Un dels arguments més clars contra el dualisme platònic el
trobem, paradoxalment, en un diàleg de Plató, Parmènides, del període crític o
de vellesa. El diàleg s’estableix entre un jove Sòcrates i un vell Parmènides,
el qual es dedica a exposar diverses crítiques a la teoria de les Idees. La
darrera d’elles planteja que si les Idees no pertanyen al món sensible,
aleshores, no hi ha connexió entre idees i coses i, per tant, no poden ser
objecte de coneixement. Aquesta és una de les crítiques bàsiques que Aristòtil
farà a l’ontologia platònica, l’essència d’una cosa particular no pot estar
separada d’aquesta cosa i només la podrem conèixer a partir del coneixement,
inicialment particular, d’aquesta cosa.
Davant d’aquesta autocrítica, els experts acostumen a reaccionar amb perplexitat. Alguns, intentant salvaguardar la coherència del sistema platònic, diuen que Plató intenta evitar males interpretacions d’alguns dels seus deixebles. O potser, i és nomes una hipòtesi, l’alumne avantatjat de l’Acadèmia, el jove Aristòtil, havia també "ensenyat" alguna cosa al seu mestre.
En aquest cas, Plató dóna una veritable lliçó pels futurs docents.
