classes de realitat existeixen?

En relació a la primera (a) es pot parlar d’una relació d’independència, en el sentit que l’objecte existeix independentment del subjecte i aleshores ens referim a les doctrines realistes (Plató, Aristòtil, Descartes, Locke) o de dependència, es a dir, només existeix en les ments com defensa l’idealisme (Berkeley, més precís seria dir immaterialisme, però no és el més habitual). En mig quedaria el fenomenisme kantià (a nivell gnoseològic, idealisme transcendental) que considera que aquesta dependència és només formal. També, per precisar, el realisme crític (qualitats primàries i secundàries -troç de cera!) cartesià és la porta oberta a l'immaterialisme, ja que el que diu Berkeley és que totes les qualitats són secundàries, és a dir, subjectives.

Cal tenir en compte que el mot idealisme és molt equívoc. En aquest cas i en relació a la substància extensa (el món), Descartes és realista crític, malgrat ser idealista en el sentit gnoseològic. La diapositiva 9 de la presentació té la intenció de deixar clara la distinció entre un idealisme ontològic com el de Plató i un de gnoseològic, referit al coneixement i bàsicament modern, com el de Descartes, Kant i Hegel (diapositiva 10). Menció a part mereix Berkeley, ja que, amb una concepció estrictament empirista, a partir d’un idealisme gnoseològic arriba a un d’ontològic.

La segona qüestió (b) permet diferenciar dualistes (dues menes de realitats, Plató i Descartes) i monistes (una sola classe de realitat), que tanmateix es desdoblarien entre materialistes (Epicur, Marx, Nietzsche) i espiritualistes (Berkeley). Aquí he deixat fora a Aristòtil perquè el seu monisme (única realitat la substància) és dualista (hilemorfisme, desdoblament entre matèria i forma).

La posició de Hume en general, i també la de Kant en la segona pregunta (en manifestar la impossibilitat de conèixer “la cosa en si”), quedarien situades en l’àmbit de l’escepticisme o agnosticisme en aquestes qüestions bàsiques d’ontologia. Tendència que continuarà amb Mill, el positivisme del s. XIX i tota la tradició filosòfica generada sota l’influència del Tractat Lògic Filosòfic de Wittgenstein.

Queda esmentar, finalment, una darrera opció identificada habitualment com panteisme (Spinoza) i que redueix la realitat a la totalitat, afirmant l’existència d’una única substància. Sempre us serà molt útil el coneixement d’aquest plantejament, i el seu tractament del concepte de substància en la comparació amb Descartes.

(continuarà)

PREPARACIÓ PAU III

A l’hora d’entendre bé l’oposició entre racionalisme i empirisme i la mediació de l’idealisme transcendental (etiquetat com apriorisme en el tema del coneixement de 1r i a les diapositives 5 i 6), la consideració del subjecte de coneixement és molt important.

En el cas del racionalisme de Plató, com en el modern, el subjecte està carregat de continguts en definir el coneixement com reminiscència, com el record d’aquelles Idees contemplades per l’ànima en la seva preexistència abans de descendir al món sensible. Aquesta va ser la resposta de Plató al relativisme i l’escepticisme dels sofistes de base empirista.

L’alternativa, que de fet és un empirisme moderat, és l’intel·lectualisme aristotèlic que, com l’empirisme del mateix Epicur, considera el subjecte com un full en blanc (taula rassa, pels antics) que adquireix els continguts mitjançant l’experiència. La diferència entre Aristòtil i l’empirisme pur, és que per aquest darrer el subjecte és bàsicament passiu en el procés de coneixement i, en canvi, per l’intel·lectualisme, l’intel·lecte agent (la raó) tracta els materials de l’experiència de forma activa amb el mecanisme de l’abstracció i permet arribar a un coneixement universal i d’essències, més enllà d’allò donat pels sentits.

En el racionalisme modern (Descartes i Leibniz) el subjecte està carregat de continguts, com en el cas de Plató, anomenats idees innates. Aquestes idees les trobem en la nostra ment en exercir correctament la facultat de pensar, l’activitat pròpia del subjecte, i la seva evidència, immediata o no, ens les imposa com veritats universals i necessàries (trajecte cartesià del cogito a Déu, passant per la substància pensant).

L’empirisme modern manté la consideració d’un subjecte buit de continguts i passiu, sobretot en Hume, (en Locke aquesta passivitat queda reduïda a l’adquisició dels continguts) on qualsevol idea es deriva d’una impressió i si no és així queda reduïda a una creença de la imaginació generada pel costum d’experiències repetides i anàlogues.

La síntesi kantiana deixa al subjecte buit de continguts materials, però li atorga una organització formal “a priori”, és a dir, innata, les formes de la sensibilitat i les categories, que són condició de possibilitat del nostre coneixement i marquen els seus límits. Per a Kant, sense experiència no hi ha coneixement, però aquest queda determinat abans d’aquesta experiència per l’estructura del receptacle, del subjecte. En altres paraules, allò que dèiem, que per a Kant el subjecte no és ni un full en blanc ni una enciclopèdia, sinó una mena de plantilla o formulari llest per rebre unes dades prèviament determinades i organitzades per la mateixa estructura del formulari (sense formulari, no podem recollir les dades; sense dades, el formulari resta buit).

Per veure-ho clar tot plegat, seguiu la trajectòria del concepte de substància de Descartes a Kant, passant per Locke i Hume.

(continuarà)

PREPARACIÓ PAU II

Descartes, després de formular les regles del mètode, expressa la creença optimista en la seva universalitat i en la seva capacitat de resoldre qualsevol qüestió que hom es plantegi. Aquesta tesi va acompanyada de la referència indirecta al més essencial del mètode que garanteix aquesta possibilitat il·limitada del coneixement humà: la primera regla, de l’evidència, està expressada per “ens abstinguem d'acceptar-ne cap per vertadera sense ser-ho” ; la segona i la tercera en el mot “deduir”, ja que la deducció inclou l’anàlisi i la síntesi.

La formulació d’un mètode independent de l’experiència i inspirat en les ciències formals (i això és racionalisme) permet a Descartes i a la majoria de racionalistes (i en això hi ha un clar antecedent en el racionalisme de caràcter platònic) mantenir l’esperança de poder resoldre les més importants qüestions que s’ha plantejat conèixer la ment humana, és a dir, en el context de la societat i el saber del s. XVII i XVIII, dels principals temes metafísics: Déu, la realitat, l’anima...

Les limitacions d’aquest mètode fora del seu propi àmbit, expressades pels empiristes i, gràcies a la influència de Hume, també per Kant, són les que obren les portes del escepticisme en aquests territoris metafísics i ens ajuden a explicar l’entronització del mètode científic experimental per part dels corrents positivistes i neoempiristes dels segles XIX i XX, començant per Mill i acabant per Carnap. El coneixement humà de la realitat queda reduït a les dades de l’experiència o com diria Hume a les impressions.

En el fons, la polèmica racionalisme-empirisme dels segles XVII i XVIII (diapositiva 5) és l’expressió del procés de constitució de la nova ciència moderna (de Copèrnic a Newton) i de la seva definitiva victòria sobre la ciència clàssica, impregnada d’aristotelisme i sotmesa jeràrquicament a la filosofia primera. I per això, també va molt més lluny i ocupa un lloc molt més important que les reflexions sobre aquesta qüestió en la filosofia antiga (diapositiva 4). 

(continuarà)

PREPARACIÓ PAU I

Per començar, comentar una mica la presentació de repàs del bloc temàtic realitat-coneixement.

L'objectiu d’aquesta presentació, és donar una visió de conjunt dels grans problemes que s'ha plantejat la filosofia teòrica i la posició dels principals autors (els de PAU i altres) sobre cada qüestió. A la vegada que cal repassar les doctrines, tesis i conceptes d'aquests autors, es posen en relació per facilitar la seva comparació, i també una millor comprensió. Molt recomanable un repàs als apunts de 1r i les gnoseologies de Descartes, Hume, Plató i, també Aristòtil i Kant (i Locke, i Pascal...).

La qüestió de la possibilitat i els límits del coneixement, diapositives 2 i 3, estableix una clara línia de demarcació entre els dogmatismes, clarament relacionats amb el racionalisme de Plató, passant per Parmènides, a Descartes i Leibniz, i els plantejaments antidogmàtics, des del relativisme dels sofistes a l'escepticisme antic, des del criticisme de Kant a l'escepticisme metafísic de Hume (en tots els casos l'experiència és important, encara que Kant no és empirista). En alguns racionalistes però, com Pascal, hi ha una certa reflexió sobre els límits del coneixement racional. 

Cal relacionar la qüestió, per tant, amb l'oposició entre racionalisme i empirisme, sobretot de la filosofia moderna, és a dir, amb Descartes (racionalista i dogmàtic) i Hume (empirista i escèptic) i també amb la posterior síntesi kantiana. De fet el plantejament de la problemàtica és clarament kantià: fixeu-vos en el guió del tema de teoria del coneixement de 1r, tots els problemes queden tancats (que no vol dir solucionats, sinó més aviat reformulats) per Kant.

Dos conceptes clau per concretar el tema dels límits del coneixement, en el triangle Descartes-Hume-Kant, són el de substància i de causalitat. En relació a la possible justificació (pregunta 3) de la tesi dogmàtica en Descartes o de la tesi escèptica en Hume, sempre cal organitzar-la al voltant del seu punt de vista sobre l'origen del coneixement, racionalisme i empirisme respectivament.

(continuarà)

ÈTICA I POLÍTICA

Les dues dimensions de la filosofia pràctica, aquella que orienta l’acció, són conseqüència de la doble condició de l’ésser humà. Per un costat, som individus conscients del seu comportament i amb la possibilitat d’organitzar la nostra vida segons les nostres preferències, és a dir som lliures. Però, també som animals socials i estem condicionats per les persones amb les que convivim.

L’autoritarisme polític parteix de la creença que aquest organitzar-se la vida segons les pròpies preferències porta inevitablement al caos i a la llei del més fort. És, per tant, necessari un poder polític fort que limiti al màxim aquesta llibertat, fins arribar a l’extrem, com en el cas de Plató, que l’ètica queda diluïda en la política i ja no queda lloc per a l’autonomia moral. El marxisme, especialment en la seva formulació leninista, va en la mateixa direcció, encara que sigui per camins molt diferents.

Contràriament, qui defensa una visió política antiautoritària té com a rerefons una concepció més optimista de l’ésser humà, en la qual l’absència del poder polític és sinònim d’una harmonia natural que la civilització i el progrés han abolit. Aleshores, l’autoregulació del propi comportament, veritable nucli de la moral, esdevé fonamental. I la política, com intervenció externa en la llibertat individual, es redueix al mínim (liberalismes radicals) o simplement queda suprimida (anarquisme).

Un exemple d’aquesta reducció al mínim és el que ens diu Mill en el seu text Sobre la llibertat (text 14 del dossier de 1r), on estableix com únic límit de la llibertat individual la llibertat dels altres. I aquest plantejament d’una mínima ingerència per part del poder polític en l’àmbit  de la vida de cada individu és el que dona força al criteri moral utilitarista i situa l’ètica com l’eix de la filosofia pràctica.

L’EMOTIVISME I L’UTILITARISME

Existeix certa tendència a identificar emotivisme i utilitarisme que pot fer caure en el parany de no veure les nombroses diferències entre el plantejament de Hume i el de Bentham i Mill. És cert, que la justificació del principi d’utilitat és emotivista i, en aquest punt, que l’origen de la valoració moral és el que ens agrada, el que no ens fa patir, la felicitat, aquesta identificació està plenament fonamentada.

Però costa entendre bé les diferències. En aquesta ocasió és confirma el que dèiem fa pocs dies aquí mateix, el coneixement de la filosofia del s. XX i la perspectiva que ens ofereix permeten veure-les amb més claredat. Hume també té una gran influència en algunes concepcions morals de la filosofia analítica. En especial en l’intuïcionisme de G. E. Moore (1873-1958) i el (neo)emotivisme de L. Wittgenstein.

Moore, a Principia Ethica, fórmula una crítica a totes les ètiques cognoscitivistes, entre les que cal incloure l’utilitarisme, perquè cauen en la fal·làcia naturalista, que consisteix en tractar els judicis de valor com si fossin de fet (reducció del que HAURIA DE SER al que ÉS). Aquesta tesi, sense arribar a utilitzar el concepte de Moore, constitueix l’eix argumental de l’Apèndix de la Investigació sobre els principis de la moral. L’utilitarisme, més el de Bentham que el de Mill, pretén fer de l’ètica una ciència de la felicitat i cau de ple en aquesta argumentació fal·laç.

I LA FILOSOFIA DEL S. XX?

Un dels principals inconvenients a l’hora d’aconseguir un major interès en el desenvolupament  històric de la filosofia és que sovint no s’arriba a treballar la filosofia del s. XX. Les urgències derivades d’un temari atapeït amb un temps molt limitat i els autors seleccionats per a les PAU, que no van més enllà del final del s. XIX, determinen en bona part aquesta circumstància. Així, dissortadament la majoria d’alumnes poden acabar segon de Batxillerat sense haver sentit parlar, per exemple, de Foucault, Kuhn, Sartre o Wittgenstein, ni de la fenomenologia, el neopositivisme, l’hermenèutica o l’estructuralisme.

És com no llegir els darrers capítols d’una novel·la inacabada a la qual el lector ha d’aportar les respostes finals. Perquè, si l’objectiu últim de l’ensenyament de filosofia és aconseguir unes eines per poder pensar la vida de manera autònoma, ¿quin sentit té no comptar amb els plantejaments més propers en el temps que poden ajudar a pensar millor? 

En part, el curs de primer de Batxillerat permet cobrir parcialment d’aquest forat, ja que el caràcter temàtic del programa fa possible apropar-se a pensadors contemporanis. Difícilment, per exemple, es pot parlar de filosofia de la ciència sense referir-se a Popper o treballar el tema de la justícia sense explicar les aportacions de Rawls. Per això, els alumnes de 2n haureu de fer un feed back per a recuperar i integrar aspectes que han quedat dipositats al traster de la memòria i els de 1r desar aquests continguts de forma organitzada.

A més i amb la intenció d’animar a (re)descobrir alguns filòsofs del s. XX, trobareu una nova pàgina secundària amb vídeos on podreu veure’ls i escoltar-los en viu. El primer, és una curta intervenció de B. Russell, pare de la lògica matemàtica i actiu defensor del pacifisme, en un segle presidit per dues guerres mundials.

L'HOME RACIONAL I L'HOME INTUÏTIU

Al final de Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, Nietzsche planteja una oposició entre l’home racional i l’home intuïtiu: “Mientras que el hombre guiado por conceptos y abstracciones solamente conjura la desgracia mediante ellas, sin extraer de las abstracciones mismas algún tipo de felicidad; mientras que aspira a liberarse de los dolores lo más posible, el hombre intuitivo, aposentado en medio de una cultura, consigue ya, gracias a sus intuiciones, además de conjurar los males, un flujo constante de claridad, animación y liberación.”

S’ha de considerar que aquest és un text primerenc (escrit al 1872), molt anterior a la definitiva elaboració del seu pensament que podríem situar entre la publicació de La gaya ciència i Així parlà Zaratustra (1881-2). Això vol dir que, en alguns aspectes, tampoc permet establir una relació immediata amb els grans temes de la seva filosofia (superhome, etern retorn...). Malgrat això, ens podem permetre la llicència d’establir un cert paral·lelisme entre l’home racional i la figura del camell, símbol del nihilisme, i entre l’home intuïtiu i la figura del lleó, símbol de la crítica al nihilisme (també de Zaratustra i del mateix Nietzsche) i pas previ a l’aparició del nen –el superhome.  En aquests termes es pot interpretar aquest fragment on planteja l’oposició entre un i l’altre.

En tot cas, caldrà ser fidels al mateix Nietzsche, per poder-lo entendre: deixar de banda l’actitud racional i deixar-se arrossegar de forma intuïtiva.

ÈTICA UTILITARISTA I KANTIANA: INCOMPATIBILITAT?

En el text sobre les teories morals de J. Sádaba (dossier de 1r) es proposa una síntesi entre les dues que per l’autor són més presents com a rerefons de qualsevol discussió de caràcter moral, sigui d’ètica aplicada o de casuística moral. En principi, la possibilitat d’aquesta síntesi sembla poc versemblant. Aquests dos plantejaments, l’utilitarisme (Mill) i el formalisme (Kant) pretenen respondre a la pregunta: què haig de fer? I cada un d’ells es fixa en dos aspectes diferents: l’utilitarisme es fixa en els resultats (les conseqüències) i deixa de costat les intencions (la voluntat), Kant just el contrari.

Però el més paradoxal és que, des d’un punt de vista crític en relació als valors morals d’occident (Nietzsche), hi ha una plena coincidència a l’hora d’identificar la bona acció amb “estimar al proïsme com a un mateix”, totes dues teories morals són compatibles i fins i tot s’emmirallen amb l’ètica cristiana. El que canvia és la fonamentació d’aquest principi, no és perquè Déu ho mana, sinó perquè la raó humana per camins oposats així ho decideix.

PROVA PARCIAL DE J. S. MILL

Inauguro aquest bloc, encara en construcció, amb un comentari sobre la prova de Mill.

Mill és un filòsof liberal atípic, està impregnat de l’esperit solidari del socialisme utòpic per les influències que li arriben de Comte. El liberalisme tradicional (econòmic i polític) té la seva formulació en l’àmbit ètic en l’utilitarisme de Bentham, clarament individualista. Per a Mill, la llibertat “és anar a la percaça del nostre propi bé a la nostra manera, sempre que no tractem de privar als altres del seu o posar obstacles als seus afanys per a obtenir-lo”, una visió estrictament liberal i que convida a un individualisme insolidari. Però, aquest, queda corregit en la seva formulació utilitarista, quan condiciona la felicitat individual a la del col·lectiu i promou una educació en la solidaritat.