SOM COM ELS RATOLINS DE SKINNER?

El conductisme és una escola psicològica especialment determinista: com el comportament humà és fonamentalment el resultat dels processos d’aprenentatge reforçats amb premis o amb càstigs, la sensació de llibertat que experimentem quan prenem decisions és pura il·lusió. Els humans som, bàsicament, com han volgut que fóssim les institucions i les persones que ens han educat. Deia Skinner: "si està a les nostres mans crear qualsevol situació que sigui agradable a una persona, o eliminar qualsevol situació que li desagradi, podem controlar la seva conducta".

El problema és que aquest plantejament va més enllà de negar la idea metafísica de lliure albir o llibertat interna. Poder controlar del comportament d’una persona representa també negar la noció de llibertat externa que defensen les concepcions antimetafísiques, en el seu intent de conciliar determinisme i llibertat. En altres paraules, el conductisme no és només una explicació del comportament humà de caràcter determinista, és també una tecnologia per controlar la conducta amb processos de coacció externa.

Un exemple molt clar d’aquesta tecnologia conductista és el tractament al que es sotmet el protagonista ultraviolent de la pel·lícula La naranja mecànica, que acaba convertit en una persona incapaç de d’actuar amb violència.

J. LOCKE: REALITAT DE LES IDEES DE SUBSTÀNCIES CONCRETES

LOCKE I LES QUALITATS DELS COSSOS

En la concepció de les diverses classes de qualitats dels cossos, Locke mostra una clara influència de la concepció newtoniana de la llum: la teoria corpuscular de la llum. Ell mateix reconeixerà, en el capítol VIII del llibre II de l’Assaig sobre l’enteniment humà (22), que està fent una incursió en el terreny de la Física, que en aquells temps s’anomenava Filosofia natural.

Locke, per justificar la distinció entre qualitats primàries i secundàries i el caràcter subjectiu de les secundàries, explica en termes propis de la teoria de Newton el mecanisme per el qual es produeixen les idees de tota mena de qualitats. Ens parla d’unes partícules o cossos molt petits, que no podem captar amb els sentits, que van des del objecte als ulls i aquests comuniquen al cervell un impuls que provoca les idees que tenim sobre aquelles qualitats dels objectes.

Però a part de les ressonàncies newtonianes, en la justificació del caràcter objectiu de les qualitats primàries hi trobem, una vegada més, la clara influència de Descartes en els planejaments de Locke. Les qualitats primàries són objectives perquè són inseparables d’un cos i aquest les conserva més enllà dels canvis que es puguin produir en les seves qualitats secundàries. Tot plegat, recorda molt als arguments de Descartes quan parla del tema a propòsit del tros de cera.