Fa casi un any i amb intenció de motivar la preparació del
parcial d’ètica, publicava una entrada sobre la proposta de conciliació entre l’utilitarisme
de Mill i el deontologisme kantià per part de J. Sàdaba. En aquella ocasió,
vaig comentar com la crítica de Nietzsche agermanava els dos plantejaments en un aspecte, en el seu llenguatge: la justificació de la moral de la
compassió, de la moral de l’amor al proïsme.
També hi ha un altre aspecte important, ja que tant Kant com
Mill comparteixen una mateixa concepció de l’ésser humà, basada en les idees de
llibertat, igualtat i fraternitat: un subjecte amb una dignitat o, el que és el
mateix, amb uns drets inherents i inalienables. Per això, l’ètica teleològica
de Mill fixa la finalitat en la felicitat social. Per això, l'ètica deontològica exigeix poder considerar com lleis universals les normes morals.
El problema de l’ètica utilitarista, des del punt de vista
de Kant, és la flexibilitat de la resposta a la pregunta “que haig de fer?”, ja
que sempre serà “depèn de si les conseqüències augmenten o no la felicitat” i això
equival a caure en el “tot s’hi val”. Per fugir del relativisme, Kant adopta la
rigidesa absoluta de l’imperatiu categòric, però el seu plantejament sovint pot portar a dilemes
entre dos deures incompatibles, que només es podran resoldre, paradoxalment, a
partir de la consideració de les conseqüències de l’acció.
