En aquesta obra de René Magritte (Els dos misteris, 1966), ni la pipa pintada en un quadre sobre el cavallet és una pipa, ni tan sols la pipa que li fa de model és tampoc una pipa, encara que ho semblin. Però, hem de suposar que hi una pipa real darrere les pipes pintades, una pipa real que serveix de model de totes aquestes realitats que no són pipes sinó les seves representacions en imatges.
Per a Plató, aquesta realitat, model de realitats secundàries,
és la definició o Idea de pipa, el que fa que un objecte qualsevol pugui ser
considerat pipa. ¿O algú ens pot garantir que Magritte, per pintar aquest
quadre, va agafar com a model una pipa concreta, real físicament? Tanmateix, el
que hauria fabricat aquesta pipa real del món de les coses, abans de
fabricar-la, hauria de comptar amb un disseny, és a dir, amb una Idea de pipa.
Per tant, sigui com sigui, abans d’existir qualsevol pipa cosa, algú havia de saber
què era una pipa, algú havia de conèixer la seva Idea i, en conseqüència,
aquesta Idea, com a model de les pipes cosa i, directament o indirecta, de les
pipes imatge, hauria de ser més real que les seves còpies. Podrien deixar d’existir
totes les pipes imatge i pipes cosa, però la Idea de pipa, el que fa que una
realitat pugui ser una pipa, seguiria existint.
En aquest sentit, la Idea de pipa és més real que qualsevol
pipa cosa o pipa imatge, però evidentment és una classe de realitat que no forma part del món de les coses i de les imatges, per això Plató proposa l’existència
d’una realitat més enllà i més real del que és visible. Si tinguéssim la
possibilitat de treballar alguna obra del període vellesa, veuríem que el
mateix Plató era conscient de les dificultats que comportava aquesta concepció
de la realitat, però tampoc no podem oblidar que el món de les coses, tal i com
el veiem, és un món aparent i subjectiu que respon a una realitat més objectiva.
Una realitat, sigui de protons, electrons, quarks o vibracions de cordes, que
la ciència actual també ens convida a considerar.
