ÈTICA I POLÍTICA

Les dues dimensions de la filosofia pràctica, aquella que orienta l’acció, són conseqüència de la doble condició de l’ésser humà. Per un costat, som individus conscients del seu comportament i amb la possibilitat d’organitzar la nostra vida segons les nostres preferències, és a dir som lliures. Però, també som animals socials i estem condicionats per les persones amb les que convivim.

L’autoritarisme polític parteix de la creença que aquest organitzar-se la vida segons les pròpies preferències porta inevitablement al caos i a la llei del més fort. És, per tant, necessari un poder polític fort que limiti al màxim aquesta llibertat, fins arribar a l’extrem, com en el cas de Plató, que l’ètica queda diluïda en la política i ja no queda lloc per a l’autonomia moral. El marxisme, especialment en la seva formulació leninista, va en la mateixa direcció, encara que sigui per camins molt diferents.

Contràriament, qui defensa una visió política antiautoritària té com a rerefons una concepció més optimista de l’ésser humà, en la qual l’absència del poder polític és sinònim d’una harmonia natural que la civilització i el progrés han abolit. Aleshores, l’autoregulació del propi comportament, veritable nucli de la moral, esdevé fonamental. I la política, com intervenció externa en la llibertat individual, es redueix al mínim (liberalismes radicals) o simplement queda suprimida (anarquisme).

Un exemple d’aquesta reducció al mínim és el que ens diu Mill en el seu text Sobre la llibertat (text 14 del dossier de 1r), on estableix com únic límit de la llibertat individual la llibertat dels altres. I aquest plantejament d’una mínima ingerència per part del poder polític en l’àmbit  de la vida de cada individu és el que dona força al criteri moral utilitarista i situa l’ètica com l’eix de la filosofia pràctica.

L’EMOTIVISME I L’UTILITARISME

Existeix certa tendència a identificar emotivisme i utilitarisme que pot fer caure en el parany de no veure les nombroses diferències entre el plantejament de Hume i el de Bentham i Mill. És cert, que la justificació del principi d’utilitat és emotivista i, en aquest punt, que l’origen de la valoració moral és el que ens agrada, el que no ens fa patir, la felicitat, aquesta identificació està plenament fonamentada.

Però costa entendre bé les diferències. En aquesta ocasió és confirma el que dèiem fa pocs dies aquí mateix, el coneixement de la filosofia del s. XX i la perspectiva que ens ofereix permeten veure-les amb més claredat. Hume també té una gran influència en algunes concepcions morals de la filosofia analítica. En especial en l’intuïcionisme de G. E. Moore (1873-1958) i el (neo)emotivisme de L. Wittgenstein.

Moore, a Principia Ethica, fórmula una crítica a totes les ètiques cognoscitivistes, entre les que cal incloure l’utilitarisme, perquè cauen en la fal·làcia naturalista, que consisteix en tractar els judicis de valor com si fossin de fet (reducció del que HAURIA DE SER al que ÉS). Aquesta tesi, sense arribar a utilitzar el concepte de Moore, constitueix l’eix argumental de l’Apèndix de la Investigació sobre els principis de la moral. L’utilitarisme, més el de Bentham que el de Mill, pretén fer de l’ètica una ciència de la felicitat i cau de ple en aquesta argumentació fal·laç.

I LA FILOSOFIA DEL S. XX?

Un dels principals inconvenients a l’hora d’aconseguir un major interès en el desenvolupament  històric de la filosofia és que sovint no s’arriba a treballar la filosofia del s. XX. Les urgències derivades d’un temari atapeït amb un temps molt limitat i els autors seleccionats per a les PAU, que no van més enllà del final del s. XIX, determinen en bona part aquesta circumstància. Així, dissortadament la majoria d’alumnes poden acabar segon de Batxillerat sense haver sentit parlar, per exemple, de Foucault, Kuhn, Sartre o Wittgenstein, ni de la fenomenologia, el neopositivisme, l’hermenèutica o l’estructuralisme.

És com no llegir els darrers capítols d’una novel·la inacabada a la qual el lector ha d’aportar les respostes finals. Perquè, si l’objectiu últim de l’ensenyament de filosofia és aconseguir unes eines per poder pensar la vida de manera autònoma, ¿quin sentit té no comptar amb els plantejaments més propers en el temps que poden ajudar a pensar millor? 

En part, el curs de primer de Batxillerat permet cobrir parcialment d’aquest forat, ja que el caràcter temàtic del programa fa possible apropar-se a pensadors contemporanis. Difícilment, per exemple, es pot parlar de filosofia de la ciència sense referir-se a Popper o treballar el tema de la justícia sense explicar les aportacions de Rawls. Per això, els alumnes de 2n haureu de fer un feed back per a recuperar i integrar aspectes que han quedat dipositats al traster de la memòria i els de 1r desar aquests continguts de forma organitzada.

A més i amb la intenció d’animar a (re)descobrir alguns filòsofs del s. XX, trobareu una nova pàgina secundària amb vídeos on podreu veure’ls i escoltar-los en viu. El primer, és una curta intervenció de B. Russell, pare de la lògica matemàtica i actiu defensor del pacifisme, en un segle presidit per dues guerres mundials.

L'HOME RACIONAL I L'HOME INTUÏTIU

Al final de Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, Nietzsche planteja una oposició entre l’home racional i l’home intuïtiu: “Mientras que el hombre guiado por conceptos y abstracciones solamente conjura la desgracia mediante ellas, sin extraer de las abstracciones mismas algún tipo de felicidad; mientras que aspira a liberarse de los dolores lo más posible, el hombre intuitivo, aposentado en medio de una cultura, consigue ya, gracias a sus intuiciones, además de conjurar los males, un flujo constante de claridad, animación y liberación.”

S’ha de considerar que aquest és un text primerenc (escrit al 1872), molt anterior a la definitiva elaboració del seu pensament que podríem situar entre la publicació de La gaya ciència i Així parlà Zaratustra (1881-2). Això vol dir que, en alguns aspectes, tampoc permet establir una relació immediata amb els grans temes de la seva filosofia (superhome, etern retorn...). Malgrat això, ens podem permetre la llicència d’establir un cert paral·lelisme entre l’home racional i la figura del camell, símbol del nihilisme, i entre l’home intuïtiu i la figura del lleó, símbol de la crítica al nihilisme (també de Zaratustra i del mateix Nietzsche) i pas previ a l’aparició del nen –el superhome.  En aquests termes es pot interpretar aquest fragment on planteja l’oposició entre un i l’altre.

En tot cas, caldrà ser fidels al mateix Nietzsche, per poder-lo entendre: deixar de banda l’actitud racional i deixar-se arrossegar de forma intuïtiva.