NO TOT S'ACABA AMB LES PAU

Queden, pels alumnes de 1r, recuperacions i millores de nota. La possibilitat de "oblidar-se" de la filosofia fins setembre o de pujar algun puntet de la nota final.

A hores d'ara el més important és saber contestar el que demana la prova. Entre els materials hi ha un bon exemple de com contestar les preguntes d'una prova de filosofia. S'ha de tenir clar.

CONCENTRACIÓ

La millor garantia, no per aprovar, sinó per aconseguir un bon resultat és la concentració, s’ha d’anar a la prova amb tranquil·litat, amb seguretat, amb la ment i el cos descansats. Res d’estudiar molt a darrera hora, i si algú es queda millor fent un repàs suau, que anoti en un full cinc (o quatre, o tres, o dos...) aspectes dels autors seleccionats que no li agradaria que sortissin. A partir d’aquí, pot determinar cinc (o quatre, o tres, o dos...) aspectes a repassar consultant textos, apunts o qualsevol altre material, com el quadre general.

I demà, a adaptar-se al text escollit i a les preguntes de la prova. Però, sobretot, evitar respostes excessives en extensió, els correctors s’han de llegir moltes proves i agraeixen la brevetat i la precisió, i això es reflecteix en la qualificació. Si algú té algun dubte hi ha un model de prova amb orientacions i amb un text de Nietzsche que encara no ha sortit mai.

PS: Segueixo pensant que després de tants anys de fer entrar les Meditacions Metafísiques mai ha sortit la V i l’argument ontològic. No és una predicció, simplement una reflexió del "coach".

... I QUEDA MILL

Les proves a partir dels textos de Mill no acostumen a ser difícils, tampoc ho és el seu sistema filosòfic, combinació d’empirisme, utilitarisme i liberalisme. S’ha de comptar que tampoc no juga un paper molt important en el pensament occidental, al s. XIX hi ha pensadors molt més determinants i influents. Per aquesta raó, molts llibres de text no li concedeixen la profunditat necessària que mereixeria un autor amb textos seleccionats per les PAU.

Un repàs general dels apunts serà més que suficient per no patir problemes, amb el complement necessari de repassar l’oposició amb el deontologisme de Kant, en ètica, i amb el socialisme de Marx, en filosofia política. És molt convenient preparar-se les possibles comparacions, tant de Mill com dels altres autors, de manera general i, després, saber-les adaptar a la pregunta que surti a la prova. 

Per exemple, a la prova de setembre de 2014 es demanava comparar la concepció de Mill sobre “com hem d’actuar”.  Per a l’utilitarisme s’ha d’actuar en funció de si les conseqüències de l’acció tenen la tendència a augmentar la felicitat, la finalitat. A partir d’aquí és fàcil plantejar la comparació en termes d’oposició amb Kant, que diu que s’ha d’actuar en funció del deure i no les conseqüències. 

Ja que parlem de Mill, s’hauria de recordar la gran utilitat que podria tenir que arribessin, mitjançant els comentaris, dubtes i preguntes. El “coach” podria resoldre’ls o contestar-los.

LINKS PER LOCKE

Té relació amb la dispersió dels textos seleccionats per les PAU de l’Assaig, també amb la pobresa que habitualment els manuals tracten l’epistemologia de Locke i l’aïllen de la mecànica newtoniana, però tot plegat fa de Locke un autor incòmode. I més, si partim d’algun exemple, com el de la prova de juny de 2014 que per poder justificar bé una tesi del text s’havia de recordar el contingut de tot el capítol seleccionat (L. I, Cap. 2, 1-5.) Mireu la correcció.

En una entrada anterior, SOS Locke, ja hi havia una guia per no perdre’s entre la dispersió dels textos. També hi ha una presentació del més important de l'empirisme de Locke amb referències directes als textos seleccionats.

Els textos de filosofia política, del 2n tractat sobre govern civil, acostumen a resultar molt més assequibles i amb un repàs de la presentació de filosofia política i amb una atenció especial al capítol XIX, que parla del dret a a la revolta, n’hi ha prou per anar amb tranquil·litat a la prova.

NIETZSCHE: UN FILÒSOF MUSICAL

En general, Nietzsche és un pensador atractiu pels estudiants de batxillerat, però els seus textos poden resultar difícils sobretot si es treballen des d’una perspectiva, diguem-ne, cartesiana. La majoria de lectures de filosofia s’han de treballar metòdicament i és recomanable fer-ho així, és a dir, per entendre-les s’ha d’arribar a l’evidència i el camí són l’anàlisi i la síntesi. Els textos de Nietzsche s’han d’afrontar des d’un punt de vista diferent, de forma intuïtiva i no racional (en una entrada anterior ja parlàvem d’aquesta oposició que estableix al final de Sobre veritat i mentira en sentit extramoral). 

Llegir Nietzsche és deixar-se arrossegar per les seves paraules i entendre que no són més que metàfores, susceptibles de múltiples interpretacions, sovint contradictòries. Igual que una mateixa peça musical ens pot transmetre unes sensacions i imatges divergents  i l’audició és una experiència única i individual, la lectura dels seus textos també ho ha de ser. En aquest sentit, podíem dir que Nietzsche és un filòsof musical. 

Des dels seus principis, la música sempre va ser un element important per la filosofia de Nietzsche, que inicialment veia en l'opera de Wagner una recuperació de l'esperit dionisíac, de l'afirmació de la vida, que la filosofia grega, Plató, va arraconar. També els seus textos han estat font d’inspiració de peces musicals. F. J. Strauss va composar el poema simfònic Also sprach Zaratustra inspirant-se en l'obra més original i determinant de Nietzsche i en les seves idees sobre el superhome. Més tard, S. Kubrick va utilitzar aquesta peça musical a l'inici del seu film 2001, A space odyssey, quan es produeix el pas del simi al humà, una referència directa al primer discurs de Zaratustra.

TOT DESCARTES: 1 IMATGE

El caràcter metòdic i organitzat del seu sistema filosòfic i l’àmplia correspondència entre els textos seleccionats i el que s’acostuma a explicar en els manuals, són dos factors que fan que Descartes pugui semblar fàcil d’estudiar. El que pot resultar més complicat és algun text, per exemple, el de la prova de l’existència de les coses materials (MM, VI).

En algunes ocasions, hem comparat el sistema cartesià amb una escala: per pujar al següent esgraó cal haver pujat l’anterior. Aquesta escala, a part de recordar-vos el trajecte que inclouen els textos seleccionats, posa l’atenció en dos aspectes importants que sovint no queden prou clars en les explicacions dels llibres de text. 

PLATÓ: LES IDEES I LA JUSTÍCIA

Quan ens proposem repassar Plató el primer que ens trobem en qualsevol manual és la teoria de les Idees. L’existència d’unes realitats objectives, és a dir, independents de la ment humana i de caràcter no material. Que una Idea sigui una “cosa” no material esdevé difícil d’entendre per qui està acostumat, com ho estem la majoria, a considerar les idees productes del pensament, representacions de la ment, conceptes. 

Per això, com fa en algunes ocasions Plató, seria més adequat parlar de Formes o essències, ja que són els models de les coses, la seva causa formal en llenguatge aristotèlic, i per això, perquè són models i no còpies, són més reals i permanents que les coses. Les formes o essències són la veritable realitat, el coneixement de la qual està reservat a uns pocs privilegiats.

Deixant de banda les influències dels eleàtics sobre problema del canvi, per què Plató vol provar que les Idees són la veritable realitat? Una possible resposta: així pot superar el relativisme que ha fet impossible definir l’home just en el 1r llibre de la República. Si la idea de justícia és subjectiva o relativa, qualsevol acció pot ser justa o injusta, qualsevol règim polític pot ser-ho. I Plató no pot acceptar que el règim democràtic que va condemnar a Sòcrates sigui just. 

Per aquesta raó vol provar que és objectiva, immutable i inaccessible per la majoria, perquè sigui el model per definir el que és just o injust. I així justificar la seva proposta d’un govern aristocràtic, dels millors, dels que tenen la formació per poder sortir de la caverna.

Des de la nostra perspectiva i tenint en compte que la democràcia representativa ja és selectiva, cal observar el següent : les decisions, en moltes qüestions importants, no estan en mans de la voluntat popular o dels seus representants, sinó dels experts, dels que tenen més coneixement en aquell àmbit(ciència i no opinió, diria Plató). No sé si serà just o injust, però és així.