UNA CONCEPCIÓ UTÒPICA DE LA JUSTÍCIA ?

En el plantejament utòpic, tant el de T. More com el de la seva font d’inspiració, Plató, gira al voltant de la tensió entre el és (la realitat política de cada un d’ells) i el que hauria de ser (l’alternativa utòpica). Aquest aspecte del pensament utòpic com l’expressió d’una crítica al sistema polític i social vigent  ja el vam plantejar en part fa un any en una entrada sobre la relació entre utopia i justícia. L’estructura mateixa de l’escrit de T. More, amb dues parts ben diferenciades reforça aquesta visió: la primera part, descriu la situació social a l’Anglaterra de principis del s. XVI; la segona, presenta com alternativa el sistema sociopolític d’una illa imaginària, Utopia, on la desigualtat i la misèria no existeixen.

Però hi ha una altra qüestió important en relació a aquesta tensió, perquè l’alternativa utòpica sempre està lligada a una visió de la política supeditada a l’ètica, que acostuma a anomenar-se idealisme polític en oposició a un realisme polític, que en l’època de T. More, estaria representat pel plantejament de la filosofia política de N. Maquiavel. L’idealista, com el Quixot, vol que la realitat s’adapti als seus desitjos, a les seves idees; el realista, com Sancho Panza, adapta les seves idees a la realitat. La majoria d’utopies pequen d’un excés d’optimisme, son somnis d’una societat presidida per l’harmonia i l’ajuda mútua somiats despert.

El pensament utòpic és precisament la màxima expressió d’aquest idealisme, es critica la realitat existent perquè és injusta a compte d’una realitat imaginària que es correspondria amb un ideal moral de caràcter social: la igualtat. En aquest sentit, els crítics de la concepció de la justícia de Rawls la consideren sovint utòpica, potser no té la visió de la bondat natural de l’ésser humà rousseauniana que serveix per justificar utopies anarquistes, però la seva idea de la posició original i del vel de la ignorància sembla tant irreal com l’illa de More o la societat comunista de Marx sense classes socials ni opressió política.

A més, les crítiques a les concepcions igualitaristes de la justícia consideren que la igualtat és un valor que sovint xoca amb el de la llibertat. Sempre parteixen d’un concepció liberal pura, on el valor de la llibertat està sempre per sobre del de la igualtat; com en el que diu Nozick en la seva controvèrsia amb Rawls: no pot ser just que una persona tingui que renunciar a part del seus drets (sobretot el de propietat), de la seva llibertat, en contra de la seva voluntat. Però, aleshores, aquesta concepció de la justícia neoliberal perd la seva dimensió ètica i es pot convertir en una pura gestió del egoisme, la competència i la llei del més fort. Rawls, que no té res de comunista, amb la seva teoria de la justícia intenta aconseguir el difícil equilibri entre llibertat i igualtat.

PREPARACIÓ PAU V: OXÍGEN I MESURES DE SEGURETAT

Avui ja heu tingut proves i s'han de recuperar forces i descansar, per demà aixecar-se amb la ment oxigenada. Si cal i alimenta la vostra seguretat, màxim un petit repàs dels conceptes bàsics de cada autor i/o una relectura atenta de les diverses entrades dedicades a la preparació de les PAU, tant d’aquest curs com del curs passat.

I demà, sobretot, no escolliu l’opció només per l’autor del text. Valoreu també, en igual proporció per cada aspecte, el text i les preguntes. El primer pas per aconseguir una bona nota és l’elecció entre les dues alternatives d’examen, dediqueu-li el temps necessari per decidir l’opció òptima. I, finalment, recordeu que donarà millor resultat dir poques coses amb sentit, claredat i precisió que no moltes confuses, imprecises o que no responguin al que demana la pregunta.

Està tot a les vostres mans i depèn del vostre cap. Bona sort!

PREPARACIÓ PAU IV: SELECCIÓ I ADAPTACIÓ

Després d’una breu treva provocada per la visita d’uns amics en motiu de la fira de cervesa artesana de Mediona celebrada ahir, encarem la recta final de la preparació de la prova PAU. Precisament , les circumstàncies actuals, amb limitacions mecàniques, que no m’han permès aprofitar del tot una festa grossa en el calendari anual, amenaçada també per un parell d’aiguats intensos, em motiven a fer una darrera reflexió.

Maquiavel, al final de El príncep, ens parla de com la sort, la fortuna o el que no està a les nostres mans en el seu vocabulari renaixentista, determina parcialment, el 50 %, del que ens passa. Però l’altra part, el que anomena la virtut o el que està sota el domini de la nostra voluntat, en determina l’altra meitat. No està en mans humanes evitar que es produeixin inundacions, però sí la possibilitat de prevenir i reduir els seus efectes. No està ni a les meves ni a les vostres mans el que pot sortir i el que poden preguntar a la prova de selectivitat, però sí que podem determinar la preparació i l’actitud per encarar-la. 

La prova requereix, abans que res, habilitat i capacitat de resposta davant d’un text o una pregunta no previstos. Com quan en un partit de basquet l’equip contrari et fa una tàctica imprevista: es demana un minut de temps mort per reconsiderar quins poden ser els millors elements i la millor estratègia per poder superar-la amb èxit. El que és segur és que teniu els suficients recursos a la vostra disposició per poder imposar-vos davant de qualsevol dificultat que comporti la prova, sigui quina sigui, el que cal es que els poseu en joc per treure el màxim rendiment. I això, implica sobretot que us sapigueu adaptar a la prova i que no vulgueu adaptar la prova a les vostres expectatives a priori. Com en la selecció natural només sobreviuran els que s’adaptin a les circumstàncies.

PREPARACIÓ PAU III: APRENDRE A FILOSOFAR

Molt sovint, alumnes i professor oblidem que la darrera pregunta de les proves, la d’opinió, es tan important i compta tant com les altres. Sigui a l’hora de preparar-la o d’elaborar-la sempre li concedim menys temps del necessari. Aquesta pregunta, de forma directa o indirecta, ens demana si alguna de les tesis del text resulta convincent per a un lector/a d’ara. Una bona resposta sempre haurà de començar mostrant una aprofundiment en la tesi i la percepció de la seva fecunditat (de la seva profunditat). 

Els principals autors de la història del pensament són els més importants perquè les seves tesis han estat fèrtils: han obert nous plantejaments i qüestions, han fet aportacions que les han redirigit i, sobretot han donat vida i capacitat de reinventar-se a l’activitat filosòfica, és a dir, han servit per fer pensar. Plató i Sòcrates inauguren l’itinerari del pensament filosòfic. Descartes inicia una nova problemàtica generada per la revolució científica moderna,  a la qual Locke li obre nous camins. Mill perfecciona la dimensió social de l’ètica utilitarista. Nietzsche comença a donar el gir lingüístic que recolliran els plantejaments analítics del s. XX.

I aquest és l’objectiu de la darrera pregunta, mostrar que els plantejaments de l’autor i aquella tesi en concret serveixen per fer pensar de forma crítica i autònoma, aquí i ara, que són, com deia, fèrtils. Per exemple, en el cas de Locke i la seva justificació de la revolució liberal, les seves tesis poden servir per articular una reflexió personal sobre la crisi actual de les institucions polítiques i, en aquest sentit, seran raonables o no. En altres paraules, es suposa que l’estudiant de batxillerat, a partir del coneixement i la comprensió de les principals preguntes filosòfiques i de les respostes que alguns pensadors han formulat, ha aprés a filosofar. Reformulant una cita habitual de Kant: la història de la filosofia no serveix per aprendre filosofia sinó per aprendre a filosofar.

PREPARACIÓ PAU II: DOS OCELLS D’UN TRET

Podria semblar que per a comparar la concepció del poder polític de Locke ens podríem centrar amb la de Mill, aprofitant que també és un dels autors amb textos seleccionats per a les proves PAU. Però, cal tenir en compte que l’enunciat de la pregunta demana comparar-la amb una altra concepció i la concepció d’aquests dos autors és pràcticament la mateixa, és a dir, en tots dos casos estaríem parlant de la concepció liberal del poder polític. Evidentment es poden trobar matisos diferents, però la comparació podria quedar reduïda a una identificació.

Per aquesta raó és aconsellable, per exemple, comparar-la amb la concepció marxista del poder polític, en la marc d’una concepció oposada a la del liberalisme polític. Per a Marx, el poder polític és un conjunt d’institucions sorgides dels antagonismes entre classes socials i amb la funció habitual de protegir els interessos de la classe dominant. L’ésser humà es sociable per naturalesa i el poder polític només apareix quan la societat es divideix en classes socials i no és, per tant, un poder constitutiu de tota classe de societat ni el resultat d’un pacte de convivència per protegir els drets de tots, tal i com estableix la tradició del individualisme liberal. En el que coincideixen Marx i Locke és que el poder polític en la societat (capitalista o burgesa, diria la tradició socialista) té la funció de protegir el dret propietat. Però, per a Marx el dret de propietat burgesa té com a condició negar el dret de propietat als treballadors assalariats, a la gran majoria, i, per tant, no es un dret que l’estat defensi per a tothom com pretén la tradició liberal. El treballador posa el seu esforç en el producte, segons Locke és el treball el que atorga el dret de propietat, però en la societat capitalista el producte del treball no pertany al treballador, no passa a ser seu sinó que esdevé aliè.

Si, com manifestava al principi, la concepció del poder polític de Locke i Mill són bàsicament coincidents, aleshores les mateixes orientacions serveixen per establir una comparació entre la concepció de Mill i la de Marx. I així matem dos ocells d’un tret!

PREPARACIÓ PAU: EL PODER POLÍTIC SEGONS LOCKE

Una de les novetats de la prova PAU 2012-13 és la rellevància que pren la filosofia política amb la inclusió de textos del Segon tractat sobre el govern civil de J. Locke.  Aquesta obra era una justificació de la primera revolució liberal, que va instaurar una monarquia parlamentària amb una divisió de poders que eliminava la possibilitat d’un poder absolut monàrquic i una declaració de drets.

Així, els objectius de Locke en aquesta obra eren: establir l’existència d’uns drets naturals, com el dret de propietat; defensar una concepció del poder polític basada en el consentiment dels governats en la mesura que els seus drets estan garantits; i, finalment, justificar el dret de rebel·lió quan aquests no són respectats i el principi de la divisió de poders  per evitar la tirania. Per acomplir aquests objectius, Locke parteix de la tradició contractualista que Hobbes havia utilitzat per justificar la monarquia absolutista, segons la qual l’origen del poder polític és una pacte entre individus per sortir d’un estat de naturalesa. Un estat natural que Hobbes considera un estat de guerra i que li serveix de fonament per edificar la seva defensa d’un poder absolut. Per això al Segon tractat sobre el govern civil Locke dedica un capítol a l’estat de guerra i a criticar la seva identificació amb l’estat natural, ja que és una situació que tant es pot trobar en estat de naturalesa com en societats organitzades políticament, com quan un rei utilitza la violència i la coacció en contra dels seus súbdits i no respecta els seus drets.

Però la veritable intenció de Locke en la seva descripció de l’estat de naturalesa serà mostrar que el contracte social només exigeix renunciar a alguns aspectes de la llibertat natural en favor del poder polític, aquells que siguin necessaris per protegir els drets, és a dir, la llibertat, ja no natural sinó social: el dret a interpretar la llei natural i els drets establerts per ella, que serà l’origen del poder legislatiu, i el dret a defensar-se de les violacions a aquesta llei, que serà l’origen del poder executiu. Per això, Locke defineix el poder polític com aquell poder que els individus tenien en estat de naturalesa i que han transferit a la societat per la protecció de la seva vida, la seva llibertat i les seves propietats.